Entrevista | Arantza Portabales Escriptora

«Passió és el que sento, allò que mou moltes més coses que els diners, l’amor o la por»

«La novel·la negra em transporta a tot allò lúdic que té la literatura, teixir una trama amb la qual el lector gaudeixi, fer-lo còmplice»

L'escriptora Arantza Portabales amb el seu darrer llibre, a l'entrada de la Sala Erato de Figueres.

L'escriptora Arantza Portabales amb el seu darrer llibre, a l'entrada de la Sala Erato de Figueres. / Eduard Martí

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Els personatges de l'inspector Santiago Abad i la subinspectora Ana Barroso s'han fet un lloc a l'escena literària espanyola els darrers anys. La seva creadora, l'escriptora Arantza Portabales (Sant Sebastià, 1973) va ser a Figueres la setmana passada, convidada per la llibreria La Bookman, per parlar del darrer lliurament, El hombre que mató a Antía Morgade (Lumen) garantint que aquest no seria el darrer de la saga.

Com viure amb por i sobreviure quan saps que van per tu. Aquest és el motor que empeny aquest darrer llibre d’Arantza Portabales. Sobre ella i la nova criatura vam parlar just abans de la presentació a la Sala Erato de Figueres.

Si una cosa sorprèn en la seva trajectòria és que fa només vuit anys que va començar a publicar, passats els quaranta. Aquest desig d’escriure va néixer abans que l’escriptura mateixa?

He estat una lectora tota la vida, però mai se’m va ocórrer que fos capaç. De sobte, vaig fer quaranta anys i em vaig tornar boja. I com em podia haver donat pel patchword o l’aerobic, em va donar per escriure. Primer relats curts, presentar-me a concursos i quan vaig veure que guanyava coses i que allò que feia agradava...El que mai em vaig plantejar va ser publicar o autopublicar. Sempre han vingut a mi, ha estat com molt estrany. Va anar venint tot. Vaig guanyar un concurs de novel·la, em va trucar una editorial, el següent llibre em va contactar un agent, vam aconseguir publicar a altres llengües. No diré que va ser improvisat, però sí que no ha estat buscat. Només hi havia una vocació de fer una cosa diferent i ha arribat sense planificar. Tot i això, és molt emocionant perquè els que estimem els llibres i l’escriptura, de sobte, fer el salt a l’altre costat és brutal. 

Molts autors ja voldrien l’èxit que té vostè. Tots els amants de novel·la negra la coneixen.

Sempre dic que hi ha escriptors que tenen més lectors, però jo m’emporto els millors. Són molt apassionats, molt arantzistes, fidels als meus Abad i Barroso. Tinc la sort de comptar amb un boca-orella fantàstic.

L’escriptura ha transformat la seva vida?

Totalment, me l’ha fastiguejat de totes les formes possibles (riu). Ja no m’agrada la meva feina, passo poc temps amb la família... Té parts envejables, però no les puc confessar en públic. Bé, ja seriosament, se’t transforma una mica la manera de viure perquè, de sobte, tot el que vius es converteix en allò que podràs explicar en un llibre i, aleshores, canvia la perspectiva i els ulls amb els quals veus la vida i el que passa al teu voltant.

Clar perquè els autors són un reflex, un mirall del seu temps.

Sí, estil vampir. D’estar asseguda i dir-me: aquest senyor sortirà a la meva següent novel·la. 

No sent pressió?

No, és passió el que sento i que, al final, mou moltes més coses que els diners, l’amor o la por.

Però davant un nou llibre, certa pressió ha d’existir.

Potser la paraula és responsabilitat. Mai pots escriure pensant què pensarà la gent del que escrius. Jo, que tinc un nivell d’autoexigència alt, la responsabilitat comença per mi. Hi ha el sentiment d’estar a l’altura dels segells amb els quals estàs, que, en el meu cas, són molt grans de qualitat literària. A Lumen, per exemple, estic envoltada de premis Nobel. Quan publiques a l’editorial d’Alice Munro, Toni Morrison, Natalia Ginzburg o Elena Ferrante, i et dius: Portabales, que aquesta gent espera molt de tu. Aquesta autoexigència no et pot minar, sinó sí que estàs enfonsat.

L’anomenen la nova dama del crim. Què en pensa?

D’aquestes etiquetes que posen les editorials només faig acudits. Ni soc nova, ni soc dama ni soc negra. Les etiquetes serveixen perquè el lector intenti distingir, però més enllà d’això el que importa és el que hi ha dins. I no sé si soc nova, dama o negra, el que sí que tinc és una vocació clara de narrar històries, a vegades en clau negra i altres no, però sí amb una veu diferent. És la sensació que vull que tingui el lector: m’agrada el que m’està explicant, com està escrit i, sobretot, i és el més important, passar-ho molt bé.

Va començar, i segueix, escrivint i publicant en gallec.

Vaig néixer al País Basc i hi vaig viure fins als tretze anys. Quan arribo a Galícia no parlo gallec, però és la llengua dels meus pares i en la qual ara parlen les meves filles i amb la qual treballo. És veritat que jo parlo i m’alimento de les dues llengües. La meva llengua mare serà el castellà sempre, però tinc clara vocació de continuar escrivint en gallec. Crec que és important mantenir un escenari de convivència pacífica entre llengües.

Per què escull el gènere negre?

A mi, la novel·la negra em transporta a tot allò lúdic que té la literatura, el fet de teixir una trama amb la qual el lector gaudeixi, fer-lo còmplice, que t’acompanyi, enganyar-lo sense mentir-lo. Tot això és molt atractiu, però, a més, et permet parlar del que vulguis: crisi vital, el dol, la culpa...

I crea els policies Abad i Barroso atrapant milers de lectors.

Home, és que tenen un punt molt terrenal, amb més defectes que virtuts, gairebé, i que els fa molt atractius. També tenen això que és tot el contrari a la tensió sexual no resolta i molts punts que ens fan sentir enganxats a la nostra realitat, com que Barroso hagi de torejar amb un adolescent que et diu «no em ratllis» a un paio que mira la seva xicota als ulls i diu «això ja no és el que vull». Són molt reals i m’encanta tenir-los, perquè potser no seran els més llestos, però sí els més constants i veraços, i això els fa els millors.

Són éssers marcats per un passat que volen oblidar.

A les meves novel·les, tots estan marcats pel que van ser, perquè jo també ho crec, que som fruit del passat. Barroso és mare soltera i va tenir el fill als quinze anys i Abad és un maltractador, un home que té problemes seriosos de violència, però conscient que el problema resideix en ell i que viu constantment lluitant per controlar el monstre. Com sempre dic, aquesta sèrie no ha de blanquejar la situació d’un personatge, sinó prendre consciència del poc justificable que és.

Arantza Portabales junt amb la llibretera Marta Cañigueral i el comunicador Jacint Casademont.

Arantza Portabales junt amb la llibretera Marta Cañigueral i el comunicador Jacint Casademont. / Eduard Martí

També a aquest últim llibre, El hombre que mató a Antía Morgade.

Sí, joves tutelats per l’administració, sense família, amb un passat, terriblement vulnerables i molt ferits, un col·lectiu sobre el qual no acostumem a abandonar la mirada, tampoc en aquella part de la societat que pot resultar molesta als nostres ulls acomodats.

L’inici del llibre és la part més delicada, cal captar l’atenció.

Aquest comença amb una reunió d’amics per recuperar els moments feliços, però la mort i el passat cau sobre ells i quan comencen a sopar un apareix mort, i només els que eren a la taula l’han pogut matar, o no. Comença una escalada de por en ser conscients que l’assassí pot anar per ells. Per la policia no són víctimes, sinó sospitosos, i aquesta condició els llastra a tots. Vint anys després els torna a passar.

Vostè és una escriptora que fuig de la morbositat, de sang.

No sóc de vísceres, l’horror humà no es copsa en litres de sang.

El que sí fa és crear finals inesperats.

En aquesta és més com l’enfonsament del Titànic en que saps que en algun moment hi haurà un iceberg, però no importa perquè t’interessa acompanyar-los en el procés. I veure com van sent assetjats, com es va estrenyent el cercle i el perill es va cercint sobre ells i com comencen a pagar.

Què és el millor del seu ofici?

M’emporto dues coses. Una, com a lectora, tota la gent que admiro i que estic coneixent, que saben tant i que m’adono que, com més grans, més petits se senten. És una experiència vital tot el que estic compartint amb escriptors als quals jo feia anys que llegia i mai vaig pensar conèixer. Després, els missatges dels lectors. Jo toco temes de salut mental, la mort, l’abús i quan m’escriuen explicant-me, com si em coneguessin, com han sentit el meu llibre... L’altre dia, una noia es va acostar perquè li signés un llibre i em va dir que era el que estava llegint la seva mare quan va morir. Són coses que, a casa, quan escrius, no t’adones que entraràs de ple a la vida de la gent i que aportaràs determinades coses. Aquesta comunió amb el lector, que no cal canviar-li la vida, però sí acompanyar-lo en un moment difícil, és amb allò que em quedo.

I ara de gira amb el llibre. Com es porta?

Ho assumeixes perquè és bo que la gent et conegui. També és cert que és terriblement cansat i no tan emocionant com podria semblar, però ho assumeixes igual, com la correcció d’errors, l’edició o la revisió de les primres maquetes. És una part del procés creatiu i ho interioritzes així. A més, et regala el moment del contacte amb el lector que és xulo que és com tocar en directe, és molt recomfortant.