Entrevista | Simona Gay Poeta i aquarel·lista

Una poeta pràcticament desconeguda

Cal recuperar i divulgar la figura i l'obra d'aquesta poeta i aquarel·lista nord-catalana, la primera dona que va escriure en català a la Catalunya Nord en el segle XX

Imatge de la poeta i aquarel·lista nord-catalana Simona Gay | ARXIU GAY

Imatge de la poeta i aquarel·lista nord-catalana Simona Gay | ARXIU GAY / Marta Bayot

Marta Bayot

Aquest any, entre el 3 i el 5 de març, s’ha celebrat la cinquena edició de «L’Escala vila del llibre», que clou el Cicle Literari de la Mediterrània amb la Catalunya Nord com a cultura convidada. L’Empordà fa frontera amb les comarques del Vallespir i el Rosselló, però, malgrat això, moltes vegades costa trobar la llengua catalana com a nexe d’unió entre aquests territoris, ja que es troben en dos estats diferents, l’espanyol i el francès, que, de cap manera, volen que el català sigui una llengua forta i que agermani cultures. Una de les exposicions que s’han pogut veure del 3 al 5 de març és la que s’ha dedicat a Simona Gay amb el títol Jo em creia tota sola i la font parla de tu, que és un dels poemes del llibre Aigües vives, publicat l’any 1932. El Govern de la Generalitat de Catalunya, a través de la Casa de la Generalitat de Perpinyà, l’any 2019, amb motiu dels cinquanta anys de la seva mort, va intentar donar a conèixer, recuperar i divulgar la figura i l’obra de Simona Gay, poeta i aquarel·lista nord-catalana i la primera dona que va escriure en català a la Catalunya Nord en el segle XX.

Encara que se la coneix pel nom de casada, Simona Gay, en realitat era Simona Pons i Trainer, filla del doctor Simon Pons i Antoniette Trainier, filla de l’anterior metge del poble. Va néixer a l’Illa del Riberal, a la comarca del Rosselló, l’any 1899, i hi morí el 1969. Va ser la quarta filla del matrimoni i era la germana petita del poeta Josep Sebastià Pons. Aquest fet, segons Miquela Valls crítica literària especialista en Simona Gay–, l’ajudà a conèixer la poesia i la llengua catalana, ja que Josep i Simona sempre varen estar molt units, però al mateix temps és com una arma de doble tall, perquè el fet de ser la germana petita del poeta potser la perjudicà a l’hora de ser coneguda. Valls diu que això «li restava un xic de mèrit a la innovació de Simona Gay». Segons Carles Riba «foren germans de sang i poesia».

A principis del segle XX, el francès ja era la llengua de cultura al Rosselló, i possiblement l’idioma utilitzat per la família fos aquest, però la persona que els cuidava, segur que els parlava en català i també els cantava cançons i els explicava contes en la llengua del poble: el català. Els germans es van nodrir de la mateixa font de la tradició popular, la qual cosa va fer que tinguessin un pòsit comú.

Després de cursar la primària a l’escola del seu poble, Simona va estudiar a l’internat que les religioses benedictines tenien a Portbou. Aquestes religioses havien arribat a la vila procedents de Montpeller l’any 1903, després que el govern francès expulsés alguns ordes religiosos del país. Va estudiar en el convent d’aquestes monges franceses avançades al seu temps i sempre en aquesta llengua, però ella tenia el català com a llengua oral, però no l’havia estudiada mai. El fet d’estudiar a Portbou també va ajudar a traspassar el concepte de frontera, perquè ella ja havia anat de vacances al Port de la Selva i el català era la llengua comuna tant de casa com de l’altre costat de la frontera. El seu germà, Josep Sebastià Pons, té un poema dedicat al convent de Portbou amb aquest títol «El convent de Port Bou». «Tancades les finestres del convent, / i en el silenci blau la marinada. / L’atzavara no vol un altre vent, /gelosa de sa flor embalsamada.// Silenci de vall closa sense font./ D’ací d’allà una ratlla de calç viva,/ l’eixutesa del córrec sota el pont/ i el túnel amb el fum que s’hi escaliva.// La mar ¿on és la mar? ¿qui veu la mar?/ La porta l’alateig de la gavina./ Quan la gavina passa dins l’esguard/ el cel és el mirall de la marina.// Sor Matilde, mestressa del convent, /el rosari suspès de la cintura,/ adrega les donzelles dolçament./ Totes formen igual llur escriptura. (…) // ¿I la mar, sor Matilde? ¿on és la mar?/ Vora el penya-segat que el temps esquerda, / la gavina aleteja fins al tard,/ flor nevada, i capbussa en l’aigua verda».

A "Lluita amb l'àngel", hi trobem més maduresa, però també sentim el dolor i la seva lluita interior

El 1914, quan torna a Illa, una vegada ha acabat els seus estudis, hi ha dos esdeveniments que la trasbalsen: la mort de la seva germana Magdalena i l’absència, per discrepàncies amb els pares, del seu germà gran, l’escriptor Josep Sebastià. Aviat es casa amb el seu cosí Léon Gay, força més gran que ella, i ho fa per preservar el patrimoni familiar: la casa Samsó.

El matrimoni resideix a diferents ciutats franceses fins a instal·lar-se a París. Els estius, però, tornen al Rosselló, a la casa de la seva infantesa amb els fills i recorre els camins i els paisatges d’Illa, l’Aspre, el Riberal, les fonts i les places.

El 1927 participa en els Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà on és premiada per «Adeu a Illa» i «Nineta meva». En el seu poema «Adeu a Illa», podem captar tot l’enyor que ella sent per la seva terra i pels paisatges d’infantesa i adolescència. «L’estiu s’acaba i jo me’n vaig./ Te dic adeu vileta d’Illa/ i d’aquell sol que per tu brilla/ bé me’n voldria endur un raig./ Prou ton imatge m’enduré/ rossa flor dins la rica plana, / país de sol i tramuntana,/ te deixi sempre amb enyorer (...)».

A la segona dècada del segle XX, col·labora i escriu en revistes locals i l’any 1932 publica el seu primer llibre de poesies, Aigües vives, amb un pròleg del també poeta i amic, Tomàs Garcés, i es va editar en català i francès i es publicà a París. Hi ha un poema molt dolç dedicat al seu fill titulat «Fill meu», en el qual s’expressa d’aquesta manera: «Com t’he rebut meravellada,/ tendre present de mos vint anys!/ Dins la nit dolça i molt callada./ T’han gronxolat els meus refranys!/ Primer bressol, blanques cortines/ eres el fill més bell del món (...)».

Als anys 30, comença l’etapa de recuperació del folklore rossellonès amb el recull de pregàries, cançons i llegendes a partir de documents diversos, enregistraments i fotos.

El seu segon llibre de poemes és Lluita amb l’àngel, del 1938, editat també a París. Aquí trobem una Simona Gay més madura i amb una crisi personal en què es pot percebre la tristesa i l’amargor. En el poema que dona títol al llibre podem sentir el seu dolor i la seva lluita interior: «Sola, ben sola en la tenebra, / la inquietud em dava febre;/ vingué l’inconegut, sense tocar/ les portes de la nit, i contra mi lluità./ Si era foll, si era savi,/ jo no sabia, i com desesperava de poder el véncer, era tan fort,/ lluitava de valent, amb tot el cor,/ en la via insegura/ d’aquella nit obscura».

Després arriben els anys difícils de la Segona Guerra Mundial i es produeix un silenci literari, però el 1947 participa, amb altres artistes, en el Primer Saló d’Art Català de París on exposa una de les seves aquarel·les, ja que la pintura és l’altra afició de l’artista.

Entre 1956 i 1965 col·labora en la revista rossellonesa La Tramontane. A partir de 1962, mor el seu germà i mestre Josep Sebastià Pons i això fa que augmenti el seu dolor físic i psíquic. El 1965 publica a Barcelona La gerra al sol, llibre de poemes dedicat a la memòria i a l’evocació del seu germà podem llegir «Germà meu»: «Tota la nit esperi l’alba,/ i el cel no veig emblanqueir./ Ah, si volgués el vent que passa/ portar-me aquí el teu sospir!// Del teu castell tot blau de lluna,/ quina alba dolça veus lluir?/ Si per mi l’alba és de fe pura,/ el dolor m’obre el seu camí...». Aquest mateix any s’ha d’enfrontar a dues pèrdues molt importants, també, la mort del marit i el traspàs de la seva mare, però, malgrat tot, encara té forces per escriure el seu dietari Trois mois qui ont compté dans ma vie, però no va poder acabar la biografia sobre el seu germà perquè va morir el 26 de març de 1969.