«Hi ha tantes motivacions per matar com éssers humans»

Directora i presentadora del podcast Elena en el país de los horrores, el més antic de crònica negra que es fa a l'Estat, Elena Merino ha estat convidada pel Festival Ceba Negra de Figueresa dialogar amb el sociòleg Pablo Vergel sobre casos criminals a la València dels anys 90. Serà dissabte a les 8 del vespre a La Cate.

Directa i respectuosa, oberta i generosa. Així és la periodista Elena Merino durant la conversa en què parlem del camí recorregut, amb igual esforç que passió, per fer-se un lloc entre els professionals de la crònica negra a l’Estat. El més important, per a ella, és no oblidar mai les víctimes.

El món del true crime està de moda, però vostè fa anys que hi treballa.

Ha estat una carrera de fons. Som el pòdcast de crònica negra més veterà i amb diferència. Elena en el país de los horrores fa dotze temporades que està en antena i és el programa de crònica negra més antic que ha existit en els mitjans espanyols. Ara estem a Podiumpodcast, per nosaltres un reconeixement, però som independents, no formem part d’una productora com a tal. Ens contracten el producte i, si ells volen canviar la seva línia editorial, o no els agradem, podem continuar, també. Des d’un primer moment, sempre hem marcat una línia de manera de fer molt clara, molt allunyada del morbo i de la venda fàcil, que esquitxi, fent un periodisme molt seriós, molt profund en la mesura que podem. Això, al final, s’ha notat. Fer les coses amb certa qualitat, tot i tenir uns mitjans molt limitats.

Limitats en quin sentit?

Elena en el país de los horrores soc jo i, de tant en tant, algun col·laborador, l’ajuda del qual és inestimable, i una productora que s’encarrega d’editar. Generalment, dels programes, jo m’encarrego de documentar, redactar, gravar… Faig el que m’agrada, m’encanta, m’entusiasma.

D’on sorgeix aquest interès?

Sempre m’havia agradat la crònica de successos. Quan era molt petita, volia ser escriptora o detectiu privat. El que vaig fer va ser unir les dues coses fent-me periodista perquè, d’alguna manera, escriu i investiga. A mi, però, m’agradava la crònica negra de les pel·lícules, més romàntica, o si vols la de Margarita Landi. Però a l’època que vaig acabar la carrera, el 1997, aquest tipus de periodisme no es feia, la crònica negra havia caigut en picat. Veníem del terrible cas d’Alcàsser i la vergonyosa actuació dels mitjans. Ara sí, ara hi ha un gran planter de periodistes de successos que fan un treball molt seriós. Em vaig posar a treballar on em va sortir feina com a periodista, però com tenia això dins, des del primer moment vaig començar a fer el programa El jardín de los horrores a ràdios clandestines, sense llicència. Es va mantenir de manera més o menys intermitent fins a començar amb El país de los horrores.

Com escull els casos que tracta?

El que més m’interessa és la psicologia humana i la ciència criminològica. Em solen agradar els casos en què trobarem una ment molt particular en l’autor del crim o una investigació amb certes característiques. No rebutjaré mai fer crítica, assenyalar el que no és correcte, perquè és una de les funcions del periodisme. Òbviament, també estic al cas de l’actualitat, si algun cas recent crida molt l’atenció, o desperta dubtes, m’agrada tractar-lo amb especialistes de moltes disciplines i que aporten un punt de llum important. A mi, però, m’agraden més els casos tancats, resolts i aclarits, perquè ens allunya de l’especulació, enemic del periodisme. I sé que això és, potser, just el contrari del que demanda la gent i, si tractéssim més casos sense resoldre, aconseguiríem més seguidors o audiència, però tinc molt clar que mai utilitzaré el crim per polemitzar. No em sembla el terreny per sembrar dubtes, és molt irresponsable.

Cal pensar en les víctimes.

Exacte i en aquest país tenim molta experiència a obviar això, oblidar-nos d’elles per sobre de la resta. Si caic en aquesta trampa, serà perquè m’he equivocat.

Per què sedueix tant el crim?

És una pregunta superdifícil i mira que ens la repetim els que estem en aquest món. Jo vaig arribar-hi volgudament, de fet vaig empènyer per entrar, i jo mateixa no ho sé resoldre en mi. Quan estudies la ment de molts criminals, els primers casos que et criden l’atenció són els més aberrants, els que l’autor és un psicòpata terrorífic. Tu hi arribes perquè ets just el contrari i necessites entendre allò. Jo soc hiperempàtica i vull entendre que hi hagi gent tan diversa. Fent-ho he entès que no som tan diferents. Del psicòpata sí, perquè té un cervell construït diferent, però hi ha tantes motivacions per matar com éssers humans. No és tan difícil empatitzar amb el criminal, no per entendre’l, perquè mai justificaràs el que ha fet, però pots veure l’ésser humà que hi ha dins. Hi ha tant per aprendre, per corregir comportaments d’aquells que ens diem normals i fer del món un lloc millor.

El gènere negre genera rebuig.

Sí, perquè la gent pensa que és morbós i no ho és. Hi ha moltes maneres de tractar el tema. La immensa majoria dels que ens dediquem a això actualment, ho hem après i ho fem amb molt respecte, tant amb les víctimes, com amb els investigadors i, sobretot, la veritat i totes les parts implicades.

Pateix malsons?

En el meu temps lliure mai veig true crime. Hi ha gent que està les 24 hores del dia, ara es fa molt material d’això, però jo no, només quan treballo. El meu pòdcast preferit és Nadie sabe nada, en soc addicta. M’encanta el terror, però el sobrenatural. Et dic que soc una cagada i no és veritat que no t’afecti el que llegeixes, hi ha temes difícils de superar. I espero no canviar mai, vacunar-me contra això, vull continuar impressionant-me i sentint dolor, pena, angoixa quan afronto el malson real viscut per les víctimes. El dia que això canviï parlaré de futbol.

Estudis apunten que un 1% de la societat és psicòpata i, d’aquest, un 4% ostenta càrrecs.

I si et dic que altres apunten al 10%? El psicòpata no és un tipus criminal, és algú amb un cervell diferent. No és recomanable en cap cas, només si és el teu cirurgià, perquè no té emocions, no li tremola la mà. Ocupant segons quins càrrecs és fabulós, per a l’empresa, és clar, no per als treballadors. Quasi tots en coneixem algun o algú que té trets psicopàtics: el xicot infidel, el cap explotador, el polític que menteix... Penso que per ser polític has de ser una mica psicòpata perquè has d’empassar-te molt. El psicòpata imita molt bé, és un camaleó. Això no t’empeny a matar. La combinació fatal és que el teu interès sigui matar.

Què ha après tots aquests anys?

El més valuós o que més aprecio és que hi ha molta més gent bona que dolenta. Jo parlo de rareses. El que també valoro com ensenyança és ser capaç d’empatitzar amb el dolent, que no significa, de cap manera, justificar ni entendre. Empatitzar és ser capaç de veure el dolent i no el monstre, com s’ha venut sempre. No és diferent de nosaltres i fins que això no ens quedi clar, no podrem prevenir aquesta mena d’accions. És aquella famosa pregunta de si l’assassí neix o es fa. Molts es fan i la clau perquè no passi és entendre que no és una espècie diferent, no és un monstre, has de ser capaç de posar-te en la seva ment com fa un perfilador. És la manera d’entendre com funciona aquestes ments. Però cert, hi ha molta més gent bona que dolenta.

Però allò que interessa són els dolents.

Cert, dels voluntaris que estan a Ucraïna fas un reportatge no un podcast setmana rere setmana. Jo porto dotze anys parlant d’assassins, no de voluntaris o missioners, de gent que fa el bé. Per què? Aquí potser es troba la clau, per què ens atrau el mal? Potser perquè és rar, com aquell que veu un animal que no ha vist mai i et fascina.

A Figueres, conversarà amb Pablo Vergel.

Sí, una persona a la qual admiro moltíssim i és un gran amic. És sociòleg i professor de criminologia a la Universitat d'Alacant, col·laborador a molts mitjans de comunicació. I és una de les persones que jo conec amb una millor capacitat de reflexió i de veure més enllà del succés. Parlant amb ell sempre aprenc molt. Jo potser estic massa centrada en els fets, massa influenciada pel que es repeteix, però ell és capaç de transcendir tot això i veure què s'amaga més enllà. La xerrada que farem sorgeix d'una petició que ens van fer i que inicialment em va generar certes reticències: parlar del mite, perquè ho és, de les desaparicions i crims de nens i adolescents a la Comunitat Valenciana als anys 90. Dic que és un mite perquè, tot i que n'hi hagué, no n'hi hagué més que en altres zones i no estan relacionats. Si al principi vaig iniciar-me amb certes reticències, ara estic entusiasmada amb el tema perquè pot ser una oportunitat molt bona perquè es produeix aquest fenomen. Més enllà de parlar de casos aïllats, em sembla interessant parlar on neix el fenomen de relacionar tots aquests casos i on neix la gran bola de neu que és, per exemple, Alcásser, amb tota la teoria de la conspiració que hi ha al seu darrera i que és també absolutament falsa; d'on neix un cas com Bar España i perquè qualla tant en la ment de tantes persones. És el que Pablo Vergel anomena pànic moral, que la societat està predisposada a les males notícies i que al seu darrere hi hagi un perill imminent. Tenim molts casos a Espanya prou sagnants on el que menys ha importat han estat les víctimes. Alcásser és un. Ningú té en compte, quan elucubra amb tanta brossa, si se'm permet dir-ho, a aquelles tres nenes, ni les víctimes subsidiaries, que són les famílies. Em ve molt de gust parlar d'això perquè, crec, és més prevenció que altra cosa, explicar com s'han d'evitar determinats danys socials a partir de la crònica negra.