Lo Bruel polifònic es manté viu

Els bufaruts brunzents de la tramuntana aquest mes de gener passat m’han generat dues elucubracions: com hauria sonat l’orgue dalinià del castell de Quermançó amb la força galopant del cavall canigolenc durant tota una setmana? Quina acústica n’hauria resultat de la suma dels decibels del vent i dels bramuls esfereïdors dels bous llegendaris dels estanys de Castelló?

Mossèn Cinto Verdaguer va ser el primer literat a batejar el protagonista abominable de la contalla («Un pagès hi ha a l’Empordà,/ que Llop-cerver s’anomena,/ té les urpes de voltor,/ la cara de gos de presa»), que va ser precursor de l’especulació econòmica dels nostres dies.

El poema es va transformar en el poema-drama-llegenda Lo Bruel de Castelló amb la ploma de Damas Calvet (1882, guanyador del guardó Marquès de Camps), Carles Fages de Climent (1928) el va plasmar com a balada dramàtica en què el pescador Joncmarí i la seva estimada Margarida són les víctimes del destí que s’enfonsen en el fang de la llacuna; el mestre i poeta bisbalenc Josep Barceló i Matas ens detalla (El bruel) els efectes aterridors en les cases i els carrers.

El castelloní Joan Puig i Dalmau fou més prolífic: dues versions lírico-dramàtiques (1934, 1943) i una rondalla (dins Una vegada era un rei..., 1951), que recupera l’avariciós Llop Cerver. Les recreacions femenines més notables de la llegenda són la contalla de l’Anna Rubiés (dins Comarca de l’Empordà, 1959) i la prosa poètica de M. Àngels Anglada (1996), en un conte pedagògic en què ja s’incorpora la versió d’alguns ornitòlegs que els bramuls provenien d’un ocell de maresma: el bitó.

Com la mainada reticent a acceptar que els Reis d’Orient són els seus progenitors, els castellonins i els seus veïns empordanesos hem viscut d’esquenes a les explicacions científiques, ja suggerides pel botànic garrotxí Estanislau Vayreda («En mi humilde opinión, los mugidos del Bruel, no pueden atribuirse a otra causa que a escapes de gases comprimidos a fuerte presión. Sólo falta averiguar cuál puede ser la causa productora de tales gases», 1879).

Desmitificació

La periodista i autora de literatura infantil barcelonina Maria del Carme Nicolau va desmitificar l’origen dels crits esgarrifosos al seu conte El Bruel de Roses («aquest udol estrany és degut a unes corrents interiors d’aire en arremolinar les aigües de l’estany»), i entenia el recel dels emporitans com a exemple de moral patriòtica. La canalització d’Empuriabrava i Santa Margarida va ser la causant de l’afonia eviterna del Botaurus stellaris.

Fages de Climent va manifestar que ell mateix havia sentit el bram de bous ofegats; en un nivell quasi simètric d’extravagància, crec que els fenòmens naturals i fantàstics que s’hi poden aplegar a la comarca servirien per compondre una simfonia fagesiana (Brahms), dirigida amb una mata de jonc pel Sabater d’Ordis: el trombó dels bous, els refilets estentoris d’un ocell que allarga el so de la seva tenora fins a la muntanya Verdera, l’onatge brau de la badia i les sirenes soprano que viuen vora les roques, el fagot del bruel irat de la tramuntana gèlida, les variacions canores de llops i llobes cadellades –que retornaran aviat al paratge de l’Albera– que no «es cansen ni paren», com el flabiol del Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra…

Sequera llegendària

Facècies i castells de vent a banda, cal desitjar que els períodes d’extrema sequera de la llegenda medieval no siguin cíclics al llarg del segle XXI i ens duguin a retre comptes –fora que siguin de justesa– amb la Cúria del Ministeri d’Hisenda.

Qui tingui més pistrincs (blat, civada, ordi o sègol) que sigui solidari amb els desfavorits de les collites. Aquesta fou la llei de Ponç Hug, un comte feudal. Caldria esperar-ne més generositat encara en temps de democràcia creixent, a voltes minvant.