L’experiència del fotoperiodista Iñaki Relanzón captant la natura salvatge

El fotoperiodista Iñaki Relanzón (1972) es considera «un privilegiat». Durant la infància, les lliçons del naturalista Félix Rodríguez de la Fuente i l’oceanògraf Jacques-Yves Cousteau el van marcar profundament. Més tard, les del naturalista David Attenborough i la primatòloga Jane Goodall. Tots ells el van empènyer, poc temps més tard, a emprendre un viatge vital amb una càmera a la mà. L’ofici escollit l’ha dut a conèixer, des de fa tres dècades, paisatges d’arreu del món i captar la poderosa vida salvatge del planeta. Una pinzellada d’aquestes vivències es condensen a Històries visuals, una projecció audiovisual on Relanzón repassa alguns dels seus darrers treballs fotogràfics. L’acte, organitzat per Apnae, es fa aquest divendres a les 8 del vespre a La Cate, a Figueres.

Amb Històries visuals, Relanzón parla de natura i de conservació d’espècies en perill d’extinció. L’espectador pot deixar-se seduir tant per un paisatge llunyà i la seva biodiversitat, com el de l’illa de Madagascar, on el fotògraf ha treballat durant sis anys dins la campanya Madagascar, el arca de Noé, o un altre més proper, com el tritó del Montseny, amb la voluntat «d’intentar apreciar també la fauna i biodiversitat que tenim a casa». Relanzón s’identifica com un fotoperiodista «que intenta plasmar la natura tal com és, no desvirtuar el que estic veient, sinó buscar la màxima fidelitat». Les seves fotografies i articles s’han publicat al National Geographic, BBC Wildlife Magazine, Audubon Magazine, Lonely Planet, Alteir o The New York Times. També a El Tatano fent divulgació des del número zero.

L’endemà de la projecció a Figueres, Relanzón visitarà l’Estartit per oferir un curs de sis hores d’edició fotogràfica i gestió d’arxius, també promogut per Apnae. «És tot el procés posterior que hi ha des del moment que tornem de viatge amb quinze mil imatges a les targetes de memòria i què fer amb ell, com donar-li forma i coherència, com revelar-lo, perquè la imatge sigui semblant al que estàvem veient a la realitat i com gestionar-lo de forma pràctica i accessible», explica. D’això en sap molt. El seu arxiu conté unes 400.000 imatges. Una part d’aquestes les va captar amb càmeres analògiques, en aquells viatges als inicis fets de forma molt precària i pocs mitjans, quan encara li tocava «picar molta pedra». Rememora aquells equips que carregava amb dos-cents rodets encabits en una bossa feixuga. Aquests, però, donaven per fer només unes vuit mil fotografies. «Ara, si estàs en un lloc envoltat de molta fauna, en un matí pots fer tres o quatre mil fotos», reconeix. Això ho ha permès l’evolució tecnològica que ell valora com a «positiva perquè permet plasmar imatges, abans impossibles». Tot té una part perversa, admet: «Fer moltes fotos i perdre l’atenció en centrar la mirada o en fer una fotografia més madurada o pausada». Tot plegat, afegeix, «no és incompatible», ja que davant un paisatge «mesuro la llum, faig la composició de la imatge» mentre que amb fauna «disparo ràfegues de vint fotos per segon». Adverteix que «cal restar molt centrat, molta estona disparant, seguir-lo». De totes aquestes imatges, moltes es descarten. La fotografia perfecta, diu, «no existeix»: «Busco imatges que parlin, que despertin emocions, que cridin l’atenció. Sovint, la foto somiada és una acció que dura una mil·lèsima de segon i l’ull humà és incapaç d’avançar en una fracció de segon tan petita». Això s’aconsegueix dedicant molt temps, disparant moltes fotografies i passant molts dies amb l’animal. Tot ajuda a fer «una foto irrepetible».

«Impotència i esperança»

Iñaki Relanzón, que ha rebut guardons com el de Fotògraf de natura de l’any, es descriu com a fotògraf conservacionista, un corrent popularitzat fa menys de quinze anys, «un pont entre els científics i les organitzacions de conservació amb el públic general, el divulgador que mostra els conceptes més tècnics». Rememora com abans «tots els fotògrafs buscàvem la bellesa de la imatge, cosa que encara cerco, seduir visualment» fins que, aprofundint, es va adonar que amb les seves fotografies «podia anar més enllà i conscienciar el públic de certes problemàtiques com el canvi climàtic, la sobreexplotació dels recursos naturals i contribuir a la conservació del patrimoni natural i les espècies en perill d’extinció». Això l’ha dut a involucrar-se en projectes internacionals i obrir un canal de YouTube de divulgació. Integrant de l’ILCP (International League of Conservation Photographers), confessa que davant un animal en perill d’extinció mai ha sentit por, sí una barreja «d’impotència, desànim, frustració, però també esperança». Sap que potser està fotografiant espècies que, d’aquí a trenta anys, no existiran exemplars vius en llibertat. El seu treball és «un petit gra de sorra», però sap que, si una comunitat s’implica, «pot generar canvis profunds». Ho ha vist a Madagascar on han passat de menjar-se els lèmurs a protegir-los i conservar-los com a atractiu turístic.