David Pujol ressegueix els tres segles de repressió del català a l’escola

El professor Josep González-Agàpito va deixar escrit que «la història del català a l’escola és la història del nostre redreçament cultural, però és també la història d’una prohibició». Sota aquest paràmetre, el mestre i doctor en Ciències de l’Educació David Pujol (1965) va començar a edificar fa dues dècades la seva tesi doctoral, un treball ingent mereixedor d’un excel·lent cum laude i guardonat amb el Premi de l’Institut d’Estudis Catalans de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, el 2021. L’estudi, que ressegueix en profunditat tres-cents anys de lluita i resistència perquè el català sigui present a les aules, ara ha pres forma de llibre, La repressió del català a l’escola, i es presenta el 24 de febrer a Figueres.

La tasca faraònica de Pujol va tenir com a punt de partida l’estudi de l’Agrupació Protectora de l’Ensenyança Catalana, una entitat «molt potent» nascuda el 1898, que fins a la dictadura de Primo de Rivera comptava amb més de deu mil socis repartits pel món i que va desaparèixer amb la guerra civil tot i que la seva activitat editorial, de la qual Pujol ha realitzat un estudi minuciós inèdit, s’allarga fins al 2018. La Protectora, que es pot comparar amb l’actual Òmnium Cultural, tenia per objectius «fer material escolar en català, ajudar a totes les escoles catalanes, impulsar colònies per a alumnes d’aquests centres i promoure tota mena d’activitats», entre altres. Ho feia justament en un moment en què l’escola oficial era bàsicament en castellà.

Després d’haver estudiat a fons la tasca de la Protectora, Pujol es va adonar que calia «explicar els precedents d’aquesta catalanització escolar», què havia conduït a la creació de la primera escola catalana dels temps moderns, el Col·legi de Sant Jordi, i, més tard, la Protectora. Aleshores es va adonar que, al llarg de tres segles, el català només ha estat oficialment present a l’escola durant una cinquantena d’anys: en el període de la Segona República i en temps democràtics actuals. «Vaig anar veient que sempre havia estat atacada, fins i tot en els moments en què ha estat present a l’escola», reflexiona Pujol. Això dota el llibre d’una actualitat evident, que «no oportunista», com matisa l’autor, ja que va començar a escriure’l fa vint anys. «Es veu que la lluita persisteix, continuen atacant l’escola i el català, perquè l’escola és dels pocs llocs on la llengua s’ha fet una mica present, a diferència d’espais com els jutjats o els mitjans», comenta tot afegint que «els molesta que parlem una altra llengua que no sigui el castellà, no ho han entès històricament, tampoc ara».

En aquests moments, la situació, però, és diferent. Pujol evidencia que abans, quan s’imposava el castellà a l’escola, el català tenia un ús social a fora i a casa. Ara, quan s’ha aconseguit «una certa normalització del català a l’escola, socialment s’ha perdut». Malgrat les estadístiques preocupants dels darrers anys, l’autor llança un missatge positiu a la part final del llibre, un decàleg dels triomfs assolits pel model d’escola catalana, entre els quals la immersió lingüística vista com un model d’èxit, únic i inclusiu, tot i les mancances. Pujol, qui diu patir «aquest dolor permanent per la llengua», reconeix també que cal «ser optimistes, sense anar amb el lliri a la mà. Tindrem dificultats, però hem de continuar batallant». En aquest sentit, l’estudiós radiografia històricament tots els atacs soferts per l’escola de forma sistemàtica i deliberada: des d’aquell primer, l’any 1715, quan el Consejo de Castilla va proposar prohibir «escribir ni hablar en ella (la llengua catalana) dentro de las escuelas», passant per la Reial Cèdula de Carles III el 1768 fins a arribar al negacionisme, a tots aquells, com el rei emèrit, Joan Carles I, que han negat que el català hagi estat mai prohibit o s’hagi fet cap llei per aconseguir-ho. «Hi ha mentides que es van repetint i que cal desmentir, que quedi per escrit». També dedica la darrera part a explorar els moviments de resistència cultural durant el franquisme, amb escoles que «tímidament van fer esforços per introduir el català». Pujol atura la investigació el 2018: «Necessitava tancar-la, deixar-la definitivament inacabada».