«En el nou treball hi ha alguna cosa molt més lluminosa, per necessitat»

Nico Roig fa setmanes que està de gira presentant les noves cançons del nou disc, Esto frío no vale nada, un treball nascut gràcies a la proximitat creativa amb grans intèrprets i músics. Abans de la presentació oficial, el 3 de març, Roig visita divendres La Cate de Figueres dins el cicle 66Butaques.

No és el primer cop que Nico Roig visita el 66Butaques, a la Sala La Cate. Ho va fer abans de la pandèmia. Assegura que, si fos viable econòmicament, sempre actuaria en espais com aquest, íntim, proper. Divendres ho fa acompanyat de Lucía Fumero i Dídak Fernández, amb els quals integra el trio amb què està fent l’actual gira.

Arriba a Figueres després de l’experiment anterior amb so binaural 3D tocant amb músics i públic portant auriculars. Com va anar? Quina valoració en fa?

Li dono un 11. És un format que, per mi, s’hauria de regularitzar, de fer molt més, perquè et connecta amb la música d’una manera molt especial. L’any passat es va fer el primer Festival Real 360º i molts artistes van poder provar aquest format que jo encara faig i que, segurament, la presentació del nou disc serà amb ell.

Potser perquè permet gaudir de forma quasi íntima?

Sí, és molt íntim, la qualitat del so és impecable, sents com si estiguessis al costat de la persona, com si t’estigués cantant a cau d’orella. Quan ho vius, és molt especial. L’artista t’arriba d’una manera que fa plorar, et desperta coses... és molt especial.

Supera els límits del format tradicional d’un concert.

Té molt a veure amb el format discogràfic, que pots fer mescles, i això ajuda a l’equilibri del so general. Si ho pots fer en directe i tothom està escoltant la mateixa mescla, els músics i el públic, això t’arriba directament, la qualitat del so sense cap filtre, sense dependre del so de la sala, ni l’espai ni res tot i que depèn de quin tipus d’espai és.

Abans de la presentació oficial del nou disc, Esto frío no vale nada, ja està presentant temes com farà a Figueres.

Sí, aprofito per anar-los introduint. En alguns concerts de la gira anterior, ja hi havia cançons noves.

Amb quin concepte i intencionalitat ha treballat aquest disc?

M’he adonat que cada cop que faig un disc, el faig depenent de la gent que tinc al voltant, ja no només músics, però, sobretot. En aquest cas, per coses del destí, m’he ajuntat molt amb músics relacionats amb el jazz i la música folklòrica com Rita Payés, Lucía Fumero, Sílvia Pérez Cruz, Aleix Tobias, Martín Meléndez, molts músics amb els quals volia col·laborar. I el que en general m’agrada fer, i potser el que faig més bé, és compondre cançons. M’he trobat component-ne, perquè aquestes persones se sentin a gust i que, amb el nivell musical que tenen, les portin a llocs que jo sol no arribaria. És el que acostuma a passar amb els discos més de pop que he fet. Jugues molt a l’arranjament, amb els sons, però no hi ha una tradició del músic que sap tocar, que du la música més enllà. Al final a mi m’agrada produir i l’he dut a un terreny més cap al pop. No deixa de ser un recull de cançons pseudotradicionals on trobem una havanera, músiques de ball, ritmes brasilers, aromes africans, coses andines... moltes coses que aquí tenim a dins tot i que no les escoltem especialment. Així han anat sortint estils que no sé ni d’on han sortit, però que em resultaven molt familiars.

És productor, instrumentista, compositor. Amb quina faceta se sent més a gust?

És una mena de creació coral. Quan treballo en teatre, sobretot amb la companyia Agrupación Señor Serrano, la música que faig m’agrada, però està condicionada a les necessitats de l’espectacle. També t’ho trobes amb coses d’encàrrec. I quan estàs fent les cançons, no ho decideixes, però et venen al cap coses enriquides per aquesta altra manera de fer. La producció també et porta sonoritats i aquestes a una lletra. És un sudoko estrany. Avances per un lloc, i l’altra faceta està esperant per emergir.

Se l’ha definit com un cantautor de protesta psicològica.

Això ve dels primers discs, quan era molt cínic, avesat a un humor negre. Hi ha cançons que, ara mateix, no puc ni cantar, perquè fan plorar de tan tristes com són.

Mirar enrere ja té això.

És com estar mirant sempre les mateixes fotografies. Hi ha coses que m’agraden molt, perquè al cap d’uns anys entens aquella lletra d’una manera que, en el moment que l’estava escrivint, no era capaç d’entendre. Aquelles cançons que ara em semblen tristes, em semblaven una mostra de reconeixement d’un patiment, de coses obscures que existeixen.

Res a veure amb les actuals.

No, ara busco alguna cosa més senzilla, de disfrutar des d’un altre punt, no tan intel·lectual, de cap, més de cos, de ballar internament. Hi ha alguna cosa molt més lluminosa, però per una necessitat. Sempre diuen que els que pateixen més fan coses alegres, i els que menys es posen dramàtics. Igual és una compensació.