«Quan no hi ha res que et faci més feliç que allò que fas, has de continuar»

Alba Sau (2002) és a punt de concloure la formació de dansa a Barcelona i té ganes de fer el salt fora.

Què va apropar-la a la dansa?

La meva mare. Ella ballava a l’escola d’art coreogràfic de Llançà i la directora, a més, és la meva padrina. Així, ho tenia molt per mà.

No es va sentir obligada.

Gens ni mica, vaig obligar-los jo. Tenia sis anys, però un any abans anava a la classe de la meva mare, a acompanyar-la, i intentava seguir. Vaig fer-hi classes fins al 2017 i ara estic de coreògrafa.

De Llançà va anar a Barcelona.

A un centre d’alt rendiment durant quatre anys, tot i que els dissabtes que podia continuava fent classes a Llançà. Mai ho he deixat.

Quan pren consciència que la dansa ha d’esdevenir l’eix?

El Nadal del 2016 el meu pare, per sorpresa, em va apuntar a un curs al Corella Academy. Em van proposar de quedar-m’hi. Això volia dir que amb 13 o 14 anys havia d’anar-me’n allà sola, canviar d’institut, de tot. Però vaig dir que sí, que ho havia de fer, que ho volia fer. Vaig haver de prendre una decisió molt ràpida, però la tenia molt clara.

Va ser el moment crucial?

Sí, perquè sempre havia volgut ballar, però no sabia quines oportunitats tindria per fer-ho. Això em permetia seguir endavant.

«Tirar la tovallola ho ha pensat tothom en algun punt, però t’han de poder les ganes»

Què aprèn en aquell centre?

Que m’hi puc formar professionalment. En aquell moment feia clàssic i hi vaig acabar els estudis, però em va obrir moltes portes ballant a Florència, a Filadèlfia i Nova York. Era com un salt cap al món professional.

Un món complicat i exigent.

Moltíssim. I sacrificat, també.

A més, la carrera professional tampoc és tan llarga.

Això sobretot al clàssic, tot i que la majoria de ballarins es queden a les companyies. Jo estic més dins el teatre musical, jazz, contemporani, que té altres opcions. Segons com un es mantingui el cos, que és el nostre instrument.

Ha ballat a Broadway.

Sí, fa quatre anys, i el 2021 vaig estar-hi tres mesos amb una beca al Broadway Dance Center. Va ser un somni. Em vaig adonar que volia ser-hi, que volia fer això allà. És el top 1 del món. Per això, la idea és marxar l’any vinent a viure-hi, perquè hi ha moltes més oportunitats. És igual de complicat o més, és com el Hollywood del cinema, però fas molts contactes, la gent t’ajuda en tot.

S’ha enfocat en el teatre musical.

Sí, però també canto i actuo.

«Anar a Broadway va ser un somni, em vaig adonar que volia ser-hi, que volia ballar allà»

Cal dominar moltes disciplines.

És una formació molt integral. La majoria de gent que està fent coses als Estats Units participen en pel·lícules com a actors, ballarins... hi ha moltes opcions i com més et formis, més oportunitats tindràs.

Hi ha una cara negativa, també.

És cert, hi ha moltes lesions. Estic operada del maluc, recuperant-me d’una lesió al genoll bastant forta, vas treballant tot el que pots, però a vegades el cos et diu que paris una mica.

Coses així ajuden a madurar.

Tirar la tovallola ho ha pensat tothom en algun punt, però t’han de poder les ganes, és el teu somni. Quan no hi ha res que et faci més feliç que allò que fas, has de continuar. Poques vegades trobo gent d’aquest món que realment ho deixi per canviar totalment de feina.

«La Llança de Plata va ser com un reconeixement que agraeixo, una manera de donar les gràcies»

Ha participat ja en diversos muntatges, quin destacaria?

L’últim que vaig fer, Screen, al Teatre Victòria, tot de ball de diferents musicals. Va ser una experiència molt heavy, curta, però intensa. També he fet alguna cosa a televisió. És un món que m’agrada molt, però res com estar a l’escenari.

Acaba de rebre la Llança de Plata a Llançà, què ha significat?

Com una manera de donar les gràcies. Sempre que puc ajudo, col·laboro en tot el que em demanen. És un reconeixement que agraeixo.