Mor Carlos Saura, l’essència del cine espanyol

Se’n va anar Buñuel, se’n va anar Berlanga, se’n va anar Bardem. I ens quedava Saura, el més gran dels últims cineastes del nostre temps que van contribuir a forjar l’essència del cine espanyol durant l’etapa més difícil de la nostra història recent, durant la dictadura i la transició fins a arribar al nostre present. Carlos Saura mai va deixar de filmar i crear, d’anar d’un costat a l’altre amb la seva càmera de fotos amb què retratava el món que l’envoltava com si fos un apèndix de si mateix. Carlos Saura l’intrèpid, Carlos Saura el melòman, Carlos Saura el curiós. Tot li sorprenia i a tot treia suc. Carlos Saura el director de cine.

Va néixer a Osca el 1932, va començar els estudis d’Enginyeria Industrial, però els va canviar per ingressar a l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques de Madrid. El 1952, va realitzar el seu primer curtmetratge, ‘La tarde del domingo’, al qual va seguir el documental ‘Cuenca’ i el 1960 va estrenar ‘Los golfos’, obra fonamental que entroncava directament amb el neorealisme italià traslladat a la realitat espanyola. Però va ser ‘La caza’ la pel·lícula que el va catapultar a l’èxit només cinc anys més tard. ¿Com representar millor la Guerra Civil espanyola sense parlar-ne només a través d’un punt de vista al·legòric? A partir d’aquell moment, aquesta va ser la seva senya d’identitat. ‘La caza’ continua constituint una de les pedres angulars de la història del nostre cine. Però Carlos Saura no va ser autor d’una sola obra, allò va ser només el principi per desenvolupar una trajectòria variada i radical, valenta i plena de símbols que no feien més que interpel·lar la realitat del moment.

La seva relació amb el productor Elías Querejeta va ser fonamental per al desenvolupament de la seva carrera, així com per a molts dels autors del moment, com Manuel Gutiérrez Aragón o Víctor Erice. Però, en el cas de Carlos Saura el tàndem era imbatible. ¿De quina altra manera podria haver-se fet una peça tan avantguardista com ‘Peppermint Frappé’ o ‘Stres-es tres-tres’? Tots dos van configurar la modernitat del cine espanyol i van aconseguir treure’l fora de les nostres fronteres en un moment especialment difícil. ‘La caza’ va guanyar l’Os de Plata a Berlín i ‘Peppermint Frappé’ va aconseguir el premi al millor director, que es completaria amb l’Os d’Or el 1981 amb ‘Deprisa, deprisa’, amb la qual va canviar radicalment d’estil i es va acostar al cine quinqui des d’una perspectiva tan realista com poètica. Però no només la Berlinale va saber apreciar la seva vàlua. Durant molts anys va ser l’únic director espanyol que va accedir al Festival de Cannes, on va guanyar el Premi del Jurat per dues de les seves dues obres emblemàtiques, ‘La prima Angélica’ i ‘Cría cuervos’.

Saura va utilitzar la metàfora per parlar de la repressió franquista, de la memòria històrica, del buit que patia la seva generació i es va encarregar de radiografiar tots els mals de la nostra societat a través d’un estil simbòlic, però al mateix temps cru i revulsiu, combatiu. I ho va fer a través de pel·lícules que continuen sent tan enigmàtiques i fascinants com ‘Ana y los lobos’, en la qual qualsevol gènere es difumina per donar lloc a un espai propi on es tensa la corda entre la raó i la bogeria, entre la prohibició i la llibertat.

El 1981 començaria una nova etapa que el portaria a indagar en bona part dels gèneres musicals d’arrel llatina. La seva primera aproximació va ser a través de l’adaptació de ‘Bodas de sangre’, de Federico García Lorca, amb Antonio Gades i Cristina Hoyos, a la qual donaria pas ‘Carmen’, en la qual continuaria indagant entorn de les formes i l’origen del flamenc. Amb ‘El amor brujo’ culminaria la seva trilogia amb Gades, al mateix temps que anava intercalant obres de ficció com ‘Los zancos’ o la superproducció ‘El Dorado’. Tornaria a l’essència musical, de manera cada vegada més conceptual (gràcies en part a la fotografia del seu aliat Vittorio Storaro) a ‘Sevillanas’, ‘Flamenco’, ‘Iberia’, ‘Fados’, ‘Jota de Saura’, ‘Tango’ o ‘Flamenco, flamenco’. Amb ‘¡Ay Carmela!’, protagonitzada per Carmen Maura i Andrés Pajares, va aconseguir el reconeixement de l’Acadèmia del Cine Español aconseguint 13 Goyas. Precisament aquest any el director havia de recollir el premi honorífic per tota la seva carrera.

També ha abordat alguns personatges històrics relacionats amb la pintura, el cine o la creació artística. Va donar a Francisco Rabal el seu últim gran paper encarnant la figura de Francisco de Goya a ‘Goya en Burdeos’ i va inventar una aventura surrealista entre Luis Buñuel, Salvador Dalí i Federico García Lorca a ‘Buñuel y la mesa del rey Salomón’.

Malgrat la seva avançada edat va continuar treballant i en els últims temps ens ha regalat peces com ‘Goya 3 de mayo, Rosa Rosae’. ‘La Guerra Civil’, ‘El Rey de todo el mundo' i 'Las paredes hablan’, en la qual reflexiona entorn de la creació a través de les pintures rupestres i l’art urbà.

Va escriure una novel·la, ‘Pajarico solitario’, de tall autobiogràfic que després portaria a la pantalla, realitzant l’operació inversa amb ‘Elisa, vida mía’, que primer va ser pel·lícula i després va convertir en literatura. També va dirigir òpera, ‘Carmen’ i ‘Don Giovanni’ i teatre, ‘La fiesta del chivo', 'El coronel no tiene quien le escriba’ i 'El gran teatro del mundo’, de Calderón de la Barca.

Amb la directora Adela Medrano va tenir dos fills, Carlos i Antonio Saura Medrano, que va seguir els seus passos. Durant més d’una dècada, Geraldine Chaplin es va convertir en la seva musa i es casaria amb Mercedes Pérez el 1978 sumant tres fills més. La seva última parella va ser Eulalia Ramón, mare d’Ana Saura, que ha sigut la seva mà dreta en els últims temps. Era el germà petit de gran pintor Antonio Saura, que es va encarregar de modelar les seves tendències artístiques i amb el qual va treballar en diverses ocasions, com en el muntatge de ‘Carmen’.

Resulta pràcticament impossible resumir tota una vida dedicada a la creació com la de Carlos Saura. Ens queden les seves pel·lícules, aquells moments mítics que formen part de la memòria col·lectiva, com el ball d’Ana Torrent amb la seva germana a ‘Cría cuervos’ al so de ‘Por qué te vas’ de Jeanette.