Figueres

L’empordanisme de Josep Pous i Pagès, en el 150è aniversari del naixement

«Tot aquell qui conegui l’Empordà veurà de seguida que la meva obra és racial, que està feta i pastada amb fang, llum, paisatge i tramuntana»

L’escriptor empordanès Josep Pous i Pagès.

L’escriptor empordanès Josep Pous i Pagès. / Emporda.info

José Luís Bartolomé

José Luís Bartolomé

«No les tastareu mai les alegries de l’aucell del bosc. Heu nascut per presidiaris» (El boig de les carreteres, dins Empordaneses).

Aquest dimecres, 1 de febrer, fa cent cinquanta anys del naixement de l’escriptor empordanès Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873-Barcelona, 1952). La primera etapa de la seva creació teatral i narrativa (1900-1911, coincidint amb l’èxit de La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, 1912) està impregnada de trames i fils temàtics en què mostrava els seus ideals republicans, federalistes, de redempció social, de rebel·lia contra les injustícies, de crida per la llibertat de l’individu, de lluita contra el caciquisme i el poder abusiu de l’Estat, de simpatia amb l’anarquisme… La major part dels escenaris i personatges d’aquestes obres provenen del món rural empordanès, en poblacions que tenen nom indígena (Figueres, Navata, Maçanet de Cabrenys, Cistella, Llers, els cortals de Castelló, Ordis, Albanyà...) quan mantenen una distància amb els indrets capitals dels conflictes. Fora del cas de Figueres (Revolta) i Cadaqués (En Simó) Pous fa servir topònims ficticis per ubicar el cor geogràfic del text, que podem reconèixer com a empordanès pels diàlegs de la pagesia («Alça, noi! Com te la xales!»). Algunes pistes també ens permetrien esbrinar el nom del poble o la vila: Canivelles, «un poble aixecat sobre un turó», «un pla d’oliveres veta segat d’una banda pel riu, i extenent-se de l’altra fins a una serra que partia l terme de Canivelles del de Vilanegre» (Per la vida); Sant Esteve de la Vall, «entre la Garrotxa i la plana» (La vida i la mort); Puig-vermell, «amb parets enrunades del castell i el teulat de l’iglesia» (Foguerada), entre altres. Aquests aparents enigmes locatius els empra Pous fins i tot en una comèdia (L’endemà de bodes) que havia tingut com a actors de la vida real uns seus veïns d’Avinyonet de Puigventós (abantes, Avinyonet d’Empordà).

L’ambientació emporitana la va certificar el mateix autor en una entrevista al diari La Veu de Catalunya («Josep Pous i Pagès, novel·lista i comediògraf», 4 abril 1928, p.5): «De vegades, i en el teatre especialment, m’han atribuït determinades influències de la comèdia francesa. Però tot aquell qui conegui l’Empordà veurà de seguida que la meva obra és racial, que està feta i pastada amb fang, i llum, i paisatge, i tramuntana, i materials de l’Empordà». A Quan es fa nosa (segona part, cap. VI) ens ofereix una panoràmica fotogràfica dels pobles de la comarca des del cim de Puigventós. Aquesta novel·la és la que més nítidament revela la vida pagesívola del poble on el seu pare (Joan de Vilerta a l’obra) feia de metge rural i a qui es refereix en unes planes biogràfiques (cap. VIII) on destaca el seu perfil de bon samarità.

Quin país, quina gent, quins costums retrata Pous en aquest pomell de set obres (dues peces teatrals, cinc novel·les)? Al pròleg dels sis relats aplegats a Empordaneses, es dirigeix a l’amable lector per parlar-li del seu empordanisme viscut i sentit des de la infantesa, dels homes i les dones protagonistes de les seves històries, que no vol pintar-les de blanc ni de negre, sense deixar-se enlluernar per l’aparença de les coses en el seu ofici literari de trobar en el localisme un sentit universal. A la majoria dels sis contes, també a la resta de la producció d’aquest període, predominen –tanmateix– les tonalitats ombrívoles, a voltes depriments, que Pous justifica pel seu objectiu de combatre el determinisme humà, de mostrar un esperit heroic de revolta contra el dolor, «que és la suprema força de l’home, la que el fa avençar a travers del temps en la seva via ascensional.»

A les seves pàgines, descriu un món rural ruïnós, amb una agricultura (vinyataires, olivarers, hortalans…) delmada per malures com la fil·loxera, l’oïdi, les gropades, la fúria de la tramuntana gèlida que acompanya el dramatisme de molts episodis funestos: a Quan es fa nosa, les bufarades van bolcar «tres carros plens a seny d’userda prop de Vilatenim». Hi ha altres gams que afecten tant camperols com menestrals: la droperia, l’embriaguesa, la ludopatia pels jocs de cartes, la fatxenderia, la malícia... que descobrim en personatges com en Martí Candela, fill «d’un batisser de primera», o en Jan Garola (un dels contes d’Empordaneses), fill d’un honrat ferrer, un cap de trons que vivia la vida entre gresques i cantades. Els tripijocs i la hipocresia dels hisendats que arranjaven casoris de conveniència per rescabalar els deutes està present a L’endemà de bodes.

Els retrats que fa Pous i Pagès de les dones són en general força eixuts i pejoratius (la mestressa supersticiosa i gemegaire de can Llavanera a La gropada, la mesquinesa de la Sibina i la maledicència de la Caterina a Per la vida, la dolenteria verinosa de la Quimeta envers el seu sogre), amb excepcions com l’Alberta, l’ànima bessona d’en Jordi Fraginals. El mateix passa amb els capellans, tret de mossèn Llorenç, el mentor d’en J.F. per a l’ingrés al seminari, que havia renunciat a la vida a ciutat per menar una rectoria pagana. El seu anticlericalisme (heretat del seu pare) el fa pregon Pous i Pagès en la figura de mossèn Benet, que dona suport al caciquisme de l’alcalde desoint el discurs evangèlic d’en Lluís, el mestre nou.

A les seves obres emporitanes, hi ha espai també per a la noblesa de caràcter i bons sentiments. A tall d’exemple: el martiri del mestre nou, provinent de ciutat, en defensa d’un canvi de règim de servilisme en el poble de costums atàvics; l’amor pur entre la Roseta i Rafelet, els nuvis de L’endemà, demostrant que la virtut també existeix a l’Arcàdia empordanesa. La novel·la de fibra dickensiana Per la vida ens presenta una parella desheretada de la fortuna, en Miquel Barnera (el Corbo, esgarrat, geperut) i la Maria (una jove bordeta), que viuen menyspreats per la gent. A l’obra, apareixen unes morts al Pont del Príncep, després d’una nit de fortes tamborinades que convertiren tota la plana en un estany d’aigua («A Vilatenim i a Cabanes van en barca pels carrers, i els pescadors de Roses pesquen a l’encesa en el pla de Vilasacra»).

La cantonada de Cal Mistaire. | JOSÉ LUIS BARTOLOMÉ

La cantonada de Cal Mistaire. / José Luis Bartolomé

Home d’idees progressistes

La represa del seu compromís polític vindrà amb el recull de cinc contes

Les seves idees progressistes, Pous i Pagès les manifesta en el conte Bucòlica, on un metge relativitza –amb el relat d’un cas d’infanticidi que havia viscut a muntanya– l’axioma proclamat per un tertulià al llarg d’un àpat de dia de mercat a Figueres davant una vintena d’entaulats (negociants de bestiar, comissionistes, viatjants, un capellà gros i vermell…) que «la delació dels delictes es un deber i una virtut civica».

L’estereotip de tarannà àcrata atribuït als empordanesos té un bon mirall literari en la figura de Gori Rabassa, un vell mistaire que es converteix en una mena de bandoler que lluita contra el poder de l’Estat, que legisla que la fabricació de llumins és un monopoli de l’administració central, la qual cosa l’obliga a fer de manera furtiva la feina de tota la vida. La novel·la Revolta podria haver tingut un rerefons real, si més no Cal Mistaire va existir al carrer de la Jonquera en temps reculats. Els escenaris, Figueres i les seves rodalies, particularment el poble de Vilerta. La mort del rebel encerclat per carrabiners és rebuda amb ira per part de la natura: «La tramuntana seguia udolant, retorcent el brancatge de les oliveres. Tota la serra [de Vilerta] semblava un mar revolt, sota el cel gris d’aquella rúfola diada.»

Els ideals de Pous i Pagès, manllevats del seu filosòf de capçalera, Francesc Pi i Margall –i amb ells els continguts de la resta de la seva ingent producció dramàtica– mudaran de color quan la crisi del teatre i les penúries econòmiques el van fer estrenar-se com a director escènic i empresari durant la segona dècada del segle XX; després, es va haver d’acomodar encara més a les noves modes i situacions urbanícoles del públic burgès que ell mateix havia titllat «d’escudella i carn d’olla». El seu empordanisme i catalanisme el trobarem en escrits de diferent estofa. La represa del seu compromís polític a través de la literatura vindrà amb el recull de cinc contes (alguns publicats durant les seves primera i tercera etapes) dins Tota la saviesa d’aquest món, un projecte ideat durant el seu exili a França, on Pous ens deixa testimoni de la seva coherència intel·lectual i humanista amb títols com L’home bo, que caldria ensenyar avui dia a les classes de catequesi social. Narracions, per cert, de flaires empordaneses, publicades pòstumament el 1961.

Aquest article està dedicat a la memòria de Maria Àngels Bosch.

Subscriu-te per seguir llegint