Joan Fuster i la revista «Canigó»

En algunes ocasions la publicació va haver de prendre partit o entomar estoicament algunes controvèrsies envers ell

L’escriptor Joan Fuster, referent de la llengua. | EMPORDÀ

L’escriptor Joan Fuster, referent de la llengua. | EMPORDÀ / JOSÉ LUIS BARTOLOMÉ. FIGUERESJ.L.B.

José Luís Bartolomé

José Luís Bartolomé

El passat 23 de novembre es va celebrar el centenari del naixement de Joan Fuster Ortells, una de les plomes catalanes distingides (en societat amb M.A. Anglada, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Víctor Català, Manuel de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig ...) que van signar col·laboracions en la mítica publicació mensual Canigó durant la seva etapa editorial figuerenca (1954-1974). L’homenot del sud (nascut a Sueca) també va aportar escrits habituals a la segona etapa del Canigó setmanal (1975-1983). Fuster va ser un dels mentors que corregiren l’analfabetisme de la nostrada Isabel-Clara Simó en matèria de llengua i cultura del seu propi país: «Quan vaig descobrir la llengua vaig descobrir la professió.[...] La nostra gran descoberta va ser la presència continuada als passadissos, als claustres [universitat de València], de Joan Fuster, una mica el Papa de València, el pare espiritual de tots nosaltres.»

La primera incursió periodística en territori empordanès de Joan Fuster va ser el desembre de 1968 (núm. 178), parlant de la pintura de Joan Miró («Su pintura nos da un delicioso mundo en estado naciente»). Xavier Dalfó, el director, va quedar fascinat de la seva personalitat quan el va conèixer a través de la Isabel-Clara, de tal manera que serien habituals els seus viatges en cotxe a Sueca per visitar-lo. En una de les primeres cartes Fuster ja mostra un tracte amistós i un pic picardiós:

«S., 31-X-70. Benvolgut amic Dalfó: T’envio uns papers per a Canigó, potser més llargs que no els esperaves. He pensat que havia d’oferir-te una col·laboració ‘normal’...però alto!: exigeixo honoraris. En primer lloc m’has d’enviar la revista durant una llarga temporada (gratuïtament, és clar). I en segon lloc: m’has de pagar un parell de dinars a Figueres. Em sembla que la tarifa no és ‘intolerable’ per al pressupost de Canigó... Records a la teva dona. Cordialment Joan Fuster».

La presència de Joan Fuster a la publicació empordanesa va ser activa i passiva. A la secció Papers de diari (núm. 200, 1 octubre 1970, p.13) ens va deixar unes píndoles de mostra de la seva saviesa premonitòria i sentit de la ironia: «L’home del segle XXII, si no falla el mecanisme, serà una cosa tremendament distinta de nosaltres. I ho serà fins i tot a nivell biològic. Ho reflexiono, i m’assalta una estranya incomoditat. Per a ell, per a aquest individu probable del XXII, jo hauré esdevingut un episodi prehistòric: estic destinat a ser el seu neandertal. O pitjor: més aviat un simple antropoide. Jo i tothom, naturalment: incloent-hi Carlemany, Petrarca, Mozart i Sòcrates i Einstein i Lionardo [sic], i les mares que ens han parits... Uf!».

La revista redactava tant els seus articles com ressenyes i crítiques de les seves obres. Escrivia Maria Àngels Anglada (núm. 234, 25 març 1972, p.15) sobre el llibre Viatge pel país valencià: «No és freqüent trobar en un llibre de viatges tanta varietat de referències, una lúcida objectivitat unida sovint a un punt dolç d’ironia sense excloure una vena de lirisme. Fuster ha mirat la seua terra i ens ha fet partícips de la seva visió: el seu amor pel país no ha estat mai incompatible amb la crítica i l’incompassiu combat contra els tòpics i les disfresses imposades». Més endavant Anglada anota: «La seva obra no sempre ha rebut bona acollida a tots els llocs del país valencià. No a tots els actors els agrada que els arrenquin les màscares, i això ha arribat a produir, segons sembla, incruents però lamentables Fahrenheits».

Encara ressona l'homenatge que l'agrupació Atenea li va retre en el 25è aniversari del seu traspàs

En algunes ocasions la revista va haver de prendre partit o entomar estoicament algunes controvèrsies envers Joan Fuster, com la d’un lector amb pseudònim del setmanari Triunfo que es carregava l’escriptor valencià pel contingut del seu article «El tiempo y sus bromas» (Tele/eXpress, 22-X-73) i a propòsit d’una caricatura apareguda a la revista francesa satírica Charlie Hebdo. L’editorial del núm. 270 («Fuster i el maig francès», 2 desembre 1973, p.3) ficava cullerada en l’assumpte criticant que la censura virulenta a Fuster es fes d’amagatotis, i que sols en tertúlies privades se sentien a dir pecats fusterians molt greus, com el fet de ser valencià, solter, que no fos missaire o que gastava bigoti. I és que –com recordava Isabel-Clara Simó en el seu llibre de memòries– Fuster era un mestre irrebatible. En una llarga carta oberta a Xavier Dalfó (núm. 272, 23 desembre 1972, p. 5-6), el lector-amic Eugeni Molero i Pujós –periodista i escriptor barceloní– es feia ressò de la polèmica suscitada arreu del país per l’actitud «inhibitòria i fins a cert punt minimitzadora» del retrat i mèrit literari que Joan Fuster oferia de Víctor Català al seu llibre Literatura catalana contemporània. En la trifulga Montserrat Roig havia defensat l’autora escalenca, fent-li el retret a Fuster d’haver dedicat més pàgines a Manuel de Pedrolo que a la Caterina Albert. Venia a ser una heretgia que Fuster fos col·laborador d’una revista que s’havia destacat en l’organització d’actes d’homenatge a l’autora de Solitud?

Parlant d’homenatges, encara ressona el que l’agrupació Atenea va retre a Joan Fuster en el 25è aniversari del seu traspàs (1992). L’acte –celebrat el 23 de febrer del 2018 a la seu provisional del Casino Menestral Figuerenc– va consistir en la presentació del llibre Nosaltres les fusterianes, amb la participació d’algunes autores (les coordinadores del llibre havien estat Núria Cadenes i Gemma Pasqual) i d’Eliseu Climent, l’editor i promotor cultural del País Valencià. Una prova inequívoca que el fusterianisme no es trobava en la situació agònica que havia pressentit el seu gestor. Més nítids són els ecos de la xerrada de Francesc Montero («Joan Fuster-Josep Pla: converses que duren anys»), l’espectacle multimèdia De Sueca a l’Empordà, i l’exposició Joan Fuster, una vida il·lustrada, activitats programades a la biblioteca Fages de Climent.

El periòdic redactava tant els seus articles com ressenyes i crítiques de les seves obres

Al seu llibre de records la Isabel-Clara Simó ens explica –sense citar el títol ni la procedència– que Joan Fuster va escriure un famós article, ple de fines ironies, on es queixa de massa empordanesisme. En aquest Any Fuster que ja s’ha escolat, considero de justícia poètica que els emporitans lletraferits –tant se val el color del nostre ideari o grau de xovinisme comarcal– guardem un record generós llegint / rellegint aquest gran assagista que en la seva obra Nosaltres, els valencians (1962) va proposar la reconstrucció nacional valenciana dins del marc dels Països Catalans, concepte del qual va ser el principal impulsor. El seu compromís polític en favor d’aquesta causa el va pagar injustament en vida (l’atemptat amb bomba de 1981) i després de mort (la seva tomba va ser profanada per un escamot feixista). Amb Diccionari per a ociosos (1964) descobrirem una intel·ligència amable i punxeguda singular. Si no tenim temps per a més de tres lectures podem prescindir-ne de totes les altres per gaudir del recull de Consells, proverbis i insolències (1968, reeditada per Ara Llibres), un miler d’aforismes de colpidora vigència sobre temes cabdals de la cultura i l’experiència humana, amb un humor i una prosa esmolada, que ja havia deixat palesa en les pàgines de Canigó amb motiu de l’exposició a la Sala Adrià de tres pintors valencians (Boix-Heras-Armengol): «En última instància tot fa gust de dolor. O de diners», «Ens convoquen al silenci. I callar és dir que sí» (núm. 228,12 febrer 1972, p. 6).

El seu amic Raimon cantaria que «venim d’un silenci antic i molt llarg», contra el qual cal rebel·lar-se; els humanistes que hagin vist por, sang, fam o bé patit presó han de dir –com el cantautor de Xàtiva– que «Nosaltres no som d’eixe món». A Joan Fuster encara li quedava més lluny.

[object Object]

La redactora de Canigó, Isabel-Clara Simó (Els racons de la memòria, p. 33) lamentava que la cultura catalana, havent tingut la xamba de disposar de tres prohoms tan diferents i decisius com Espriu, Pla i Fuster, també hagués patit el fracàs de no haver-se sabut escoltar prou. Afegia l’alcoiana que el suecà va morir trist i amarg per no haver aconseguit el seu somni, el que encara avui dia perseguim a Catalunya amb el Procés. Fuster subscrivia el dictum d’Espriu, més que candent: «Som salvatges i covards». Alguns polítics actuals replicarien que aquests són temps de seny i no de rauxa.