«Els Pastorets», la metxa de tres vides vinculades a l’escenari

Quan arriba Nadal una de les grans cites escèniques són els Pastorets. A Figueres, a més, s'interpreta una obra escrita especialment per la ciutat, El primer Nadal dels pastors, de mossèn Rossend Fortunet. Molts són els actors que l'han representat. N'hi ha, però, que acumulen veterania. És el cas de Josep Antoni Tudela, Alfons Gumbau i Salvador Torres que enguany celebren seixanta i cinquanta anys d'aquest bateig artístic.

Salvador Torres, Alfons Gumbau i Josep Antoni Tudela són tres noms de pes en el teatre amateur figuerenc i empordanès. Per als tres, el teatre ha estat una passió que sempre els ha acompanyat, una passió que va tenir un origen compartit: la representació dels pastorets. Enguany, a més, és una data destacada, ja que Torres i Gumbau celebren cinquanta anys d’aquell bateig artístic mentre que Tudela en fa seixanta dalt dels escenaris. Aquest divendres 30 de desembre, en la sessió dels actors veterans, tornaran a coincidir representant El primer Nadal dels pastors, a La Cate de Figueres.

Josep Antoni Tudela té gravat amb foc aquell 1 de gener del 1962 quan es va iniciar en el món dels pastorets fent de Satanàs a l’obra La flor de Nadal, del jonquerenc Francesc A. Picas. «Menjàvem taronges, eren bones», rememora com a detall curiós. Aleshores tenia disset anys, li agrada molt la poesia, llegir i la bona memòria que gastava el van fer un candidat òptim per enfundar-se la vestimenta demoníaca. Malgrat tot, això no el va salvar: «Em vaig entrebancar vint-i-cinc vegades i gràcies a l’apuntador, que m’anava marcant tota l’estona, vaig poder tirar endavant». Després d’aquella primera incursió n’arribarien moltes d’altres. Del 1966 a 1968 va interpretar el paper de Rovelló a l’obra de Folch i Torres; el 1969, del pastor Simeó una versió anònima dirigida per mossèn Ferrer que va repetir el 1982 amb el Cercle Catòlic de Banyoles fent el mateix personatge i acompanyat dels seus tres fills, una coincidència que mai més ha viscut.

L’última obra a la Sala Edison

L’obra que s’emporta la palma és El primer Nadal dels pastors de mossèn Rossend Fortunet que Josep Antoni Tudela ha representat, des del 1963, fins a trenta-quatre vegades. En la majoria d’ocasions, l’escenari estrella va ser la Cate, espai que els porta acollint els darrers anys, també. Tudela, però, no podrà oblidar mai el 1981 quan va rebre una trucada d’Alfons Gumbau comunicant-li que el grup de joves deixava la Cate per fer els seus pastorets a la Sala Edison. «Em van convidar a fer el paper d’Herodes i vaig acceptar», comenta. Aquella seria una funció memorable: l’última d’aquella sala mítica. Encara avui en dia l’actor recorda «com cruixia el terra de fusta de l’escenari i el xarboteig constant d’aigua i el passeig de les rates» sota els seus peus.

Tant Tudela com Gumbau i Torres comparteixen la idea que els pastorets «representen un centre de comunicació impressionant», una plataforma de formació magnífica per a molts actors que després faran el salt al món professional com és el cas d’Àngels Bassas. En el cas particular de Tudela, però, li han suposat, en temps d’ensopiment i nostàlgia relligada a la tardor, la possibilitat «d’esbargir-me, un fugir d’un estat personal».

Qui va iniciar-se en Els Pastorets per tradició familiar va ser Alfons Gumbau. Els seus pares, vinculats al grup Arlequí, els havien interpretat sempre, i quan Toni Montal va tornar a la Cate, el 1972, després d’un període a Barcelona, li va oferir sumar-s’hi. No va dubtar. Tenia 17 anys i va començar cantant sota la pell transmutada d’un dimoni. «D’aquella funció no en tinc massa records, però sí dels assaigs de la dansa dels dimonis, una cosa molt pautada amb una coreografia establerta des de l’estrena perquè la vam fer a la sala del Casino Sport que en aquell moment estava feta un desastre i amb un piano de mala mort». Aquell primer paper, com la resta de companys, entre ells el mateix Salvador Torres, el va conduir a submergir-se de ple en el món teatral local i a fer, en aquells inicis, de figurant en obres com La visita de la vella dama i Andorra.

En aquests cinquanta anys, Alfons Gumbau ha interpretat quasi tots els papers: des d’aquell primer dimoniet a en Garrofeta (el fill de l’alcalde), passant pel secretari Pallanga -el que més vegades ha interpretat-, Llucifer i sant Miquel. També ha tocat el contrabaix amb l’orquestra i, fins i tot, els ha dirigit. En resum, però, ell confessa que es queda amb les representacions primigènies d’un espectacle que té les arrels en el passat i no tant amb la versió musical actual, tot i que entén que la societat ha canviat i respecta els criteris: «Aquells pastorets eren l’essència, amb tots aquells decorats de paper, una cosa molt simple i elemental, tradicional, la màgia del teatre de fantasia, eren més espectaculars des de la innocència». Allò que el motiva ara, admet, és arribar al centenari i acomiadar-se’n amb la tranquil·litat de saber que deixa un bon llegat, ja que tant en el seu fill com les seves nétes hi actuen. «Tindré vacances, per fi», riu. El cert és que abans només hi havia un únic repartiment i ningú es podia posar malalt. «Un 1 de gener, després de dormir poc, els vaig fer amb febre i l’escena del sopar, amb ganes de vomitar», rememora.

Un Garrofa entranyable

Molts d’aquests records, Gumbau els ha viscut al costat de Salvador Torres, el seu partenaire incombustible en el paper d’alcalde Garrofa, a qui qualifica de «personatge entranyable». Torres també va fer el salt al buit el mateix any que Gumbau i es va estrenar, igual que ell, fent de dimoni. «Si he fet alguna cosa de teatre després, és gràcies a haver entrat en aquella colla d’en Toni Montal, veí de la meva àvia i qui em va convidar a participar-hi», afirma. El segon any, el 1973, ja li va oferir una frase, que encara recorda fil per randa, interpretant a Orió, el dimoni de la luxúria. L’edició següent ja va convertir-se en Garrofa, personatge que encara ara continua fent amb encert. «Tenia 19 anys, pesava 52 quilos i la meva mare em posava un coixí per fer panxa; després ja no em va convenir», somriu.

Salvador Torres recorda vivament el 1981 quan els joves van ser «expulsats de la Cate per comunistes» i van representar El primer Nadal dels pastors a la Sala Edison. El naixement com a associació arribaria més tard, quan ja feien els pastorets al Teatre El Jardí i coincidint amb els setanta-cinc anys de l’obra. Ell fou un dels incitadors i durant un temps, fins i tot, va encapçalar la presidència.

Al llarg d’aquestes cinc dècades, Torres ha viscut de ben a prop «els alts i baixos» dels pastorets, fins i tot l’any que no els hi van deixar fer, substituint-los la companyia de Sant Llorenç de la Muga. Ell, però, sempre ha estat fidel fent «tots els papers de l’auca»: d’actor, tant els anys que els repartiments eren fixos com ara que hi ha diferents elencs; de director; de dissenyador i, fins i tot, d’escenògraf. De fet, encara avui en dia s’utilitza el decorat del poble que ell va construir.

Per Torres, els Pastorets és una obra «especial perquè va ser l’inici de tot» i també perquè «ha estat molt recurrent» dins la seva trajectòria, que espera continuar uns quants anys més tot acumulant anècdotes. La que no podrà oblidar mai és la viscuda el 1975 quan van tenir la idea de fer ús d’un burro real a la segona escena. «El seu amo ja va advertir que no li cridessin perquè l’animal es posava nerviós». Un dels actors no li va fer cas i el burro va aparèixer a l’escenari desbocat acabant dins de la curculla de l’apuntador, que va sortir per potes. L’aparició immediata del propietari renegant a l’escenari va deixar als espectadors amb la boca oberta i totalment «atònits».

Subscriu-te per seguir llegint