«Mey Rahola era una dona que feia coses extraordinàries dins l’absoluta normalitat». Així presentava a la fotògrafa empordanesa Roser Martínez, comissària de l’exposició Mey Rahola. Desig d’horitzons, juntament amb Lluís Bertran, que s’exhibeix al Museu de l’Empordà de Figueres. Una mostra que juntament amb la del Museu Nacional d’Art de Catalunya, també dedicada a ella, està ajudant a treure a la llum altres dones fotògrafes del país que havien caigut en el més absolut oblit i a incloure-les en el discurs de la història de l’art.

Estirar del fil de les dones artistes és una aventura de llarg recorregut, tal com van testimoniar els dos comissaris durant la presentació del llibre-catàleg de la mostra, la setmana passada al mateix museu figuerenc. Segons Bertran, besnet de Mey Rahola, van partir «d’un fons familiar desordenat» al qual ningú havia donat la importància que realment tenia i durant una dècada han anat investigant. A poc a poc, han pogut reconstruir el personatge a partir de les seves fotografies. També dels seus autoretrats, que qualificaren de «petites joies que permeten veure-la a ella i posicionar-nos sobre el que fa».

Més enllà de les exposicions, que podrien viatjar a França, país on Rahola es va exiliar i professionalitzar, i que el MNAC hagi comprat catorze fotografies de l’artista per integrar-les a l’exposició permanent, «el lloc que es mereix», com apuntà Roser Cambray, conservadora del MNAC, el catàleg serveix com un punt de partida i, a la vegada, «parla dels fonaments de qui és Mey Rahola»: «Una dona moderna i valenta que va saber fer-se un lloc» en un temps en què els fotògrafs reivindicaven el vessant artístic d’aquesta disciplina. Durant la conversa, coordinada per Cristina Masanés, es va parlar de la mirada que tenia envers la infància, com captava la vida quotidiana buscant l’espontaneïtat, i de l’ús de la llum de migdia que amarà les seves imatges de modernitat. Tot era, es va dir, «fruit d’una manera de mirar».