Núria Pradas

«Els meus personatges ni són estàtics ni estan plens de tòpics, són persones»

Núria Pradas s’ha inspirat en la vida d’Ana Maria Martínez Sagi i d’altres periodistes dels anys 30 per bastir la seva nova novel·la, 'La vida secreta de Sylvia Nolan'

Núria Pradas signant durant la seva visita al Cercle Sport Figuerenc

Núria Pradas signant durant la seva visita al Cercle Sport Figuerenc / EDUARD MARTÍ

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Núria Pradas és una autora inquieta amb una obra extensa, sobretot en l'àmbit juvenil. Els seus llibres per a adults, però, van fent forat com el darrer que ha publicat, La vida secreta de Sylvia Nolan (Columna) on retrata una generació de dones que van sentir i viure l'esperit de llibertat de la Segona República.

Per a Núria Pradas, la presentació d’un llibre suposa l’entrega d’aquest als lectors, un gest que l’ajuda a deixar-lo enrere i afrontar noves històries. Això no ho va poder fer amb l'anterior, Tota una vida per recordar, al coincidir just amb la pandèmia, i ara amb La vida secreta de Sylvia Nolan recupera aquell gust pel retrobament amb els lectors. Com ho va fer justament la setmana passada al Cercle Sport Figuerenc, durant un acte organitzat per la Llibreria La Ploma. Vam parlar amb ella uns minuts abans de la presentació.

Com va gestar aquesta nova novel·la?

Vaig trobar apunts que tenia sobre Ana Maria Martínez Sagi, una periodista de la Segona República. La seva història em va entusiasmar i vaig pensar que era un tema que m’agradava i necessitava agafar-me a alguna cosa. M’ha agradat molt escriure aquest llibre perquè he intentat fer coses noves: no fer una obra tan lineal, fer dues trames temporals i argumentals. M’ho he passat bé.

Veig punts de connexió amb l’anterior: anys 30, dones fortes, amb empenta i, sobretot, creadores.

Sí, Tota una vida per recordar era la lluita d’una dona per tenir uns drets laborals i que se la considerés. Però també connecta amb altres obres meves. Quan vaig començar a escriure per a adults amb La noia de la biblioteca, vaig dir-me: m’he de centrar, escriure sobre Catalunya, segle XX, que m’encanta, i dones.

En aquest cas dones periodistes durant la Segona República. Com arriba a Ana Maria Martínez Sagi?

Llegint un article per Internet. Així vaig anar buscant bibliografia i això que estava buscant una altra cosa, no tenia ni al cap el llibre. La Sagi va tenir una vida que, si l’explico tota, no em creuria ningú. Un dels personatges, la Lola, és el seu alter ego. Aquelles dones feien una feina molt important i s’han de reivindicar.

La història comença amb la mort de la Sylvia, una escriptora d’èxit, i l’entrega a la filla d’una capsa amb unes cartes íntimes de la mare, un secret que ella cercarà.

La Sylvia és l’amant de la Lola. És real, l’Ana Maria Martínez Sagi va tenir una amant que era poetessa, van estar juntes anys, però la família les va separar. Durant la República, de lesbianisme se’n podia parlar, però massa consentit tampoc estava.

La Sylvia és un personatge fort mentre la Idalia, la filla, és fràgil.

Ella viu a l’ombra de la seva mare, però quan comença a buscar qui era en realitat és com si sortís d’aquesta ombra. És com un viatge iniciàtic i al final trobem una dona que decideix el seu destí.

La capsa és realment un regal.

També. Té un punt com de màgia i no ho he fet volent. El fet que li deixi aquest testament, sabent que ho trobarà quan mori, potser sí que és la seva última oportunitat de dir-li: busca, recerca i creix.

La capsa també ens remet al valor memorialista dels objectes.

Sí, perquè va pertànyer a la Sylvia de petita. Allà li deixa les molles de pa i al final la trobarà.

La novel·la inclou aquest misteri, aquesta recerca, però també un amor prohibit. Molts temes.

I no és que m’ho proposés. Em preparo molt l’escriptura, em documento, llegeixo i només començo la novel·la quan he fet tota la recerca, tinc els personatges i em sento segura. Però aquesta et va creixent a les mans i quan la presento ara me’n vaig adonant. Encara no he tingut temps ni de fer la meva pròpia lectura. Et poses a narrar i se t’escapa l’anàlisi.

Els seus personatges viuen un creixement interior.

Jo parlo de persones sempre, a mi m’agradaria que em diguessin que a les meves novel·les hi ha persones perquè no són estàtics, ni arquetípics ni plens de tòpics.

Aborda la relació mare i filla.

És maca, tot i que a la Sylvia la coneixem a través del que diuen els altres, del passat a Barcelona, però també se li coneix el caràcter espatarrant que té.

Inclou jocs metaliteraris.

Em va divertir molt incloure textos de la Sylvia, ja que ella representa una escriptora molt famosa. I tot el que escriu està relacionat amb el que anem a explicar. Fins i tot els poemes que li dedica la Lola en les cartes que troba la Idalia.