La campana, memòria viva de la tradició

Quan era ben petit, el pianista Blai Ciurana Abellí acompanyava la seva mare, l’escultora Ció Abellí, a la foneria Barberí, fàbrica on prenien forma les seves creacions en bronze. Allà també, durant quatre segles, es van fondre campanes, les millors del país. Ciurana les veia de prop, les tocava, les admirava corprès, una imatge que se li va quedar gravada a la retina visual i auditiva i que ha marcat el seu destí, ja que actualment és un erudit campanòleg i carillonista titular del Museu de la Ciència i la Tecnologia de Terrassa. Aquest instrument i el seu so, que acompanya els homes des de temps immemorials, ha estat reconegut ara per la Unesco declarant al toc manual de campana patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Per celebrar que es manté viva la memòria de la tradició, dissabte passat, just el dia abans de santa Bàrbara, patrona dels campaners, es van tocar manualment campanes de tot l’Estat, entre elles les cinc de l’església Sant Pere de Figueres.

Blai Ciurana és, des del 2018, secretari de la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya, una entitat creada fa quasi tres dècades «per unir el món campaner» i que disposa de socis, d’entre 14 i 75 anys arreu del país, també a la comarca. Des de Bèlgica, on es troba estudiant carilló, Ciurana explica que fa dècades que el marcatge del temps amb el toc de campanes ha deixat de ser tan vital o molt menys del que ho era antigament. «Abans, a part dels tocs religiosos, hi havia els tocs d’alarma com el del foc, del sometent... Amb les noves tecnologies no són estrictament necessaris, és una cosa més cultural», diu. Als anys 80 i 90, els campanars es van començar a electrificar i els vells campaners van veure com el seu ofici, el seu món, es diluïa, talment com els va passar als faroners. «Ara només se n’ocupen estudiants o jubilats, tothom té altres feines», diu Ciurana qui admet, però, que «és molt diferent el so d’una campana amb un martell i amb un ordinador que el d’una campana tocada per una persona». En aquest sentit, el toc manual és quelcom quasi exclusiu de l’Estat espanyol. «A Europa se les considera instruments musicals, cada campana fa una nota i es combinen. A Catalunya, no passa això. La cultura popular no les considera instruments, es diu que les campanes no canten, parlen». Per a Ciurana, això no és ni millor ni pitjor, «és només un món diferent».

Val a dir que el toc manual, en moltes àrees gairebé s’havia perdut. Fins ara. «Des de fa uns sis anys, a Catalunya està ressorgint gràcies a colles de gent jove o més grans», confirma. Per exemple, la Basílica del Pi, a Barcelona, ha anul·lat els tocs elèctrics i a Figueres, l’any 2020, coincidint amb el mil·lenari de l’església Sant Pere i la festa major, es van recuperar els tocs manuals interpretant una partitura original que el mateix Ciurana va adaptar per a les cinc campanes: Verge dels Dolors, Maria del Sagradíssim Roser, Maria del Pilar, Crist Rei i Sant Pere. Va tenir tant d’èxit que des d’aleshores ho fan per Sant Pere tot i que requereix molta preparació, ja que les campanes no es van instal·lar pensant en la possibilitat de ser tocades manualment. El músic Jordi Jordà va ser un dels que es van sumar a la recuperació. També dissabte passat. Ell confessa que des de sempre li havien cridat l’atenció i amb la iniciativa de Sant Pere va tenir l’oportunitat de viure-ho en primera persona. Des d’aleshores ha tocat campanes d’arreu: «La vivència és molt positiva, és un luxe poder-ho fer, el so de la campana també és cultura tradicional».

A Catalunya, els tocs són diferents: el moviment és pendular i no s’arriba mai a fer la volta de campana. També són diferents els tocs manuals a cada església, a cada campanar i a cada poble. «Les campanes són instruments i no n’hi ha dues iguals», comenta Ciurana. Amb la desaparició dels campaners, la particularitat local també està desapareixent. «El toc estava vinculat tant a la persona com a les possibilitats del campanar perquè si només hi ha una campana has de fer tots els tocs amb aquella campana» , diu tot explicant que amb un sol d’aquests instruments «es poden fer mil i una combinacions tot i que més limitat».

L’instrument més social

El reconeixement que acaba d’atorgar la Unesco, es converteix, segons Ciurana «en una protecció a allò cultural vinculat a una cosa molt humana». Més encara en un temps que alguns campanars han estat denunciats per tocar de nit. Però aquests són tocs automàtics, no manuals, i, per tant, no estan protegits. «La campana és l’instrument més social que existeix, toques per a tothom, per a qui t’escolta i per a qui no», conclou.