L’hel·lenista Eusebi Ayensa reviu una etapa agredolça a «Un català a Grècia»

El llibre, guardonat amb el premi d’assaig Josep Vallverdú 2021, recull els vincles històrics i culturals entre Catalunya i Grècia i analitza tot allò que el figuerenc va viure durant cinc anys com a director de l’Institut Cervantes a Atenes

Eusebi Ayensa, prèvia la presentació del llibre a Figueres

Eusebi Ayensa, prèvia la presentació del llibre a Figueres / Jordi Blanco

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

«Un llibre és un fill», reconeix l’hel·lenista figuerenc Eusebi Ayensa qui, amb el darrer acabat de sortir del forn, Un català a Grècia (Pagès Editors), és ben conscient que ja ha superat la família nombrosa de llarg. Un llibre que, a més, confessa, és potser «el més íntim» que ha escrit, «el que més m’ha costat fer i que, tant de bo, no hagués hagut d’escriure mai». A mig camí entre el gènere memorialístic i el dietari, Ayensa hi recull episodis històrics i culturals que han unit al llarg de la història catalans i grecs, però també rememora les vivències personals al capdavant de l’Institut Cervantes d’Atenes durant cinc anys, una etapa agredolça que va acabar amb una destitució fulminant i una denúncia penal, per delictes que mai va cometre. Al cap de dos anys i mig, el Suprem va arxivar la causa.

«El far que il·lumina Europa»

Com a hel·lenista apassionat que és, Eusebi Ayensa va iniciar l’aventura a Atenes amb gran eufòria. Arribar-hi el 2007, just els anys previs a la gran depressió grega, veure com la bombolla del benestar esclatava i les seves conseqüències a peu de carrer, va ser decisiu. Això va fer que les activitats que s’organitzaven des de l’Institut prenguessin un sentit quasi «terapèutic». L’objectiu que es va marcar Ayensa, dels pocs directors que ha tingut el Cervantes que parlin grec fluidament, era aixecar els ànims i alimentar espiritualment aquella població que tot ho estava perdent, «que no oblidessin que continuaven sent el far que il·lumina culturalment Europa». L’empordanès tenia ben clar que «Catalunya no s’entén sense Grècia, sense aquesta Grècia catalana, aquest passat mediterrani, és el territori de la península més vinculat amb el país». Era, doncs, com un retorn necessari amarat d’agraïment profund. A Ayensa, també li interessava copsar «com el públic grec rebia el missatge». Així va ser conscient de com desconeixien figures essencials com Ramon Llull, la mítica Empúries o, fins i tot, què era el noucentisme. També com els plaïen aquells minuts de pau. Val a dir que en aquells anys, el Cervantes tenia quasi un miler d’alumnes i que actualment està pràcticament diluït, sense sala d’actes ni d’exposicions.

La tasca de l’equip liderat per Ayensa, al llarg d’aquells cinc anys arreu del país, va ser ingent. Hi van bolcar moltes hores, però el retorn, reflectit en extensos articles en la premsa, va ser molt gran. El llibre ho testimonia. Per escriure’l li ha calgut deixar passar temps –fa deu anys que va tancar aquella etapa– i revisar anotacions in situ o repassar el diari que seguia i les notícies que va anar guardant. «Volia que fos un llibre serè», diu tot descrivint-lo com «una crònica dels fets» on ha mirat de «no entrar en judici de valors». En aquest punt, recorda les paraules del pensador Montaigne que afirmava que «no és suficient comptar les experiències, cal pesar-les i comparar-les; i cal digerir-les i destil·lar-les per extreure’n les raons i conclusions que comporten».

La part fosca de tot aquell viatge van ser les constants confrontacions amb les autoritats diplomàtiques espanyoles pel tema de l’ús de la llengua catalana en els actes culturals. «No es parlava cada dia, en dos anys i mig s’havien fet tres actes en català», rememora i, malgrat tot, les topades van ser importants. Ell admet que «si hagués acceptat que la cultura catalana, basca o gallega fossin subordinades, no hauria passat res». Però Ayensa «no estava disposat». El súmmum va ser quan van aconseguir col·locar una placa a l’Acròpolis encapçalada amb un text en català, elogi pronunciat pel rei Pere el Cerimoniós el 1380. De totes aquelles vivències va arribar a la conclusió que «Catalunya no pot encaixar dins un projecte plurinacional» i que «és impossible fer promoció de la cultura catalana des d’una institució espanyola».

Malgrat tot això, Ayensa afirma rotund que el poble grec «va ser molt generós» amb ell. De fet, hi continua anant i hi conserva moltes amistats. Fa uns anys, a més, el van convidar a formar part de l’Acadèmia d’Atenes i de l’Associació d’Escriptors Grecs i, a més, va ser guardonat amb la medalla d’or de la Universitat de Tràcia, en reconeixement de les seves aportacions a l’estudi de la història i les lletres gregues, medievals i modernes. Des de fa vuit anys, Ayensa dirigeix el Camp d’Aprenentatge d’Empúries que, tal com els recordava als mateixos grecs, «va ser la seva colònia més occidental».

Amb Un català a Grècia, Eusebi Ayensa va guanyar el premi d’assaig Josep Vallverdú 2021. El figuerenc admet haver-se sentit gratament complagut rebent el guardó, sobretot perquè aquest «no ha perdut prestigi» amb els anys i perquè el jurat que l’atorga «delibera amb total llibertat» a diferència d’altres premis d’assaig on preval la rendibilitat potencial del llibre guanyador. Ayensa és una persona inquieta i no deixa d’enfilar projectes, molts d’ells vinculats al món grec. El darrer, prodigiós: la traducció al català de tot Kavafis. Més de vuit anys de feina a l’arxiu Kavafis i més de mil pàgines que es publicaran l’any vinent. Després buscarà reptes més relaxats i quotidians que «la feina intel·lectual, fins ara, no m’ha deixat fer».

Subscriu-te per seguir llegint