Quiosc Empordà

Empordà

Figueres
ENTREVISTA Anna Punsí i Marta Freixanet Periodistes

«Sovint apareixen cadàvers que ningú sap de qui són»

"Hi ha qui té el morbo d’imaginar si seria capaç de cometre determinat crim"

Anna Punsí i Marta Freixanet, el dia que van presentar el llibre a Girona. Aniol Resclosa

Anna Punsí i Marta Freixanet han reconstruït el cas de la noia que va aparèixer penjada a Portbou -va ser identificada gràcies al programa de TV3 «Crims»- en el llibre La noia de Portbou. Hi expliquen el treball periodístic que va suposar i les incògnites que encara perviuen.

Per què agraden tant les històries truculentes? 

Perquè tots portem a dins un investigador. I en el cas de la noia de Portbou s’hi afegeix el misteri de no saber qui era.

Això ja ho han aclarit.

Però ara que sabem qui era, volem saber què li va passar.

O sigui que vostès no volien ser periodistes, sinó guàrdies civils.

Això segur que no (riuen). El que passa és que aquesta història permet estirar fils en un cas que els investigadors van fracassar, si es pot dir així.

És difícil tractar temes així sense caure en el sensacionalisme?

No, gens. Els que fem «Crims» no som sensacionalistes, no ens agrada. Potser pel fet de ser catalans, per caràcter tendim a no mostrar les emocions. Fins i tot ens hem plantejat si la germana de l’Evi [la noia morta] hagués sigut més passional, posant-se a plorar a llàgrima viva, si no ens hauria violentat. L’excés d’emocions, sobretot a la TV, violenta la gent.

Portbou ja es presta de per si a misteris foscos?

Totes les fronteres ho tenen, es troben en aquell punt entre països, i més si estan en un lloc tan agrest. Portbou, a més, ha quedat aïllat en aquella vall, sense activitat fronterera, fins i tot el tren ha perdut activitat des que hi ha el TAV. Però aquesta decadència té un encant especial. Diríem que als de Portbou els agrada molt ser d’allà i que hi vagi poca gent de fora.

Abans em parlaven del fracàs de la investigació. Qui va fallar?

Va fallar el forense, la Guàrdia Civil, potser també el periodisme de l’època...

Tal vegada hauria d’haver preguntat qui no va fallar.

Hem de pensar en els recursos precaris de què es disposaven fa trenta-dos anys, i l‘escassetat de persona. Amb ulls d’ara és molt fàcil dir què va fallar, però en aquell moment ningú devia pensar que ho feia malament.

S’han reconegut errors? 

L’aleshores forense ha fet autocrítica. També se n’hauria de fer dels sistemes d’intercanvi internacional d’informació. Nosaltres hem tingut un punt de sort, sense una senyora a Àustria que coneixia la noia, ara no estaríem parlant d’això.

Què els va semblar la família?

És una gent que ha patit molt, que amb el pas dels anys no va tenir altre remei que tornar a aixecar-se. Van veure que el cas deixava de tenir interès pels mitjans i van gastar els seus diners perquè es continués parlant de l’Evi, desapareguda. Malgrat tot això, vam trobar una gent molt serena i molt valenta. De cultura més alemanya que italiana i amb ment molt oberta. Curiosament, també de zona fronterera, com Portbou. La fortalesa de la Cristina, la germana, ens va arribar al cor.

Hi ha més casos com aquest?

Sí que n’hi ha, sovint apareixen cadàvers que ningú sap de qui són, o gent que desapareix i no se’n sap res més.

La televisió, tan criticada, ha de servir per a aquestes coses?

És com tot, també es critica Internet i bé té coses bones. Depèn de com utilitzis el mitjà. La televisió entreté, però també té programes que eduquen. I pot entretenir i conscienciar alhora, com «Crims». 

Millor «Crims» que «La isla de las tentaciones»?

Hi ha públic per a cada cosa. I tampoc no són incompatibles, a algú li poden agradar tots dos programes, depenent del que necessiti en aquell moment.

Hi ha gent enganxada a «Crims». 

En moments que tot va tan de pressa, amb plataformes que ho donen tot a l’instant, és una satisfacció que hi hagi gent que s’esperi a veure el proper «Crims».

Què és el que enganxa?

Hi ha qui té el morbo d’imaginar si seria capaç de cometre determinat crim. D’altres, empatitzen amb la víctima. D’altres, simple curiositat... Hi ha de tot.

Un periodista ha de ser tafaner?

Ha de tenir curiositat, sobretot li ha d’interessar el perquè. Però no ser tafaner de coses frívoles i estúpides. 

Compartir l'article

stats