Fa divuit anys Marta Robles va crear Las Migas, un grup de flamenc amb el qual ha visitat molts punts del planeta. Ara presenten el cinquè disc, Libres, premiat fa pocs dies als Latin Grammy com el millor disc de música flamenca. Dins la gira que estan fent, dissabte (20 hores) visiten el Teatre de Figueres.
L’emoció es desborda quan Marta Robles parla de Libres, un treball amb el qual s’ha retrobat amb ella mateixa, amb la felicitat de tenir temps i delectar-se creant.
Libres no sembla un títol atzarós.
No, no, és molt pensat i, sobretot, molt sentit, un disc amb una història llarga. Hem tingut temps, per primer cop, per crear aquest nou projecte donant-li moltes voltes. La llibertat era el que sortia a totes les cançons, en tots els seus sentits, i, sobretot, la llibertat de les dones, la llibertat musical, la nostra i la dels músics, la llibertat en la vida, en l’amor. Així que quan havíem de decidir un títol, havia de ser aquest. I estic contenta perquè en aquell moment no era conscient que podria tenir tanta transcendència i, quan ho portes als llocs i la gent ho escolta, aconseguim que reflexionin molt sobre el tema, la igualtat entre homes i dones, que sembla tan fàcil i que és tan complicat.
El dia a dia ho demostra. A molts homes encara els cou.
Exactament. Sembla que les coses estiguin superades i en el dia a dia veiem que no. Potser per sort nosaltres hem tingut una educació on sí que ens han donat la possibilitat d’escollir què volem, però no tothom la té. En el món de la música i de l’art, també s’ha de lluitar molt per tenir un espai, encara que siguis igual de bona que el del costat. Al final, les dones tenim una espècie de quota i, si en un festival hi ha una banda de dones, doncs, ja no n’hi ha cap altra perquè, és clar, s’assemblen. Com si per ser dones aquest fos el concepte. I si són homes, és música.
I si programen moltes dones, ja és un festival de dones.
Cert. Nosaltres potser no érem tan conscients que teníem aquesta veu fins ara que sí que ho sabem i estem a «voz en grito».
Es defineixen com quatre dones músiques, guerreres i viatgeres.
És que som això. Molt viatgeres i molt guerreres, perquè no ens podem conformar amb el fet d’haver assolit això i quedar-nos aquí. Nosaltres ja estem pensant en el projecte següent. La sensació és que la vida és molt curta i cal aconseguir moltes coses per divertir-te, sobretot.
Es diu que Las Migas reneixen i es reinventen amb aquest treball. Ho creien necessari?
En el nostre cas és així. Potser no tothom té aquesta necessitat, però en el cas de Las Migas, com a banda, hem renascut diverses vegades i és una cosa molt personal nostra, el nostre segell. Quan ja tothom ens coneix i pensen que estem fent tal cosa, nosaltres tornem amb una idea nova o una altra cantant, nous temes o una nova formació. S’ha convertit en una cosa que ens agrada fer i és la nostra característica principal. No estem aferrades a res de res, ni tan sols al món flamenc. A vegades penso que també podríem canviar això, perquè no m’importa. Sempre que tinguem concerts i ens puguem permetre continuar investigant i creixent, jo encantada.
Això també té un risc.
Molt, perquè la gent és molt exigent i s’agafa al mateix, que està molt bé, però pel mateix ja tenen els discos. No importa que Las Migas, ara, siguem una altra cosa. El nostre llegat queda allà i no ens ve de gust quedar-nos fent el mateix, encara que tot el que hem fet ho conservem amb molta estima.
Són les seves arrels musicals.
La nostra experiència, relacions i amistats, però són massa anys per mantenir sempre la mateixa línia.
Libres inclou deu cançons. Escoltant-les una sent la vida amb molta emoció i intensitat.
Crec que el confinament em va donar l’oportunitat. Jo treballava tant que, a la meva vida, fora dels concerts i de Las Migas, li dedicava poc temps. I quan em vaig preguntar què més soc jo, em va afectar molt i vaig començar a compondre i treballar aquest disc des d’una Marta molt diferent de la que podria haver estat en altres discos, com molt real, molt de sentir. Tenia molt temps lliure, vaig canviar moltes coses molts cops. Vaig compondre les cançons en llocs molt bonics de la natura i ara les escolto i penso: «que boniques que són», però és que jo estava en aquell moment, era un regal. Tanco els ulls i cada cançó la tinc situada en un lloc que imagino. Alguns els hem plasmat en videoclips. Altres ni existeixen, però són màgics i estan dins el meu cap, són pura llibertat.
Han volgut experimentar.
Els músics ens podem quedar en l’estil estudiat o que domines, o pots continuar aprenent. En el meu cas, mai m’he quedat en el mateix i aquest cop he tingut temps i la meva parella al meu costat ajudant-me a trobar altres coses d’altres músiques que, a priori, potser no tenen a veure amb Las Migas, però m’han aportat coses precioses i una professionalitat a l’hora de la producció. He buscat elements en artistes increïbles. He fet aquest esforç i espero haver après molt. Hi ha cançons molt òbvies com El querer de una morena que hem dut a la música country o La cantaora que és com molt de música urbana.
Del disc al directe, es gaudeix?
Molt, però ha estat molt difícil perquè té tantes capes, elements i detalls que hauríem de tenir trenta persones a l’escenari. Crec, però, que hem aconseguit un espectacle que mostra aquesta llibertat, la festa per la vida i una reivindicació del missatge de les cançons que reforcem amb la posada en escena.
I el premi als Latin Grammy.
És una meravella, un regalàs i, sobretot, un pas més en el camí per continuar conquerint llocs. També que, tot i ser la meva producció musical, de tots els discs de flamenc que aquest sigui un dels escollits.
