Quinze fotografies, quinze dones profundament violentades físicament amb ferides profundes que no es veuen, un dany psicològic que deixa cicatrius interiors. Són aquestes les que la fotògrafa Emma Alcalá ha sabut recrear amb un alt grau de sensibilitat i jugant amb les textures d’elements urbans, del carrer, «que passen desapercebuts, com el dolor d’aquestes dones», a l’exposició Cicatrices del Alma. «Són imatges fortes, però veritables», explica la fotògrafa. Imatges de dones supervivents, imatges nascudes des de l’emoció davant aquest dolor, però també en l’empatia i la voluntat de «transmetre el missatge i obrir ferides perquè són necessàries per entendre», reconeix Alcalá. La mostra, que ha girat per Andalusia, s’inaugura aquest divendres a les 7 de la tarda, a Ca l’Anita de Roses, dins els actes del 25-N, Dia Internacional per l’eliminació de la violència envers les dones en un any en què ja es porten registrats setanta-sis assassinats de dones a mans d’homes a l’Estat.

Totes les imatges són fragments dels cossos nus d’aquestes dones incidint en la part del seu cos on més sentien el dolor psicològic. Emma Alcalà

Les quinze fotografies de gran format que s’exposen a Roses, com les dues que il·lustren aquest article i la de la portada, estan treballades amb textures de pell perquè la idea és que siguin tocades pel visitant. «Les ferides físiques es curen, però, què̀ passa amb les ferides internes, les ocasionades a través d’humiliacions, insults, vexacions de tota mena, manipulacions, mentides, amenaces, violacions, coaccions o aïllaments?», es pregunta Alcalá qui busca, amb aquest efecte de textura, treballar l’empatia d’aquell que observa, que li quedi marca. L’impacte, de fet, és directe, tal com ella mateixa ha anat copsant arreu on s’han vist i, sobretot, quan l’exposició es va inaugurar fa quatre anys a la Diputació de Còrdova en presència de les quinze dones protagonistes. «Va ser molt emocionant, un moment catàrtic per a totes», reconeix la fotògrafa. També per a ella.

Emma Alcalá (1983) va néixer a Còrdova on va estudiar fotografia artística a l’Escola d’Art i, més tard, direcció de fotografia de cinema a Sevilla, especialitat en la qual va treballar uns quants anys. Quan va ser mare va veure que els tempos del món de l’audiovisual no eren els seus i va retornar als inicis amb la intenció d’explorar altres temàtiques, més socials, que fossin un reflex de les seves pròpies preocupacions i així donar resposta a allò que no entenia, com és el cas de la violència de gènere. «Volia arribar a les persones, crear una emoció que anés més a dins de la gent», explica.

Per aconseguir-ho, el camí no va ser fàcil, ja que, confessa, ningú al seu entorn no havia sofert mai violència de gènere. Així va entrevistar quinze dones de Còrdova que havien patit i patien en graus extrems violència, una violència que es traduïa, com recorda Alcalá emocionant-se encara ara, en agressions físiques brutals, amenaces de mort, violacions, intents d’assassinat i, fins i tot, de suïcidi. Cada conversa, que s’allargava hores i, fins i tot, dies, era, per a la fotògrafa, una sacsejada infinita, la presa de consciència que «els monstres sí que existeixen i viuen entre nosaltres». «Eren històries de terror absolut, barbaritats, mai hauria pensat que es pogués fer tant mal a algú», diu Alcalá qui agraeix profundament la generositat que van tenir els testimonis amb ella. «M’ho van explicar tot, coses que ni a la psicòloga», recorda. Algunes de les víctimes s’arriscaven molt compartint-ho, ja que encara no havien denunciat i continuaven tenint l’agressor al costat. Ella mateixa va patir les conseqüències no només en veure’s obligada a traslladar el seu estudi, perquè moltes d’aquelles dones arribaven escortades per policies que les protegien, sinó perquè aquelles històries prenien vida dins el seu cap i la sacsejaven interiorment. Encara ara. En aquest sentit, Alcalá reconeix que saber que el seu treball pot servir «per canviar les coses en positiu» és el que val la pena.

Mantenir l’anonimat

Aquelles converses van ser el pas previ, juntament amb un intens treball paral·lel sobre el tema, tant de contingut com de forma, per fer les sessions de fotografia amb cadascuna d’elles. Totes les víctimes, a excepció d’un cas, van voler mantenir la seva identitat en l’anonimat i, per tant, les imatges, treballades amb tècnica analògica i digital, mostren només fragments dels seus cossos nus, marcats i ferits. A cadascuna li va suggerir que assenyalés la part del cos on sentia aquell dolor interior. Algunes van dir el cor, les cordes vocals, altres, la columna vertebral, la mirada i, fins i tot, les entranyes. Per cada una, Alcalá va escollir un element del carrer –fos una porta vella, unes obres, una canonada foradada, totxos– per encaixar-les en aquell espai ferit. Amb aquest gest, diu, «volia visibilitzar aquest dolor invisible».

Alcalá va suggerir a cada dona que assenyalés la part del cos on sentia aquell dolor interior EMMA ALCALÁ

La violència de gènere no entén de classes socials, tal com va copsar Alcalá: «Qualsevol dona pot ser susceptible de patir-la, pot ser la nostra germana, la mare, la veïna». La violència no és només física, també psicològica, ja que l’agressor sap «manipular la ment, fent-te culpable de tot». Com ha constatat Alcalá, no existeix un perfil de dona maltractada, però sí «un patró patològic en l’home». «El maltractador és com un tauró que olora la sang», afirma contundent l’artista qui és molt crítica davant l’estigma que han de carregar les víctimes obligades a reviure, una vegada i una altra, l’agressió exposades al fet que no se les creguin, ja que molts d’aquests homes tenen una doble imatge, «la de l’home encantador i la del psicòpata que exerceix el poder a través de la por o de l’amenaça a ella o als fills». «Moltes dones senten culpabilitat per haver escollit aquest home com a pare dels seus fills», diu.

Emma Alcalá assegura que totes les dones amb les quals va parlar són exemples de fortalesa. Diu, a més, sentir-se optimista davant les noves generacions, «veig els joves molt desperts en aquest aspecte», però tem, malgrat tota la informació existent al respecte, «l’excés de soroll que fa que la gent emmalalteixi». Tampoc oblida els fills de les víctimes que, assegura, «també necessiten ajuda, perquè senten tant dolor que no saben gestionar-lo» i ho bolquen en les mares. En aquest sentit, aquest va ser el tema de l’exposició La tercera mirada, exhibida a Roses l’any passat, on Alcalá va recrear la mirada del fill. «Partia de la idea que no tots els fills de les víctimes de violència de gènere havien de ser maltractadors o maltractats, era un forat dins l’obscuritat que buscava ser amable en el missatge». Així va fer visites guiades dirigides a un públic de totes les edats amb lectures adaptades.

Un treball sobre bullying

La tercera mirada va néixer just arran del pòsit que li va deixar Cicatrices del Alma, l’exposició mare, i que van visitar un munt d’estudiants rosincs. Anteriorment, havia exposat, Desde lo invisible i, més tard, en col·laboració amb una maquilladora, Palabras arrebatadas al Centro de Arte de Rafael Botí. Aquí les imatges incloïen un codi QR amb un poema recitat amb missatges per silenciar les dones. «Maquillàvem el masclisme», comenta. Alguns dels treballs posteriors d’Emma Alcalá giren encara al voltant d’aquesta temàtica que, admet, no li reporta beneficis econòmics, però li permet resoldre ansietats i preguntes internes. Així ara mateix té oberts molts fronts, entre aquests està desenvolupant un projecte entorn del bullying, anomenat Herois que s’inaugurarà l’any vinent, i la instal·lació col·lectiva Per què? Dissidents feta amb la Veu Lila que es va inaugurar a Vilafant i continua rodant pel territori. D’altra banda, el proper 20 de gener inaugura l’exposició When Viola met Vargas a Còrdova que el 2024 viatjarà a Londres: «És una trobada onírica entre la dansa de Manuela Vargas i les videocreacions de Bill Viola». Un altre repte és treballar l’estigma i el patiment de les malalties mentals. En aquesta línia, durant dos anys va investigar en el departament de psicologia clínica de l’hospital Macarena de Sevilla.