Marc Figueras (Barcelona, 1981) va iniciar-se en l’abstracció, però la recerca d’un llenguatge pictòric que encaixés amb la seva veu el va conduir fins al realisme. Va ser aleshores quan la figura humana, principalment femenina, el va subjugar de tal manera que, des d’aleshores, no ha pogut desfer-se’n. Una bona mostra de les seves creacions, recents i d’altres treballs anteriors, s’exhibeix per primera vegada de forma individual, des del divendres passat i fins al 26 de novembre, a la galeria El Claustre de Figueres.

El pintor, que no amaga la lentitud del seu procés creatiu, explica que totes les dones que recrea són anònimes, no les coneix. «Sempre m’agrada treballar amb models que no saben que estan sent retratades per conservar l’essència de la improvisació», comenta. Així, en el seu deambular per la ciutat, va caçant moments que el fascinen i que captura en fotografia per, més tard, plasmar-los a la tela. Són, principalment, dones –elles, diu, condensen la bellesa–, d’esquenes, posició que l’allunya del retrat massa vist i que, a la vegada, permet transmetre «sensacions diverses» a qui el contempla «segons les seves experiències». Dones en actituds contemplatives o relaxades en entorns que el pintor ha escollit minuciosament dins la paleta modernista que el sedueix, també. De fet, fa uns anys va aprofundir en la restauració dels vitralls de la Casa de les Punxes i els vidres a l’àcid de la Sagrada Família amb J. Bonet, uns colors que se li van quedar gravats a la retina. Així, no amaga la passió que li desperta l’obra de Ramon Casas, però també les formes arquitectòniques que, sovint, fa aparèixer a les seves creacions. «El modernisme és bonic, però alhora és grandiós i sublim», afirma.

Símbols ocults

Moltes de les pintures de Figueras contenen símbols ocults que només el creador coneix i que són petjades del seu passat més simbolista. La seva voluntat no és que l’espectador «tingui una idea concebuda de la meva obra, sinó que ells vegin el que senten». «La meva visió no val, sinó que ho fan totes les que observen els meus quadres», reconeix Figueras qui defuig l’etiqueta d’hiperrealista. «No m’interessa que l’obra sigui una fotografia, m’agrada que es noti que és una pintura, que s’apreciï la pinzellada», assegura. La seva obra es pot veure a diferents galeries de l’Estat espanyol, París i al mercat asiàtic, on el seu estil genera molt interès.