La Cia. La Ruta 40 va estrenar aquesta obra de Thornton Wilder el 2014 i el 2015 van rebre el premi Butaca. Des d’aleshores, la representen amb èxit. L’any passat, a l’emblemàtica Biblioteca de Catalunya.

El llarg dinar de Nadal és una obra de fons de la companyia.

La tenim en repertori perquè l’estimem molt i el públic, també. Sentim que cada any que hi tornem la gent té ganes de veure-la.

Per què té tan bona acollida?

Per una banda, pel joc que proposa el text, hi ha un mecanisme d’acceleració i concentració temporal d’aquests noranta anys que permet passar quatre generacions d’una mateixa família sense pauses ni talls de teló. El joc teatral que genera és una cosa molt emocionant perquè vas veient com van passant els anys, com va vivint cadascú i la gent empatitza molt. I malgrat ens parli d’una família americana de fa uns quants anys, en el fons, tothom fa mirall amb la seva pròpia vivència amb la seva família. És una història molt universal que parla de la condició humana, de com som, d’aquesta tragèdia quotidiana i eterna, i no cal actualitzar-la.

Després de tantes representacions l’obra ha anat evolucionant?

Evidentment som més madurs que quan la vam estrenar i quan hi tornem intentem trobar-li coses noves i mantenir-la viva i fresca sempre pels espectadors que la veuen cada temporada.

El premi Butaca va ajudar?

Ens va donar a conèixer una mica més. Va ser el nostre primer èxit, tot i que l’èxit sempre és bastant relatiu, i des de llavors que treballem com a companyia i hem estrenat dotze espectacles. Aquest, però, té un punt comercial, sense pretendre-ho, en el sentit que agradarà molt a un tipus de públic, molts espectadors que repeteixen, que decideixen tornar l’any següent amb algun familiar o amic per compartir l’experiència. Això és també una de les claus de l’èxit de la proposta.

Vostè és director i actor.

Sí, és una direcció compartida amb Albert Prat. En la nova versió per la Biblioteca de Catalunya vam renovar una part del repartiment i vam canviar coses. Al llarg dels anys, alguns actors de l’original es mantenen, però, altres, per qüestions d’agenda, s’han incorporat nous.

Això permet altres matisos.

Sí, una mica a la mida de l’actor o actriu amb el que treballes. Es va reajustant amb cada combinació i cada vegada és una família lleugerament diferent, però en el fons és el mateix.

De la Biblioteca de Catalunya a teatres del país, canvia?

Tant la Biblioteca com El Maldà són espais amb un encant especial, no estrictament teatres, que permeten aquesta volada poètica. Però des del 2014 portem fent gira per molts teatres de Catalunya, Balears i València i funciona molt bé. És una altra cosa, una altra experiència.

La Ruta 40, per què aquest nom per la companyia?

Ens va seduir aquesta idea, una mica romàntica, d’una carretera que travessa deserts, muntanyes, glaciars, que arriba a un punt que no va enlloc.

I ja fa deu anys.

I continuem lluitant, cada vegada tornem a començar, cada nou projecte és una aventura. Costa molt, tal com està la situació, però obres com aquesta et permeten mantenir actiu l’equip mentre aconsegueixes recursos per nous projectes.