Joan Sayeras ha escrit Una història de cine des del respecte. En aquest viatge sentimental ha aplegat un munt d’anècdotes narrades per aquells que les van viure que permeten palpar l’ambient del moment i imaginar-lo amb fidelitat: des dels homes fumant com si fos el cafè als eufemismes que utilitzaven les senyores per dir que un actor els hi agradava –treballa molt bé–, deien.
A la Sala de Cinema de Bàscara, els espectadors de Camallera l’anomenaven Can Sarita, explica Sayeras. Tot venia per la passió desbordant i fidel que sentien per l’actriu Sara Montiel i que va encomanar Vicenç Prats, el més cinèfil de la colla fundacional. «Era un fan de la Saritíssima», recorda en el llibre la seva neta, M. Neus Prats. A Bàscara es projectaven totes i una d’elles, El último cuplé (1958), es va estrenar al poble abans que els cinemes de Girona la posessin en cartellera. Aquesta primícia també va passar amb El planeta de los simios, el 1968.
El darrer operador de Can Sarita va ser Joaquim Soler Ligora. Ell va aprendre els secrets de la màquina de projecció de la mà del seu germà Pere Soler qui, per raons familiars, no s’hi podia dedicar tant temps, tot i que es mantingué com el tècnic especialista. Joaquim Soler també li va transmetre els coneixements al seu fill, Joan Soler, que amb vuit anys ja anava a «ajudar el pare a girar la pel·lícula», talment com va fer Alfredo, l’operador de l’entranyable film Cinema Paradiso, amb Totò, aquell nen fascinat pel cinema.
