Joan Sayeras és vei de Bàscara, una persona profundament vinculada a la vida cultural i social local. Autor de l'obra «Costums i tradicions», va ser l'ideòleg i director d'El Pessebre de Bàscara. Es confessa apassionat de les tradicions populars i de la vida social de casa seva i del món. Joan Sayeras s’emociona parlant de la matèria que nodreix el seu llibre Una història de cine: els records de moltes persones que coneix. Tots han volgut compartir-los amb ell i ho han fet de forma amable i generosa, cosa que l’autor agraeix sincerament.
Aquest és un llibre fet des de l’estimació.
És una mica el meu estil, valoro molt les persones, la comunicació. En algunes entrevistes m’he emocionat perquè la gent explicava amb tota la franquesa i els hi agradava col·laborar. No m’ho hauria imaginat mai, però quan parlaves del cine de Bàscara se’ls veia una satisfacció.
Segurament perquè tothom hi anava, era un punt de trobada.
D’edats i d’estaments socials. Nosaltres ara tenim tants estímuls, però en aquell moment el cine tenia com una màgia, era el súmmum. El cine era estimat per la gent de Bàscara.
Explica que el cinema anava precedit del ritual de la funció, és a dir, resar el rosari a l’església.
Era tan normal això...
Com va tenir la pensada d’escriure sobre això?
Alguna vegada s’havien comentat coses sobre el cinema de Bàscara i ja generaven sensacions agradables i em sabia greu que es perdés. A la història dels pobles això no surt, i va ser com un referent molt important a la comarca, i si no s’explicava el perquè no s’entén, algú podria pensar que era nostàlgia. Tots els pobles grans tenien cinema, però amb el de Bàscara cal tenir present, primer, que Bàscara és petit però, envoltat de molts altres pobles petits, feia una mica com a capital. I, segon, que, si estàs en un grup i creus i disfrutes, pots amb el que faci falta. Aquest va ser també un dels secrets de l’èxit.
Vostè parla que vol fer de connexió entre una generació i una altra.
Sí, perquè hi ha una generació que encara hi és i que tots tenim això en el nostre record i sabem de què parlem, i una altra –fills i nets– que no. I penses, si ho escrivissis i quedés, sempre hi ha algú que en pot fer algun descobriment.
Un dels més sorprenents és el que dedica als presoners del pont, vint-i-tres homes, presoners de guerra, que durant anys van construir el pont del riu Fluvià.
Pel motiu que sigui, hi ha records que van anar quedant diluïts i no es comentaven. Amb el vehicle del cinema, la gent de Bàscara ha començat a parlar-ne. D’això, temps enrere, no se n’hauria parlat. Ara senten la llibertat per fer-ho. Molts d’aquests presoners eren gent de cultura. L’any 1941 es va començar a fer la cavalcada de Reis i va ser perquè alguns d’ells eren músics i van animar la gent del poble a fer-la. Mai havia entès per què a Bàscara teníem orquestra tocant l’himne nacional per esperar els Reis.
La descripció minuciosa de la Sala ens la permet imaginar.
Ho faig de la manera que ho faria tothom. Jo no descobreixo res, em sento vehicle. La meva il·lusió és fer-ho en nom d’un i d’un altre. El que no he entès mai és com es podia respirar allà dins. Ara seria impensable. Era gran, però només hi havia una finestra, la gent hi fumava i tothom estava anxovat.
