Molta gent a Bàscara té encara ben viva l’estrena de Ben-Hur a la Sala de Cinema. Es va projectar en una pantalla panoràmica de 49,5 metres quadrats, una peça de roba sencera que havia estat cosida per dones del poble feia poc per passar films en CinemaScope. La sensació d’immensitat que aportava aquella pantalla, que anava a banda i banda de la sala, aleshores una de les més grans de les comarques gironines, va suposar una experiència col·lectiva difícil d’oblidar. Aquest record se suma a molts altres que es van generar al voltant de la Sala de Cinema que, entre els anys 50 i 60, va esdevenir «un lloc d’esbarjo» per a tothom i que Joan Sayeras Mercader reviu a Una història de cine, un llibre fet amb voluntat de fixar la memòria i que es presenta aquest dissabte al Museu del Cinema de Girona, a les 5 de la tarda, i el 3 de desembre a Bàscara.

A Bàscara s’anava, bàsicament, al cinema els diumenges a la tarda i, com diu Sayeras, «l’activitat festiva de la setmana gairebé es concentrava en cinc hores de la tarda dels diumenges o festes de guardar». Però anar al cinema era molt més que veure les pel·lícules de torn, es tractava d’un acte social només possible gràcies a l’empenta i la passió de sis veïns, amics tots ells: Pere Bassach, Pere Sayeras, Vicenç Prats, Pere Bayó, Ventura Brugué i Pere Soler. Junts van constituir la Comissió del Cine el 1955, una agrupació sense ànim de lucre capaç de tirar endavant una programació regular de gran qualitat, aconseguint estrenes abans que cap altra sala gironina, esdevenint un pol d’atracció dels pobles del voltant i generant una activitat febril al voltant de la Sala.

Tal com ha pogut recollir Joan Sayeras gràcies a la memòria oral dels més grans, ja es projectava cinema al poble abans de la guerra civil, a can Tarrés propietat de la família Teixidor, «una sala de ball amb barandilla per ampliar la cabuda, i escenari per als músics, on també es feien altres activitats culturals». No seria fins a l’any 1950 quan la família Juncosa de Figueres aniria a fer-hi cinema ambulant, una activitat que havia proliferat la dècada anterior a la comarca. Quan va plegar en Juncosa, va prendre el relleu «en Sans de Girona» i un veí, Pere Soler, apassionat de l’electrònica i el món audiovisual, va convertir-se en el projeccionista. Al cap d’un any, la colla d’amics van proposar-li llogar la màquina de projecció, una Jules Debrie de 16 mm, i les pel·lícules les proporcionava el proveïdor Sans. Al cap de poc, ja van poder adquirir-ne una que avui en dia s’exposa en una vitrina de la Sala. El 1958 compraren una segona màquina per adaptar-se a les pel·lícules, l’Ossa. La van recollir a Palau-saverdera. Va ser un gran esforç econòmic, perquè els sis integrants de l’agrupació, «famílies treballadores», van posar diners seus, ja que al compte del cinema no hi havia saldo suficient per finançar-la. Van ser 5.000 pessetes de l’època cadascun. «Va ser la fal·lera pel cinema», explica l’autor. Tanta que el dia abans de projectar les pel·lícules les veien junts.

L’Ossa va ser un gran canvi perquè, diu Sayeras, «ja no calia parar a mitja pel·lícula per canviar el rotllo», i perquè la pantalla era més gran utilitzant la paret de l’escenari com si fos un teló de fons. Va ser aleshores quan els veïns dels pobles de l’entorn van començar a atansar-s’hi, en moto, en bicicleta o a peu. L’autor recorda com les senyores de Calabuig duien espardenyes pel camí i a la primera casa del poble es calçaven les sabates i deixaven les espardenyes sota el pont de la cuneta. Val a dir, també, que un dels grans atractius de la Sala de Bàscara era la cartellera, ja que els programadors aconseguien pel·lícules bones a través d’en Sans, de pobles de l’entorn que també passaven cine i de Filmax, i feien el lleno.

La barandilla

Al llarg de les pàgines del llibre, que inclou un pròleg de Montse Puigdevall, conservadora del Museu del Cinema de Girona, el lector pot conèixer detalls singulars d’aquella Sala que l’any 2002 va ser enderrocada –només es van preservar les quatre parets mestres– per fer un teatre modern. D’aquests sorprenen la particularitat del terra de la sala on es lliscava molt, la minsa ventilació i la frenètica activitat. També la popular barandilla, «una espècie de llotja que resseguia tot l’entorn de la sala», un espai molt estret on només cabia una persona.

L’última vegada que va funcionar la màquina de cinema de Bàscara va ser el 31 de març de 1984. Aquest any, el poble va fer entrega del premi 19 d’abril al compromís social a l’últim d’aquella colla que queda viu i que va fer possible a tantes persones somiar amb les imatges en moviment, en Pere Soler.