La Lucía és professora de física i veu en l’univers metàfores de forats negres i estrelles que l’ajuden a suportar el pes d’haver perdut el Sergi. La novel·la tracta l’esforç de conviure i la dificultat d’entendre les malalties mentals, amb les emocions dels personatges al moll de l’os.

És editora. Com ha influït això en el procés d’escriure?

Quan escrivia encara no ho era tot i que coneixia una mica el món editorial. Durant l’edició a Periscopi sí que estava fent d’editora, i em va anar molt bé saber que quan ets editor, intentes treballar els llibres perquè siguin la seva millor versió possible. Hi ha autors que són defensius; jo era conscient que l’edició és un treball perquè el llibre arribi a més gent.

Quin és l’origen de L’escuma? A l’hora d’escriure i de pensar, van abans els temes o els personatges?

Hi ha dues idees bàsiques: una és l’Alzheimer, que té un origen personal. Quan vivia a Londres, el meu avi va començar a tenir símptomes d’Alzheimer, i jo venia a Barcelona a fer visites, i veia la dualitat que després tindrà en Juli, una divisió dins de la persona: la part que ja oblida i un altre que encara és conscient. I també hi ha una idea molt simple, la del forat negre, on arribo llegint un text de Hawking. Quan descriu com funciona un forat negre, un astre que és la mort d’una estrella, fa implosió i genera un forat amb una atracció molt forta, em va semblar una manera metafòrica de descriure la malaltia mental.

Salut mental i ciència i també música són els ingredients centrals del llibre. Per què els tria?

El tema de la música neix a partir del personatge del Juli, que és músic. La música m’ha acompanyat tota la vida, vaig estudiar la carrera de música. A més, potser l’estructura i l’estil és també musical, però això és alguna cosa que em surt més natural.

Els tres temes tenen en comú que tots operen amb llenguatges diferents. La música és un llenguatge, i un codi, que expressa el món d’una manera, és una manera d’entendre i ordenar els sons, i la ciència és una manera d’ordenar i expressar el que passa al món. I la malaltia mental, encara que no ho sembli, també és un codi, perquè és una altra manera de veure el món, encara que potser distorsionada. El món s’expressa de moltes maneres més enllà del llenguatge parlat.

Quins són els seus referents?

La Virginia Woolf, segurament el màxim referent que tinc, i Borges l’he llegit moltíssim. En la novel·la, hi ha un referent claríssim que és Jaume Cabré, sobretot pel que fa al Juli i la relació amb l’Adrià Ardèvol del Jo Confesso.

Se centra en com viuen les absències les persones de l’entorn. D’on ve aquest accent?

És el principal. Escriure és adoptar posicions que d’una altra manera no podries adoptar: el que fas quan escrius és imaginar postures, punts de vista, que quan vius, només tens el teu. Al final, la novel·la de qui més parla és de les persones que rodegen el forat negre, perquè és tan difícil posar-se en el lloc de la persona que pateix una malaltia mental, que de qui acaba quedant són els que orbiten els fenòmens. Qui orbita el malalt d’Alzheimer, de bipolaritat, o la persona que s’ha suïcidat. Com se’n surten i donen sentit a la seva vida.

Un dels elements que crida l’atenció és la manera com explica les emocions i els sentiments dels personatges, a partir de metàfores, paral·lelismes. Com ho va treballar?

La pulsió d’escriure és la voluntat d’entendre coses que ens són llunyanes, i quan això ho centres en persones, busques entendre les emocions, reaccions, la lògica que fa servir cadascú. La novel·la se centra en això, en com reacciones al suïcidi de la teva parella. Aquest és un dels temes predilectes de la literatura en general, explicar el cap de les persones, i em vaig plantejar molt com fer-ho d’una manera diferent. I aquí és on entra el tema de la ciència. Em va semblar un àmbit prou ric, que ha estat explotat, però no tant com altres; per equiparar les emocions i la condició humana.

Querdaigües és un nom fictici. El poble de la Lucía s’assembla a Cadaqués. El pis de la Lucía i el Sergi, és explícitament a Barcelona, a Gràcia. Per què aquest joc?

Està inspirat tot en llocs reals. El poble, clarament s’assembla sospitosament a Cadaqués, que és un nom que vaig voler evitar perquè és molt conegut i li feia perdre aquest aire de ficció. Barcelona es manté perquè és una ciutat que és tan literària que em va semblar que no li feia mal al llibre. En canvi, sí que pots sospitar de llocs de l’Empordà: jo volia allunyar-ho de la meva història perquè el lector no pogués pensar que era una història real. Vull que el lector pugui imaginar més enllà del que hi ha escrit.

Com està sent el retorn dels lectors?

És una mica d’hora, encara estic una mica a l’expectativa. Soc conscient que és una aposta concreta, però animo a tothom, que el tema de la ciència no tiri enrere, perquè jo no en tinc la formació, i no hagués pensat mai que m’interessés. Si a mi no m’interessés la literatura i la poesia, no m’hauria interessat tampoc la ciència.