Els reconeixements i l’evocació de l’escriptor Vicenç Pagès (1963-2022) no s’han fet esperar massa. Si dissabte passat la Planeta de Girona es va omplir rememorant-lo dins del 42è premi Just M. Casero, el dia abans, divendres, no va ser menys Figueres on l’agrupació Atenea i la biblioteca van encetar amb una xerrada un cicle de lectures d’alguns dels llibres de l’autor que just arrenca aquesta setmana. La presència de la família de Pagès a primera fila va impregnar cada paraula dita de sentiment i profund agraïment.

Els convidats a parlar de Vicenç Pagès eren tres persones que el coneixien, tant en el pla literari com en el personal: el catedràtic Joan Manuel Soldevilla, l’editora i escriptora M. Mercè Cuartiella i l’escriptor Sebastià Roig. Aquest darrer va fer la seva intervenció en diferit qui no va dubtar a reconèixer com Pagès fou «el primer escriptor contemporani que converteix amb èxit Figueres en matèria literària amb unes novel·les i contes d’una excel·lència lingüística i un virtuosisme tècnic que no s’havien vist fins aleshores». Roig no va dubtar a qualificar-lo «de l’autor més brillant de la nostra generació» capaç de veure «el món en cinc o sis dimensions, analitzant les coses amb molta profunditat i amb un sentit de l’humor que el feia molt proper». Roig va arribar a comparar-lo amb el personatge de còmic el doctor Manhattan de The Whatchmen per la capacitat analítica. «En Vicenç es plantejava la seva carrera com un jugador d’escacs, la tenia clara des de bon començament», afegí tot remarcant com els racons figuerencs escollits per l’escriptor com a escenaris literaris «no eren els que trobaries en una visita guiada oficial». Roig va rescatar algun fragment de «la pedra fundacional» de la sèrie vinculada a la ciutat, el conte De julais a cutiflinxs (1990) on ja emergeix vocabulari que, posteriorment, es trobarà en les seves novel·les.

Sobre aquests escenaris, Mercè Cuartiella va assegurar que Pagès havia aconseguit «forjar el mite de la Figueres dels anys 70 i 80» i que, malgrat que ella no l’havia viscut en pròpia pell, podia fer-ne «la transposició» a les pròpies experiències. Cuartiella va exalçar la seva capacitat de «recrear una època» i de mitificar espais en un temps poc engrescador. Soldevilla va evidenciar, a més, que aquella Figueres que ell va retratar ja no existeix avui en dia, ja «ha superat la conjuntura espai-temps i ha esdevingut mite».

Per a Cuartiella queda clar que Pagès «escrivia una única novel·la amb moltes cares i aquesta es manifestava d’una manera determinada». En destacà els seus «personatges desconcertats, solitaris, que no entenien molt bé el món, que no eren triomfadors». També la veu pròpia que va aconseguir construir, «la capacitat de treballar el llenguatge, revoltar la història, però no gratuïtament, sinó amb una significació narrativa, posant l’originalitat al servei de la història que explicava». Soldevilla va incidir en la tasca de Pagès com a crític literari «exercint de far en les lectures» i la posada en valor que va fer dels clàssics gironins.

Els tres convidats van posar èmfasi en la necessitat de seguir llegint l’obra de Vicenç Pagès. «És un clàssic postmodern al qual sempre hi pots retornar i rellegint-lo trobar coses noves encara que ens parli d’una Figueres que, amb la distància i el temps, cada cop s’anirà fent més vella», conclogué Sebastià Roig.