L’haig de tractar d’excel·lència, senyor cònsol?
Tinc dubtes de si el tracte ha de ser il·lustríssim o excel·lentíssim. Jo prefereixo excel·lentíssim, il·lustríssim fa bisbe.
Veig que Sildàvia és com Catalunya, va obrint ambaixades exteriors.
He, he, en tenim arreu, sí. Jo m’hi vaig postular.
El tiempo pasa tan despacio, en Sildavia?
Així ho deia La Unión. Passa a poc a poc perquè tenim una monarquia com Déu mana...
Un moment: hi ha monarquies com Déu mana?
La nostra. Tenim també un sant patró, en Vladimir. Tots els ciutadans tenim opcions polítiques totalment diferents, però ens trobem a gust amb el rei i el sant patró. Per això el temps hi passa a poc a poc.
A qui consola el cònsol de Sildàvia?
A tot ciutadà de Sildàvia que busqui aixopluc i protecció.
Ciutadà de Sildàvia és tot el que viu i treballa a Sildàvia, que diria en Pujol?
Gairebé. Ciutadà de Sildàvia és tot aquell que ha viatjat a Sildàvia a través de la lectura.
I quina feina fa el cònsol?
Ajudar a conèixer la nostra terra, rica en aigües minerals, com tothom sap. I amb uns paisatges meravellosos. I a més, difondre l’obra d’aquell gran home que ens va visitar, que es deia Hergé.
Com casa ser expert en el Quixot i en Tintín?
El Quixot i Tintín tenen molta relació. Per exemple, el Quixot va ser concebut com una obra burlesca i ara es considera sublim. Tintín va ser concebut com un llibre per a nens, i ara es considera sublim. Tots dos han entrat al cànon per camins gens convencionals, això els agermana.
No n’està farta, la família, de la seva dèria?
Totalment. He aconseguit que els meus fills detestin Tintín. No era l’objectiu, eh? I la meva senyora, que té una paciència infinita, m’ho tolera com una extravagància... no perillosa.
En cas de divorci, té les de perdre, Soldevila.
Si, arribat el cas, treu tots els arguments de tintinòleg insuportable que sóc, no tinc res a fer.
Anem al tema: en Tintín és gai?
No, en Tintín és asexuat.
Cosa que és molt pitjor.
He, he, no té país, no té edat, no té sexe. És com un àngel, és un ideal. Per això s’hi projecta tanta gent.
Per la seva asexualitat?
Perquè tothom s’hi reflecteix. L’assemblea francesa va arribar a debatre si Tintín era de dretes o d’esquerres. Els partits de dretes deien que era de dretes, i els d’esquerres, que era d’esquerres.
Hergé mereixia el Nobel?
Bé l’hi van donar a Bob Dylan. Però va morir el 1983, potser l’acadèmia encara no havia obert tant les perspectives. Evidentment, és un autor que es mereixia el màxim reconeixement.
Vostè és professor d’institut. Imagino que els joves d’avui passen d’en Tintín.
Errr... diguem que no és la seva lectura de capçalera. Intento no parlar gaire de Tintín a classe, per no repetir el fracàs que he tingut amb els meus fills. Ara bé, he vist que quan els arriba un Tintín per algun camí, tampoc no hi ha rebuig, la narrativa i els dibuixos són molt actuals.
Què és el més estrany que ha fet per en Tintín?
He fet totes les extravagàncies possibles. Una vegada, en un museu, em van deixar veure un original d’Hergé, s’havia de tocar amb guants. En un moment que em vaig quedar sol, em vaig treure el guant...i vaig tocar l’original!
Com qui toca una relíquia.
Totalment. Si hi havia càmeres, algú es devia recargolar de riure.
Quan tindrem «Tintín a Waterloo»?
Ha, ha, la darrera aventura es va publicar el 1976. Curiosament, a partir d’aleshores ha sigut l’època de més expansió.
És que la Casa de la República em fa pensar en el castell de Moulinsart.
(Riallada) Hi trobaríem personatges realment pintorescos, això és veritat.
