«Els poetes no triem la poesia, és ella la que et tria i et diu ‘escriu’». Així ho ha fet els darrers anys Eduard Casas (Sant Gervasi de Cassoles, 1947) i ja porta quatre llibres escrits, dos dels quals publicats. El primer Vol de cercles (2019). El darrer, Cap al tard (Pagès Editors), presentat per l’autor al costat del també poeta Lluís Bosch, la setmana passada a la biblioteca de Figueres, apropa al lector a un esperit sensible que cerca, amb els mots, «atrapar i connectar amb l’emotivitat i el jo profund». El llibre inclou un pròleg de Lluís Calvo i epíleg de Jordi Pàmias.

Eduard Casas, qui fa quatre dècades que viu a la comarca, és molt conegut pel seu activisme cultural. De fet, des del col·lectiu Poetes per la República, al qual pertany, ha participat en accions de defensa dels drets col·lectius. Potser per això se l’ha titllat de «poeta cívic» perquè, com ell mateix diu, «m’he dedicat a fer palesa la realitat del nostre país». Malgrat tot, ell no considera que la seva poesia tingui un caràcter «específicament sociopolític o heroic». Sí que hi veu i sent propera la definició de «poesia vitalista, estoica i lírica».

Casas és molt sincer quan parla d’aquesta experiència amb el gènere: «M’he tirat a la piscina als 70 anys i ho ha fet sense cap prejudici». L’autor reconeix que la poesia l’ha alliberat de moltes coses i que, ara per ara, «vaig nedant». Casas va explicar com la seva educació va ser totalment en castellà fins que es va plantar davant els pares i els va comunicar que a partir d’aleshores parlaria en català, «malgrat ser un català força macarrònic». El cert és que semblava predestinat, si tenim en compte que va iniciar el seu mestratge amb el poeta i editor Pere Quart, a qui va conèixer gràcies a un músic de jazz. «Jo li llegia i ell em corregia», rememora. Mentre estudiava a la Universitat de Barcelona, Casas va entrar com a redactor d’Enciclopèdia Catalana on va conèixer a tots aquells que «representaven la flama de la cultura catalana», entre ells el jurista i historiador de dret Víctor Ferro, al seu entendre, tot «un savi».

El camí, com ell anomena a la vida, el va dur a endinsar-se durant força temps en el món de l’empresa. Quan se’n va poder alliberar, els mots van esdevenir protagonistes dins la seva existència i, com respongué a Lluís Bosch durant la presentació, aquests l’han ajudat a viure. En els seus poemes, la natura i el paisatge de l’Empordà hi juguen un paper essencial amb una presència constant «que denota una pertinença tossuda a la terra». «Res no hi ha tan benèfic com el paisatge», assegurà el poeta qui conclogué que «perdre’t forma part de la vida i això ho porta aquest camí». Camins que sovint l’autor fa en companyia, però també en solitud. Per a Casas, solitud-soledat, silenci-paraula són binomis que «conviuen, no són antagònics, són companys fidels».

Lluís Bosch destacà «la riquesa lèxica» dels poemes de Cap al tard, «un elogi a la vida senzilla». «La poesia que a mi m’impacta és la que clama aquesta senzillesa», destacà Casas. Una senzillesa on, evidentment, té espai la mort, un tema que va voleiant tot el poemari. «La mort és part de la vida, l’explicació de tot el camí», assegurà el poeta. Una mort que s’entoma «sense temença» perquè ignorar-la només ens omple de tenebres. Per concloure l’acte, es van poder escoltar alguns dels poemes recitats pel mateix Casas i que aquest ha enregistrat i difós a través de les xarxes socials.