«Sempre he fugit de la fama, l’èxit és que la gent em llegeixi»

Ve de Barcelona? És on viu?

Sí, tota la vida. M’encanta. Quan era crític musical em passava la vida a Nova York, Londres, Roma, París i m’agradava, però a la que estava un mes fora de Barcelona... És la meva ciutat i n’estic enamorat.

Resseguint la seva trajectòria és ben clar que la música li va obrir el camí com a escriptor.

Sí, anava per escriptor, però em vaig desviar cap a la música per ser conegut, agafar un nom i quan ho vaig aconseguir vaig tornar a fer novel·les, que era el que m’agradava. No era que visqués bé i em guanyés la vida, que estava tot el dia amb els grans de la música rock com David Bowie, Freddie Mercury, és que tenia poder. Era un VIP, anava convidat amb helicòpter, limusines...

Això no puja al cap?

No, per mi era la meva feina. Mai he estat mitòman. Però quan tens poder, la gent no entén que diguis que vols fer novel·les. Però jo ja ho havia viscut i duia uns quants anys. I ho vaig deixar tot. Quan tens una cosa tan forta al cap com és escriure, res et pot apartar de la teva vocació. Jo volia explicar històries i, mira, en porto quasi sis-centes.

Aquesta voluntat queda molt ben plasmada a El largo y tortuoso camino (Norma).

Tot va sortir d’una manera molt natural: vull escriure, faig novel·les. I per què escric? Perquè era un nen pobre, tartamut, que patia assetjament escolar (bullying)... Un nen que llegia molt i de llegir molt a escriure hi ha un pas. Faig novel·les i, de sobte, em comencen a llegir a les escoles i em converteixo en un referent entre el lector infantil i juvenil de Catalunya i Espanya. Vas per tot l’Estat i Amèrica Llatina fent xerrades, a teatres amb dues mil persones i t’adones que hi ha molta gent que està com jo quan tenia quinze anys. Així, el següent pas és fer una Fundació per ajudar a la gent jove. Una cosa porta a l’altra sempre.

En el llibre han inclòs una carta del Jordi Sierra actual al Jordi Sierra infant donant les gràcies per la seva perseverança.

Sí, el meu pare em va prohibir escriure i lluitar contra el teu propi pare és dur. També contra una escola que et diu que ets un inútil i que mai seràs escriptor, però és que jo creia en mi, sabia què tenia aquí dins (es toca el pit). Els altres només veien un xaval, desnodrit, amb pinta gilipolles, tartamut. Parlem dels anys 50 i principis dels 60.

Se’n va fer un fart de dir-li al pare, des dels vuit anys.

Quan em veia escrivint es fotia a plorar. Això és molt dur. Ho explico en el llibre, fil per randa perquè tinc els diaris d’aquell temps. Li he dedicat el llibre perquè, sé, que només volia el millor per mi.

Crear històries potser l’ajudava a fugir d’aquell món.

Jo invento coses de qualsevol cosa, de res faig una història, sempre he tingut aquesta facultat. Soc lent pensant, treballo molt a poc a poc aquí dins (assenyala el cap), però després escric el llibre en un parell de setmanes.

Per què ha escollit la novel·la gràfica per l’autobiografia?

Jo llegeixo molts còmics. Ja ho feia de nen: Capitán Trueno, Rip Kirby, Flash Gordon. Ara continuo gaudint. Però també perquè quan el meu editor em va dir que escrivís la meva vida, vaig veure que era dramàtica: el meu pare es va voler tirar per la finestra, jo vaig travessar una porta de vidre. No pots frivolitzar això. I en dibuixos, l’escena és dramàtica, no cal fer dramatismes.

És molt crític amb l’escola.

Va ser horrible, franquista, repressora. I amb els que érem diferents... Per això vaig agafar de model en John Lennon. Els Beatles eren xavals com jo: sortien dels barris pobres de Liverpool, menys en Paul que tenia més pasta, i feien el que jo volia fer i vivien com jo volia viure.

Els joves amb ganes de ser escriptors el llibre els pot inspirar.

Ara no tenen paciència. Jo tinc el premi Sierra i Fabra per a menors de 18 anys i el que guanya, si envia el llibre a qualsevol editor no li publica. I quan no li publiquen se l’autopubliquen i jo estic totalment en contra. Honra la teva feina, escriure és sagrat. Als quaranta anys, si no t’han publicat, autopublica’t, però no als quinze. Vigila, no tinguis pressa. Jo vaig fer un llibre cada any fins als vint-i-cinc i no els enviava a cap editor, sabia que em dirien que no. Sabia que arribaria el moment.

I als editors, els escolta?

Mai, l’editor ha de vendre el llibre i jo fer-lo, punt. El llibre el firmo jo. Jo m’arrisco, punt. Si un editor em diu que no, perquè el llibre no li agrada i com jo no tocaré res, no s’atreveix a publicar-lo, doncs l’envio a una altra editorial.

En el seu mètode de treball hi ha molta disciplina?

Abans d’escriure el llibre físicament faig un guió previ exhaustiu i abans porto mesos pensant i investigant. Escriure el llibre és el procés final i ja no toco res, és que ni me’l llegeixo. Què faré? Canviar quatre paraules? Per mi, això és refredar el llibre. És pur instint. I agrado a la gent jove precisament per això, perquè no els venc motos. No intento demostrar-los res ni donar-los consells ni lliçons de moral. Soc escriptor.

I molt conegut.

Sempre he fugit de la fama, l’èxit és que la gent em llegeixi.

Treballa en algun nou llibre?

Sempre. Tot el que surt l’any que ve, que són deu llibres, ja estan fets fa dos anys. El que estic fent ara sortirà d’aquí dos anys.

Aquest verí el té ben atrapat.

No paro d’escriure. Aquest estiu he fet set llibres en quatre mesos. Quan faig una novel·la cada dia escric, no hi ha dies de descans. I cada dia apunto el que escric, tinc tota la meva obra documentada. Al Palau Robert, hi ha un mapa del món amb quaranta llibres on he fet el guió. Escriure’l, a casa.