Pep Munné (1953) confessa sentir-se molt a gust quan creu en un projecte «i caminem de la mà amb el director». Així ho ha viscut a Speer, una obra que ens retorna a la part fosca de la història.
És un dels noms més coneguts de l'escena catalana, però també consagrat a la televisió i el cinema. Es va iniciar a principis dels anys 70 i encara segueix plenament actiu encarnant papers d'alt risc com el d'Albert Speer, l'anomenat arquitecte de Hitler. Aquest dissabte, a les 20.15 hores, li dona vida al Teatre de Roses.
Què porta Pep Munné a interpretar a Albert Speer?
Va ser una proposta de l’autora del text, Esther Vilar, també autora d’El varón domado. Fa molts anys, ella va passar un temps a Barcelona i em va donar diverses obres perquè escollís. Speer li agradava molt, l’havia escrit per Klaus Maria Brandauer, que la va estrenar a Berlín, i després la va fer a Londres.
Qui era Albert Speer?
L’arquitecte de Hitler. Ell va estar als judicis de Nuremberg i va salvar la vida gràcies al fet que era un home molt intel·ligent. Va passar vint anys a la presó de Spandau.
Dalt d’escena, dos personatges.
Sí, Speer i un home, molt més jove que ell, de la República Democràtica d’Alemanya, que el rep i fa d’amfitrió. Estableixen un diàleg molt intens i molt interessant històricament. Quan Vilar em va oferir l’obra jo havia de fer aquest personatge, però en passar els anys, ara ja em tocava fer de Speer.
Un personatge atractiu de fer?
És fantàstic, perquè té moltes arestes, és intel·ligent, molt culte. Durant els vint anys que va ser a la presó va escriure unes memòries i un altre llibre sobre la guerra. En sortir es va convertir en el nazi bo, els seus llibres van ser un best-seller mundial, es va convertir en una estrella.
Va saber blanquejar-se molt bé.
Fins al 2007 no es van descobrir uns papers que realment el culpabilitzaven dels camps de concentració i de les càmeres de gas.
Com pot un home estar tan a prop del mal i sortir indemne?
Perquè era molt llest. Cal dir que era un tècnic, no un polític. I era molt fred com a tècnic. Ell va dissenyar la capital del món per encàrrec de Hitler, Germania, ubicada a Berlín, però per fer el seu projecte arquitectònic havia de buidar tots els barris centrals ocupats per jueus. Va aprofitar l’odi dels nazis als jueus per desallotjar-los reubicant-los en el gueto. Ho tenia tot planificat. Les cases, finalment, van ser ocupades per les dels alemanys que havien de tirar a terra per fer la nova capital. Ell sempre quedava bé. Va ser ministre d’armament els tres últims anys i la guerra es va allargar gràcies a la seva intel·ligència perquè l’exèrcit alemany estava absolutament obsolet.
Era el cervell de Hitler.
Cert, ell volia fer la bomba atòmica, sabia que era la solució de la guerra, però Hitler no ho volia perquè la física nuclear venia d’Einstein i aquest era jueu.
En l’obra, els dos protagonistes estableixen una conversa.
Un planteja les bondats del sistema comunista i l’altre justifica els seus actes com a nazi. El públic mai queda fora de joc perquè sempre se l’informa permanentment de la història.
Com diu el director Ramon Simó, història-ficció.
Molt interessant i clarivident, i mai baixa la tensió.
Quina és la tesi de l’obra?
No n’hi ha o sí, que els dos sistemes, el capitalisme i el comunisme, van fracassar.
De Speer hi ha moltes entrevistes.
Vaig treballar molt amb elles i he llegit coses d’ell, però tampoc te’l pots creure perquè els llibres estaven fets per agradar. No es pot ser la mà dreta de Hitler sent un sant. Aquest home fa unes reflexions que les podria dir qualsevol banquer d’avui dia. No ha perdut actualitat.
Dalt d’un escenari...
En el teatre no has de dubtar, has de ser contundent, no poden ser mitges tintes, no et poden fallar les cames. En el cinema i la televisió, també. El més important és estar d’acord amb el que fas.
En cinema, crec que havia de fer una pel·lícula amb Garci.
El 2019 m’oferí la que seria la seva última pel·lícula. La pandèmia ho retardà i llavors el Ministeri li va negar la subvenció, el primer cop que li passava. La va dur a Netflix i també, perquè hi havia una relació del meu personatge, un director d’orquestra, amb una violinista jove i això avui no és políticament correcte.
Això és censura.
D’alguna manera, sí. I la relació era absolutament neta. No hi havia cap relació sexual, però es considerava abús de poder. Era la relació central, però no la pel·lícula. Aquesta era un director a qui li comença l’Alzheimer. Va ser una putada perquè era l’última pel·lícula i parlava d’aquesta sensació d’arribar gairebé a la vellesa, l’inici de l’Alzheimer i les pors.
Queda aquell regust amarg.
Sí, era una pel·lícula crepuscular.
