La pell és l’òrgan que recobreix la superfície de tot el nostre cos. És la barrera protectora que ens aïlla del medi extern, però, a la vegada, la que parla de nosaltres sense pronunciar un mot, la que condensa tot allò que neix en un espai recòndit del nostre interior i que, incapaços de reconèixer, aflora en silenci. Les figures de l’escultora Núria Pallisera (Figueres, 1977), nascudes entre les seves mans i dotades de vida, més tard, a la forja, banyades en bronze i ferro colat, narren «tot allò del que no es parla, d’aquells moments dramàtics que ens marquen» i fereixen com a éssers sensibles i pensants. Algunes d’aquestes peces, de petit i gran format, es mostren, fins al 13 de novembre, a l’exposició Distopia, rastres d’una memòria, a Ca l’Anita de Roses.

L’atracció de Pallisera per la figura, i concretament la masculina, en aquest cas de forma majoritària, és més que evident. La tria no és banal, com ella mateixa admet. L’artista al·lega la voluntat íntima d’allunyar-se dels cànons consagrats a modelar i venerar, una vegada i una altra, el cos femení. Ella diu copsar quelcom que l’atrau en les formes masculines i així ho plasma en les seves creacions. Això, però, no la fa renunciar a recrear la figura femenina, també present en la mostra amb dues peces de més de petit format batejades com Camille I i II. Enrere queden aquelles instal·lacions o obres fetes amb materials més efímers que les havien precedit fa uns anys. Ha estat, doncs, com un viatge al passat. «He tornat als meus orígens quan havia començat amb la figura humana i el metall», confirma. Quin serà el pas següent, reflexiona, el desconeix.

Pell freda, una escultura feta amb ferro EDUARD MARTÍ

Les figures humanes que presenta a Roses són de creació recent a excepció d’un parell exhibides anteriorment al Tramuntanart del Port de la Selva, iniciativa que Pallisera dirigeix des de fa dues edicions, i altres que ha recuperat i que tenia inacabades. Totes elles són buides, només en resten les pells, com una muda de la qual l’individu que les habitava s’hauria desprès, restant en ella només la memòria de la ràbia i el dolor experimentat «que existeix i ens forma». Pells rugoses i, en algun cas, foradades, que retornen imatges d’homes marcadament ferits. Homes adults de mida natural amb cares desencaixades, boques obertes amb les quals criden i es rebel·len en silenci, talment com si volguessin advertir als visitants. Al costat d’aquestes, l’escultora presenta figures d’infants, d’expressió més neutra, amb els ulls tancats, en pau amb la mirada interior dirigida més enllà, cap al futur que els espera. «Allò que jo sento quan faig les obres, el significat que els hi dono, no ha de ser el mateix de la persona que les veu», revela l’escultora, «m’agrada que la gent que ve se l’apropiï».

Acompanyant aquestes figures, Pallisera mostra el cicle vital de la cigarra –prefereix usar el mot castellà–, les set etapes de la seva transformació que l’acaba conduint fins a aparellar-se, alliberar-se i morir. L’artista ha recreat cadascuna de les set pells que va abandonant en aquest viatge marcat.

Última pell V EDUARD MARTÍ

Olot-Vic-Londres. Aquest és el triangle màgic pel qual va discórrer la formació de Pallisera. Rememora com, d’adolescent, va decidir abandonar el BUP per estudiar arts aplicades a Olot especialitzant-se en escultura. Després vindrien els estudis de fosa de bronze, un llegat que encara avui manté ben viu en la seva obra. Abans de concloure els estudis va marxar a viure, durant quatre anys, a Londres on va continuar formant-se. Va ser un canvi substancial respecte tot el que havia fet fins al moment, afirma. Tot i això, Pallisera va decidir tornar a casa on, finalment, va concloure Belles Arts. Actualment viu a Garriguella on també té el seu taller. L’artista, a més, compagina el vessant creador amb la docència com a professora d’arts plàstiques a Roses. Aquesta dualitat, fruit de la necessitat de subsistir, també es retroalimenta. «Sense una feina fixa potser no podria fer les peces que faig», reflexiona.

Totes aquestes obres Pallisera les treballa al seu taller de Garriguella. Allí les modela amb porexpan. Confessa que és ràpida, que no cerca el detall ni que la figura s’acosti a la realitat. El que busca és l’expressió. Un cop conclosa l’obra, la buida i la fa fondre sencera. És un procés ràpid, fàcil i no massa costós on l’atzar també juga un important paper. Pallisera no sol treballar amb models, però sovint s’inspira en llibres d’anatomia i en aquells que té més a prop.