Jaume Geli Julbe (Banyoles, 1967) viu l’escriptura poètica com un art plàstic més, un art que ha fet un camí paral·lel a la resta d’exercicis expressius que ha desenvolupat, sigui pintura, instal·lació o performance. L’escriptura, però, tenia un ús íntim fins fa uns sis anys quan va decidir autoeditar Mots de calç i sal, un poemari on canta al paisatge, al propi del Pla de l’Estany i al de les Balears, sota el segell d’Edicions Efímeres. Des d’aleshores, quatre projectes més, de caràcter molt personal, han sorgit, el darrer, Ossos de mar, inspirat per la forta atracció que Geli sent per aquest medi. Aquest dimecres, a dos quarts de vuit del vespre, a la biblioteca de Roses, el presentarà així com la maqueta de l’aventura que vol compartir: la construcció col·lectiva d’una forma escultòrica de memòria nàutica, tal qual l’esquelet del qual podria haver estat un vaixell.
Jaume Geli confessa que, temps enrere, va patir uns problemes de salut, el cor, que va superar, però, des d’aleshores, sent una atracció poderosa que el porta a dialogar amb el paisatge i aquella matèria, que, sense degradar-se, queda aturada en el temps, siguin troncs d’arbres, pedres semienterrades en el camp, bardisses seques o ferros rovellats. «És com una resurrecció de la matèria per fins artístics, una mica com el que em passava a mi», somriu.
En aquest viatge, que queda condensat a Ossos de mar, Geli va explorar la connexió eterna, regeneradora i balsàmica que sempre li ha transmès el mar, medi que li ha retornat matèria que l’aigua ha anat polint, de forma natural i salvatge, i que ha acabat emulant les sinuositats dels ossos. Contemplant aquestes restes, l’artista va compartir amb el seu amic Bonaventura Ansón (1945-2021) una idea que, a poc a poc, anava fent forat dins seu: la de «construir» una barca, o més aviat el seu esquelet, a partir de troncs trobats per diferents punts de la Costa Brava, des de Portbou a Blanes. Aquesta empresa, amb una forta càrrega simbòlica i poètica, Geli vol que sigui compartida i, per això, a la presentació del llibre a Roses, i a la resta de pobles del litoral on faci parada, mostrarà una maqueta de la barca imaginada. L’interès és sumar nous navegants que l’ajudin a «cosir» aquesta idea que té un discurs interior molt potent. «M’agrada implicar la gent perquè, sense ells, aquestes obres no tenen sentit», assegura.
Geli assegura que ell no cerca la bellesa estètica en les intervencions que fa a la matèria sinó que, potser per l’herència rebuda de l’avi i el pare, que eren ferrers, en cerca els significats que oculta sense manipular-la massa. Això porta a una connexió immediata entre l’obra i l’espectador qui hi sap llegir aquell punt de primari.
