Alberto Redondo, Kata, i Laia Vehí són dos exemples claríssims que a Figueres i a l’Empordà hi ha un nivell musical molt alt. Tots dos es van formar per fer allò que més els agrada, música. La llista d’artistes és llarguíssima. A l’Alt Empordà, sempre ha sonat bona música i molts dels joves que enguany triomfen fora de casa van començar les seves primeres passes aquí.
Fa anys que l’Alberto i la guitarra són un pack. En Kata, com el coneix tothom, va començar a escoltar rock espanyol quan anava a l’escola. Els primers acords i les primeres lletres del cantant de Kamikazes van sonar al centre de Figueres. Al carrer Muralla, a prop de les Escolàpies hi havia el Local, centre neuràlgic de molts joves músics de l’Empordà que improvisaven i feien els primers concerts, també el Monstruari de Vilafant. «Amb l’oportunitat d’estudiar a fora vaig decidir marxar a la capital. Allà anava per les places amb la guitarra i vaig començar a conèixer gent» ens explica el vocalista i guitarra de Kamikazes. A Madrid, en Kata es va ajuntar amb un grup d’amics i van muntar Carroña. «Ens va anar molt bé, vam treure dos discos i aquí vam començar a conèixer el món de la música professional, vam entrar a una agència... Vam començar a conèixer aquest món des de dins». Uns anys després es forma Kamikazes, el projecte actual de l’Alberto. «No sabíem com aniria, però com que el rock és el que ens agrada fer no vam tenir cap dubte... estem molt contents perquè ens ha anat molt bé» afirma en Kata. El grup de Carabanchel ha gravat dos àlbums, Niños Perdidos, el 2019, i Fuego Polar el 2021. Aquest any han actuat a festivals com el ViñaRock, el RivasRock al costat de grups com Desakato, Soziedad Alkoholika. «Això és brutal, tocar al costat de gent que escolto des que tenia catorze anys és l’hòstia, no es pot descriure amb paraules...».
La Laia Vehí també té un recorregut molt extens. Aviat veurà la llum un nou projecte de pop rock, Heal. «Estic molt il·lusionada de poder pròximament compartir i tocar unes cançons que m’emocionen, i que han sorgit de la sinergia de 4 universos molt diferents. És molt diferent del que vam fer amb North State, ja que és una banda orgànica, i això m’ha fet anar a llocs on no havia anat abans. I m’ha fet molt feliç deixar-me endur amb total llibertat a on anava la banda» declara l’artista de Vilafant. Tant ella com l’Alberto veuen el grup Cala Vento com un dels seus referents.
Oportunitats per als artistes: micros i «amplis» a casa... per no haver de marxar
Figueres i l’Empordà sempre ha sigut una terra de gent amb talent i ganes de treballar. Grups reconeguts actualment i amb una trajectòria llarga van tocar els primers acords a pobles petits, envoltats d’amics. Bars, places, espais de difusió musical i cultural sempre han fet falta a les ciutats per potenciar el talent de la gent i reconèixer la seva feina.
Figueres no n’és una excepció. Fa uns anys, a la plaça de les Patates, es feien concerts els dijous d’estiu i l’ambient del carrer era molt acollidor. Al carrer de la Muralla, també al rovell de l’ou de la ciutat hi ha hagut bars com El Local, El Lisard i El Vene que han potenciat i promocionat l’oci, la cultura musical.
Potenciar el jovent
Calababa és un nou projecte de difusió i promoció cultural, engegat per Ignasi Álvarez. Aquest nou local que acull artistes emergents, amb sessions de micro obert, improvisacions i xerrades, està situat al carrer Nord de Figueres. Lluny del centre de la ciutat, tot i que a Figueres s’arriba a peu a tot arreu. «Aquesta por d’allunyar-se del centre... Al final la gent no busca només el centre, la gent el que busca és el lloc on es fan les coses» ens explica Carles Monfort de l’estudi Rusticbuc Records.
«A mi sempre m’ha agradat molt la música, no és el centre del local, perquè hi farem moltes més coses, però la música sempre serà una part molt important» afirma l’Ignasi Álvarez.
El projecte de Calababa feia temps que li rondava pel cap a l’Ignasi Álvarez. «Ja abans de la pandèmia tenia ganes de fer alguna cosa així. Hi hem posat moltes hores i esforç i esperem que tot comenci a funcionar bé» declara l’Ignasi, que a la vegada defineix el local que ha obert com «Calababa és o pretén ser un espai on tot el que es pugui considerar coneixement o cultura, en un format pensat per compartir, hi és benvingut. Sigui música, o bé videojocs, poesia, pintura, filosofia... L’espai busca idees diferents, sempre amb respecte per a tothom» diu en Tati.
Temps complicats per guanyar-se la vida amb la música a la comarca
Madamme Mustash va començar aquest projecte personal als voltants del 2014. És cantautora i el seu repertori abasta molts estils, sempre amb una influència clara, el rock. «Vaig començar a poc a poc, ara tinc els meus temes personals, però sovint he de fer covers per adaptar-me al que demana el públic». Les versions de rock internacional com Ben Harper, Radiohead... és el que més demanen els locals de la zona per artistes com l’Anna. Ella, que actualment també compta amb un format de banda on l’acompanyen fins a sis músics més, es dedica exclusivament a la música. «És complicat ara viure només d’això. Fa molt temps que m’hi dedico i m’agradaria poder tocar els meus temes propis, però aquí a l’Empordà ens falten espais» declara la cantautora rosinca.
Un cas similar al de l’Anna és el que es troba la banda de metall empordanesa Violblast. «Nosaltres no ens hi guanyem la vida, tot i que ens encantaria. Per poder tirar endavant cada un de nosaltres aporta la seva fortalesa, i qualitats i fer créixer la banda» declara Andrés Pérez, vocalista i baixista de la banda que ha actuat a països com Rússia i França on el seu estil musical és més demandat que aquí. De veritats absolutes n’hi ha ben poques, en aquesta vida. Però si d’una no es pot dubtar, és que el rock and roll és actitud. Facu Cufré, guitarrista figuerenc amb una llarga trajectòria en l’àmbit musical amb grups com Bajo Cero, Vacas Sagradas i Neurotic Hell té ben clar quin és el problema de molts artistes de la zona.
«A l’Empordà ens coneixem tots, i aquí tothom et posa etiquetes, el problema ve quan hi ha diners pel mig». També és innegable que en Facu porta el rock a les venes, i tot i que ara fa uns anys que no actua ni forma part de cap banda, ell mateix assegura que «tocaré la guitarra fins que tingui dues mans».
Carles Monfort: «Aquí ja ho tenim això... acostumem a veure-ho sempre tot molt negre»
L’estudi de gravació Rusticbucrecords va obrir les portes en plena pandèmia. En Carles Monfort fa aproximadament uns nou anys que es va centrar en la producció musical. Juntament amb la seva dona, la Mar Bonay, pianista professional, van decidir fer un pas endavant i iniciar aquest projecte amb en Francesc Agustí. A Rusticbucrecords, hi treballen aquest grup d’amics que sempre els ha acompanyat la música des de fa anys.
Què en pensa dels festivals com l’Acústica i Sons del Món?
Són festivals que han crescut molt des dels seus inicis... Evidentment els cartells són d’un altre nivell. Aquest any, a l’Acústica, vaig anar a veure en Joan Dausà, no l’havia escoltat gaire mai i em va sorprendre molt positivament. Les seves cançons són molt senzilles, però molt treballades, em va agradar molt la producció musical que hi ha al darrere. Festivals com aquest o Sons del Món permeten portar a l’Empordà artistes de la talla de Ben Harper. Això fa anys no passava.
Ara ja fa molts anys que el Festival de l’Acústica va començar, vist amb perspectiva ha canviat moltíssim... Fa dues setmanes no s’hi cabia a la Rambla, estava tot ple, què en pensa d’aquesta evolució?
Sí, exacte. S’ha massificat molt. Avui en dia s’ha massificat molt. Es redueix a tres espais tan sols. Personalment, crec que s’ha de seguir per aquest camí, però m’agradaria que a altres llocs de la ciutat hi haguessin punts alternatius de música en acústic de veritat, potser en un format més reduït, com a la plaça de les Patates, per exemple...
Ara que dius això... Fa uns anys els locals del carrer Muralla van incentivar la música al carrer als estius... Cada setmana hi havia concerts gratuïts i s’omplien els carrers...
Sí, això estava molt bé, però crec que va faltar entesa per part de tots... Si no anem tots a una, és complicat. Els figuerencs ja ho tenim això... Acostumem a veure-ho sempre tot molt negre... S’ha de veure la part positiva de la ciutat també, i Figueres té molt potencial.
Fa uns anys que va decidir estudiar i formar-se en la producció musical, què ens en pot explicar?
Exacte, a mi la música sempre m’ha agradat molt. La part de la producció musical té molts detalls a tenir en compte. Ara com ara, amb les noves tecnologies, tot és molt diferent.
A què es refereix exactament?
Que el gust musical hi fa molt. Hi ha gent jove que és molt bona amb les tecnologies, però jo fa molts anys que escolto música. Amb catorze anys jo escoltava Pink Floyd... l’experiència és important també. Jo vaig fer les pràctiques a Music Lan, aquí a Avinyonet. Hi vaig estar gairebé un parell d’anys. Vaig tenir la gran sort de treballar amb gent que hi entén molt, amb en Jordi Soler. Allà vaig conèixer grans músics, grans productors, al cap i a la fi, grans persones.
Això sempre acaba sent el més important...
És clar, quan tractes amb la gent has de ser amable, un client content sempre torna.
