Els llaços d’amistat i solidaritat entre l’Escala i l’Índia s’estrenyen en aquesta edició tan especial de la Festa de la Sal, la vint-i-cinquena. S’ha convidat el grup familiar Sayari Roots of Gipsy, tres membres dels qual ja van participar-hi l’any 2019, a mostrar les seves danses i músiques ancestrals. Fruit d’aquella primera visita, un grup d’escalencs es van animar a visitar-los al seu país. Es posava així el pòsit del que seria el llibre, Els gitanos del Rajasthan, Índia, editat per l’Ajuntament de l’Escala dins la col·lecció Cultura, música i danses del món del Museu de l’Anxova i de la Sal, i un vídeo que es presenten aquest dissabte, a l’Alfolí de la Sal, amb l’assistència de l’ambaixador de l’Índia a Espanya.
La directora del centre museístic, Lurdes Boix, va ser una de les persones, juntament amb altres tècnics escalencs, que van visitar l’Índia, al desert del Thar, fent estada a casa de la Sayari on van conèixer el patriarca, un vell encantador de serps que treballa hipnotitzant-les tocant el pungi, un instrument musical. L’objectiu del viatge, explica Boix, «era documentar la cultura ancestral dels Kalbeliya, els gitanos del Kajasthan, que la Unesco va declarar patrimoni immaterial de la Humanitat el 2010». «És una cultura que gira entorn al seu ofici i la cobra, la serp», assenyala tot afegint que «els moviments de les dones quan ballen imiten la serp, també la decoració dels seus vestits». Aquesta veneració ve de lluny, ja que aquest poble utilitzava «el poder medicinal» del verí de la serp per guarir. El compromís de l’Escala amb aquest poble encara es fa més fort ara, ja que s’ha previst dedicar els diners de la venda de les candeles, que s’usen per il·luminar l’arribada de les barques la nit de dissabte a la Punta, al centre cultural i escola que impulsa Sayari, la primera dona a l’Índia, on s’ajuda famílies de músics i s’escolaritza infants del gitanos del Rajasthan. Cal tenir en compte que, malgrat que es va abolir el sistema de castes a l’Índia, aquesta continua sent una ètnia discriminada.
Aquestes presentacions i danses són un dels puntals de l’atapeït programa de la Festa de la Sal que comença divendres a les 7 de la tarda de la mà de la música del cantautor escalenc Josep Tero, que presenta el seu darrer treball, Fugir i salvar-se, sobre músiques de la Mediterrània. El concert es fa a l’Alfolí de la Sal. Una hora més tard arrenca el cercabars, una cercavila musical amb el cor Indika per bars i tavernes de la Platja «que recorda quan els pescadors, abans de sortir i quan tornaven, sobretot si havia hagut bona pesca, sempre passaven per la taverna, després d’un got de vi es canta sempre», reconeix Boix tot recordant com el fotògraf anarquista Vernon Richards es va enamorar de l’Escala tot escoltant els pescadors cantar. Aquestes no són les úniques cites musicals de la Festa de la Sal. Dissabte, al migdia i no a la nit com es venia fent fins ara, se celebra a la Punta la 18a trobada de cançons Vora Mar, oberta a cantadors espontanis. Dues hores abans, però, ja actuen Oreig de Mar i La Vella Lola, formacions que tanquen la trobada amb una cantada de vermut.
Trobada de vela llatina
Vint-i-cinc anys no es fan cada dia i, a banda de la inauguració d’una exposició al Gavià on s’exhibeixen vint-i-vuit cartells –els de totes les festes de la Sal i les altres tres festes commemoratives–, també, dissabte al matí, s’homenatja a tots els alcaldes que han fet possible i han mantingut la celebració: Rafel Bruguera, Josep M. Guinart, Estanis Puig i Víctor Puga. Se li suma la figura de Catalina Peraferrer, presidenta de l’associació Vela Llatina de l’Escala. Es dona la circumstància que enguany, la trobada, que també compleix un quart de segle, es fa dissabte al matí, coincidint amb la Festa. S’espera la participació d’una quinzena d’embarcacions tradicionals, entre aquestes n’hi ha una que fou construïda pel mestre d’aixa local, Salvador Feliu.
La directora del Museu de l’Anxova i de la Sal és un testimoni d’excepció d’aquesta celebració, ja que va néixer impulsada des de l’Arxiu Històric, que ella també dirigeix. «Sembla impossible que hagin passat vint-i-cinc anys, un temps en què ens ha deixat molta gent i que els més menuts que van començar a ajudar ja són pares de família», reflexiona Boix. Allò que va empènyer a promoure la festa va ser recuperar «la memòria de la gent més gran». «És una festa de totes les generacions, és una festa identitària del poble, com la de l’anxova, el vincle amb les nostres arrels», conclou.
