Empordà

Empordà

ENTREVISTA Carles Duarte Lingüista i poeta

«M’estimo molt l’Escala, és un lloc on a mi se’m fa més fàcil ser feliç»

Carles Duarte recollirà el 8 d’octubre a Cagliari, Sardenya, un premi que reconeix la tasca que fa a favor del català i, en concret, a favor de la promoció de les llengües minoritàries

L’Escala ha estat el refugi personal de Carles Duarte tota la vida BASILI GIRONÈS

Carles Duarte i Montserrat (Barcelona, 1959) ha estat guardonat amb el primer premi Ondras de la Fondazione di Sardegna per la promoció de les llengües minoritàries. Ha estat la primera personalitat a ser distingida amb aquest reconeixement, per la seva carrera i obra. Actualment, presideix la Institució Francesc de B. Moll.

Carles Duarte, amb una forta vinculació amb l'Escala, se sent il·lusionat amb el premi, un nou guardó que comparteix amb William Cisilino, director de l’Agència de la Llengua Friulana; Rut Bernardi, experta en traducció i didàctica, per la seva contribució al ladí; i, a títol pòstum, el periodista i escriptor Paolo Pillonca, per la seva feina en favor de la llengua sarda.

Carles Duarte és reconegut per les grans qualitats de bon orador | INSTITUCIÓ CULTURAL DEL CIC

Què sent havent estat distingit amb aquest premi?

Fa il·lusió perquè és un reconeixement, tal com jo ho entenc, no tant cap a la meva persona sinó cap a la importància de la llengua catalana com a referent per als països i per als territoris amb llengua pròpia. Per tant, és un gest d’amistat cap a la nostra llengua i cap a la nostra cultura, que té molts vincles amb Sardenya.

Quin significat té aquest reconeixement?

És un premi que es diu Ondras, que vol dir ‘honor’ en sard, i es concedeix per primera vegada des de la Fundació de Sardenya. El premi vol distingir trajectòries vinculades a la defensa de les realitats lingüístiques no majoritàries, diguem-ho així.

El vincle que té amb Sardenya ha influït en el fet que l’hagin elegit a vostè?

La meva relació amb Sardenya és antiga, perquè quan treballava a la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat, parlem dels anys 89-90, vaig organitzar unes jornades universitàries a l’Alguer i, des d’aleshores, hi he mantingut molta relació. Però, a més,he estat professor de lingüística a la Universitat de Càller.

Va deixar empremta a Sardenya.

Hi ha diversos llibres meus publicats en italià i, concretament, a Sardenya també n’hi ha. En tinc un sobre llenguatge jurídic i també hi ha dos o tres llibres meus de poesia que estan publicats a Sardenya, a l’Alguer o a Sàsser. A més, a Càller, vaig promoure que es publiqués un llibre de Pere Corominas. Per cert, Pere Corominas té arrels empordaneses, al poble de Biure. Era el pare del filòleg Joan Corominas, que va ser un personatge molt important, perquè va ser president del Consell d’Estat de la República i conseller de Justícia, i va escriure un llibre que es diu La vida austera. L’última part d’aquest llibre, que es diu La mort austera, el vam publicar en sard. Aquests són alguns exemples que la meva relació amb Sardenya és antiga i d’amistat, de reconeixement i d’interès per la seva realitat lingüística i per la seva cultura.

Es va presentar al premi?

No, no m’hi vaig presentar. Me’n vaig assabentar quan es trobaven en la fase deliberatòria i, espontàniament, van considerar que el meu nom es podia posar damunt la taula a l’hora de concedir el premi.

S’assembla la realitat lingüística de Sardenya a la nostra?

A Sardenya, hi ha una llengua dominant que, en aquests moments, és l’italià, que és la llengua majoritària dels mitjans de comunicació i del sistema educatiu. És cert que des de fa molt de temps es fa un treball lingüístic molt rellevant en relació amb el sard. Però ells tenen una realitat lingüística una mica més complexa. No han tingut un Pompeu Fabra, com l’hem tingut nosaltres, i per això han tingut més dificultats per fixar una llengua comuna escrita. Nosaltres, però, tenim un cert avantatge i és el fet que la normativa unificada del català es va fixar el 1913, fa més d’un segle.

El català està en perill?

Em sembla que una llengua com la nostra sempre té el risc que reculi en determinats àmbits, que perdi presència o capacitat d’atracció per a generacions successives. El principal repte és aconseguir que les generacions posteriors es vagin sentint vinculades a la llengua com un fet no només ideològic, perquè és una llengua útil, valuosa, interessant, que permet expressar tots els sentiments i totes les emocions. Però també és important per tota l’activitat professional que podem associar a una llengua moderna. Els riscs sempre hi són, però, no ens enganyem, jo soc de l’any 59 i vaig viure uns quants anys sota el franquisme. Aleshores, si que hi havia un intent molt real d’anul·lar la continuïtat de la llengua, i ens en vam sortir.

Han dit de vostè que és «un home de cultura profundíssima».

[Riu] Vaig treballar durant deu anys amb Joan Coromines, he estat deixeble amb el doctor Badia i Margarit, he llegit molt i he escrit molt. Diguem-ne que algun dels meus llibres traspuen aquesta cultura. En tot cas, he procurat treballar amb honestedat i amb exigència. No m’interessa gens la vanitat. Em sembla que he fet allò que la meva vida m’ha permès de fer i he tingut molta sort de poder treballar amb grans savis com són Coromines o Badia i Margarit. També he tingut l’oportunitat d’aprofundir en aspectes que són fonamentals des del punt de vista de la construcció cultural humana.

Per què li agrada venir a l’Escala?

La meva relació amb l’Escala és molt antiga. Hi venia amb els meus pares i durant molts anys i he vingut amb la meva dona. Tenim una casa al centre, on acaba el carrer Canyet, molt a prop de l’ajuntament. Jo m’estimo molt l’Escala i hi vinc sempre que puc. A l’Escala, a mi se’m fa més fàcil ser feliç.

Ho pot explicar?

Quan estàs a l’Escala, estàs envoltat de mar i, a més, té una vinculació que evoca el món grec, el món ibèric i el món llatí, que queda reflectida en el jaciment d’Empúries. Però, a més a més, també és important per a mi la qüestió humana. A l’Escala, hi tinc moltes amistats. A part, he procurat ajudar tant com he pogut en la vida cultural del poble, amb els diferents alcaldes que s’hi han anat succeint. No diré que és el paradís, però si que, per a mi, l’Escala és la part del país on em sento més a gust vivint.

Una mirada reconeguda a Catalunya i arreu del món

Carles Duarte (Barcelona, 1959) és cavaller de les Arts i les Lletres de la República francesa i Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Com a lingüista, ha treballat amb els professors Joan Coromines, amb qui va col·laborar en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, i Antoni M. Badia i Margarit, amb qui va escriure un manual de llenguatge administratiu. Ha publicat llibres de lingüística històrica, incloent-hi una Gramàtica històrica del català en tres volums, amb Àlex Alsina, i de llenguatges d’especialitat. Com a poeta, la seva obra ha merescut els premis Rosa Leveroni, Vila de Martorell, Crítica Serra d’Or i de la Crítica Catalana. Entre els seus llibres de poesia, escau esmentar El silenci, El centre del temps, Tríptic hebreu o Alba del vespre. La seva poesia ha estat inclosa en antologies catalanes i internacionals. 

L’any 2015 es va publicar a França el llibre de Jad Hatem La Lumière, le Poème, la Mort. Sur Duarte et Vinyoli, editat el 2016 en català com La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i de Joan Vinyoli. Ha estat comissari de l’Any Badia i Margarit, vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Ha dirigit i presidit la Fundació Carulla i va ser secretari general de la Presidència de la Generalitat. Actualment, dirigeix la Institució Cultural del CIC. 

Compartir l'article

stats