Anabel Montesinos està considerada la guitarrista amb més projecció i potencial del panorama actual espanyol. També reconeguda a escala europea. El dimarts 16 d’agost actua a la Basílica de Castelló d’Empúries, dins el Mediterranean Guitar Fest interpretant un programa de música llatinoamericana, peces del seu darrer disc.
Ha actuat en algunes de les millors sales del món i ara ho fa, per primer cop, a la comarca. Confessa que allò que vol és esprémer al màxim les possibilitats de la guitarra.
Quan es va adonar que la guitarra era el seu instrument?
Des de ben petita em va cridar molt l’atenció la música. Tenia tres anys i em posava la música clàssica que els meus pares tenien en cassets. Per Nadal em van regalar un piano petitó de nens i, ben aviat, treia les cançons de memòria. Així, als cinc anys la mare em va inscriure a l’escola de l’Hospitalet de l’Infant, el meu poble, i al segon any vaig començar amb l’instrument. Em vaig decidir per la guitarra tot i que el violí era el que més m’agradava, però la meva família materna ve tota l’Andalusia i la guitarra sempre ha estat present. Vaig començar i ja mai més l’he deixada.
La música ha estat el seu eix?
Sí, i quan ets nen aprofites al màxim totes les possibilitats.
Sense obviar el treball.
El talent és una cosa que t’ajuda molt, però si no treballes, arribes a un cert nivell i allà et quedes, aquella música no madura. Sempre has de millorar, és un treball dur i has de dedicar-t’hi al cent per cent.
Trobar la sonoritat i estar còmoda amb l’instrument?
Una mica tot. Aquesta part tècnica no es pot separar de la música. Has de saber les regles, si estàs tocant un barroc o una peça del període romàntic, i després aplicar-les a la guitarra. Si no, no estàs esprement ni tocant al cent per cent com s’hauria de fer.
Als disset anys va guanyar el concurs Francisco Tárrega. El guardó li va obrir moltes portes?
Moltes, perquè està considerat un dels més grans dins el món de la guitarra, el més antic a Europa, a més. Tot i que vaig començar força jove amb els concerts i concursos sempre és una manera de donar-te a conèixer en aquest món. De fet, és el que més em va ajudar a començar professionalment perquè també tenia com a premi la gravació d’un cd i això va ser una carta de presentació important.
Ha actuat al Carnegie Hall o la sala Txaikovski de Moscou. Com es controlen les emocions en aquests grans escenaris?
És complicat, és una part important d’aprenentatge en aquesta carrera. Hi ha l’estudi, el coneixement, la cultura, però l’altra cosa és la posada en escena en un concert, una part molt rellevant si vols ser artista, controlar els nervis i les emocions a l’escenari.
Hi ha la part del viatge físic.
Aquest és també un sacrifici però hi ha moments a la vida que tens la força, l’energia i el temps per fer-ho. I jo encara en tinc.
Toca amb una guitarra especial.
L’ha fet un lutier de Boston, Steve Connor, que treballa sol, com Paco Marín, un dels més famosos de l’Estat. Les fan amb les seves mans. Connor fa guitarres personalitzades, et vol conèixer, saber de tu, què t’agrada, perquè tota aquella energia la posa mentre la construeix. I a la part de la roseta ha dissenyat una flor vermella dels Pirineus catalans, i en el claviller una flor de gessamí, recordant a Sevilla, la seva olor. De fet, la guitarra es diu Jazmín. Detalls personals que la fan especial.
Va sentir aquesta energia en tocar-la per primer cop?
En sonar per primera vegada va ser com ficar l’ànima dins. La guitarra agafa part de tu. També soc del parer que l’instrument es desenvolupa a la manera de tocar l’intèrpret. Depenent si ets un guitarrista més fosc o més brillant, aquella fusta es desenvoluparà de manera diferent.
Com es descriu com a guitarrista?
No crec ser una guitarrista d’un só molt fosc sinó que més aviat m’agrada pensar en la projecció de l’instrument. La guitarra espanyola és un instrument relativament nou, bé, que no ens arriba del Renaixement. Per descomptat que hi havia guitarres però eren renaixentistes, barroques, però l’espanyola la va treure Andrés Segovia al segle XX. Tampoc la tècnica no és com la del piano o violí, que ja està fixada. Els guitarristes tenim diferents tècniques que encara s’estan desenvolupant depenent del guitarrista. La meva manera és intentar esprémer-la al màxim depenent de la música que toqui o necessiti. També marcar molt els baixos, que són els que et donen l’harmonia. Em baso en això i en projectar molt, que el so surti i arribi fins al final de la sala, omplir de so allà on estigui.
Què prepara per Castelló?
Un programa bàsicament dedicat a la música llatinoamericana perquè el desembre passat vaig gravar un disc al Brasil que vaig estar preparant durant la pandèmia. La majoria de compositors que tocaré estan considerats clàssics tot i que també tenen obres d’un estil més popular i de l’art folklòric. Entremig, però, hi haurà una peça barroca de Bach perquè durant la pandèmia la seva música em va ajudar a sobrepassar aquells moments complicats. En ella s’hi reflecteixen totes les emocions que hem viscut. Des d’aleshores m’agrada dedicar-li una part dels concerts. Tocaré, doncs, la Chacona de la Partita núm. 2, és l’últim moviment, dura catorze minuts i és una de les obres que estan considerades més grans, tot i que no va ser escrita per ella sinó per violí. Ha estat transcrita per a guitarra per molts guitarristes i jo, durant la pandèmia, vaig fer la meva pròpia transcripció.
Per què li va interessar la música llatinoamericana?
El meu primer cd el vaig dedicar a la música romàntica i el segon, més enfocat al repertori espanyol, de molts estils diferents. Com tots els músics vas evolucionant i tocant de tot, tot i que cadascú té unes prioritats del que li agrada o amb el que et sents més còmode. Des de feia uns anys que treballava la música llatinoamericana i, en fer-ho més profundament i escollint les peces, no he triat les més rítmiques. Perquè és una música que també té moltes obres precioses, de ritmes lents, romàntiques i molt del programa inclou aquesta música més introvertida, nostàlgica amb molt de sentiment.
