«És important sentir vocació perquè l’orgue exigeix sacrifici»

Per accedir a l’orgue de la Basílica cal pujar unes escales de cargol estretes i perilloses. Montserrat Torrent em confessa que ni les recordava. Que si ho hagués fet, potser no hauria dit alegrament que sí a tocar diumenge. «És un esforç molt i molt fort», confessa. Davant l’orgue, però, els dubtes s’esvaeixen.

Imposa ser la degana dels organistes en actiu al món?

No hi penso en això, l’única cosa que realment tinc en compte és que estic contenta de viure i de tocar. Disfruto fent-ho, arribar aquí (assenyala l’orgue) em fa feliç.

El de diumenge és un concert important dins la Schubertíada.

Estic molt honrada perquè els organistes sembla que siguem considerats músics de segona categoria. Avui hi ha organistes extraordinaris però d’altres no estan al nivell.

L’orgue té un protagonisme absolut a la seva vida.

Sí, té un pes important. Aquest estiu està sent extraordinari quant a nombre de concerts, una sèrie irrepetible (en porta set i n’hi falten set) perquè va en contra de la meva salut. No és que jo ho hagi buscat, moltes entitats han insistit molt perquè hi anés.

Vostè omple esglésies, però es queixa que molts concerts d’orgue són gratuïts.

És un gran error. En ser gratuïts, molta gent entra a l’església, miren, badoquen una mica i se’n van. És terrible, no escolten res. Si paguessin, potser hi hauria deu persones, però serien persones disposades a escoltar i això és el que volem. Què se’n treu que s’ompli, si són gent que no els interessa?

L’any passat a Castelló va actuar Juan de la Rubia, María Dueñas i Mathias Goerne. Era ple.

Sí? Juan de la Rubia havia estat alumne meu. Bé, el vaig descobrir. Va venir a un curset a València, hi havia molta gent, una cosa tremenda. Quan va tocar li vaig dir que tenia un gran talent, però que estava equivocat, que tot el que feia era erroni. Es va quedar, pobret. Tocava lligat, amb substitució... Li vaig dir que no podia fer-li classes, potser algun alumne meu, perquè tenia molt talent. Al final ho vaig fer amb el coneixement del seu professor, que també venia. Va durar temps fins que li vaig dir que ja no podia ensenyar-li res més, que havia superat tots els meus coneixements.

Un professor pot marcar.

Pot construir o destruir. És la responsabilitat de qui ensenya, posant tot l’interès, tot el que pugui donar. Jo he tingut la sort de tenir molt bons professors. Primer la mare, que era de l’escola Granados, amb una tècnica molt depurada, molta sensibilitat. Després, amb l’orgue, Paul Franck, molt exigent. La sort va ser anar a Siena i estudiar amb Germani i Helmuth Rilling, el famós director d’orquestra

La mare va ser qui li va infondre l’amor per l’orgue?

Pel piano. Quan em vaig decidir per l’orgue no en volia sentir ni parlar, van tenir un disgust perquè el que sentien eren sorolls, canvis de registres, una cosa confosa. No era l’orgue expressiu, és la manera de tocar-lo, i si ho fas de qualsevol manera, és clar que serà mecànic, però si el toques amb sentiment i tenint una sensibilitat pianística molt forta penso que ajuda.

Alguns organistes consideren l’orgue un instrument sagrat.

Fins ara podria dir que sí però s’està profanant molt. Em sento escruixida quan veig certes indumentàries femenines tocant. Quina falta de respecte. Dessacralitza aquesta manera d’entendre les coses, es modernitzen amb una superficialitat esfereïdora. Busquen que s’encenguin i s’apaguin llums, que surtin coses, ho trobo espantós.

S’ha d’abordar amb respecte.

Cert, i no sempre has de tocar música religiosa. Això seria un error. Hi ha un repertori profà preciós per a orgue. S’ha d’abordar amb respecte perquè estem en un recinte sagrat. Volen suprimir tota mena de reglament. Fins i tot l’orquestra ja no tocarà amb frac, anirà cadascú com vulgui. Es perdrà molt l’oïda musical perquè molts es distrauran. No es pot evitar.

Pateix sordesa però no li afecta la interpretació, diu portar la música dins. Sempre ha estat així?

He tingut la sort d’estar molts anys amb una oïda perfecta. En el conservatori, quan anava a classes de solfeig, era obligatori un dictat i jo era la primera. Poc a poc vaig anar castigant l’oïda, medicaments erronis, sonoritats fortíssimes, he anat perdent el nervi auditiu. Sento per intuïció. Quan toco l’orgue, per mitjà també de l’audiòfon, el sento. Primera perquè estudio en silenci, dues hores diàries sense engegar el motor i escoltant-lo sento totes les veus. El sento atenuat.

De cada orgue cal trobar la veu.

Això és difícil, adaptar-se a cada instrument. Cal també tenir les condicions per tocar perquè l’organista no s’ha d’adaptar. Si tens una preocupació ja no estàs per la música. Penso que abans d’anar-me’n d’aquest món hauria de fer una mena d’estatuts: tracteu l’organista com un músic. Si un pianista es troba un piano desafinat no toca. Nosaltres toquem a vegades amb instruments molt bonics però amb registres desafinats.

Li veu futur a l’orgue?

Sí, i un planter d’organistes joves molt preparats. Alguns d’una generació més jove que Juan de la Rubia. Joves entregats que disfruten, que és la seva vida, que tenen vocació, és important sentir-la perquè exigeix sacrifici i constància. Jo he estudiat quatre hores diàries, no seguides perquè es cansat. I analitzar perquè l’obra és com si fos un llibre: mirar, mirar, per descobrir.

Continua sorprenent-se?

Disfruto molt estudiant, són les hores beneïdes del dia, hores silencioses. Sento la música com si sonés, al nivell i al volum que jo desitjo. Quan sona ja no puc escollir el nivell, quan no sona, sí. Ens ha d’ajudar aquesta il·lusió.

Durant la seva joventut, essent dona i organista, trencà motlles.

Va ser molt difícil, però era molt innocent. Bé, la innocència era generalitzada. No sabíem que hi havia fòbia contra les dones. Quan anaven contra mi, pensava que era una cosa personal, que no era simpàtica o agradable. Deien: què s’ha cregut aquesta noia? Jo no creia res, jo era feliç tocant, no m’importava el que pensessin tot i que sabia greu.

Si la veiessin ara.

Potser no estarien enfadats perquè després va haver-hi una amistat forta i entesa grandíssima amb musicòlegs com mossèn Llorens. Em respectaven i em demanaven consell. Ara tot ha canviat, hi ha centenars de noies organistes.

Vostè va obrir camí.

En el nostre país, perquè a França ja hi havia noies com Marie Claire Alain. Allà ningú s’escandalitzava. I tot perquè es tocava amb els peus. Els semblava antifemení. Alguns feien gestos que semblaven atacs de bogeria. Allò no era música, era una exhibició de força i lluita contra l’instrument.

I no un diàleg amb ell.

És clar, i sobretot reduir els moviments, no multiplicar-los.

Què interpretarà a Castelló?

Començo amb la música del segle XVI de Jacques Boyvin. La sonoritat que té aquest orgue és perfecte. També una sonata del pare Antoni Soler, compositor que jo sempre toco, i com hi ha tanta llengüeta i tan potent i hispànica hi poso la Battaglia imperial de l’alemany Kaspar Kerll. Després hi ha un quartet amb obres de Bach.

Bach també ha tingut un lloc preeminent en el seu repertori. No són notes, són símbols. Es toca d’una altra manera. Hi ha un fons teològic, cabalístic. Tot el que Bach practicava i sentia d’una manera profunda. La seva música ajuda moltíssim.