Empordà

Empordà

Castelló d'Empúries
ENTREVISTA Celil Refik Kaya Guitarrista

«Hi ha molt de sacrifici i disciplina sobretot a l’hora d’interpretar»

«Des dels sis anys, el meu sentiment i passió per tocar en concerts mai m’ha abandonat», confessa el guitarrista Celil Refik Kaya

Celil Refik Kaya és un guitarrista turc, amb residència als EUA, reconegut arreu del món EMRE UNLENEN

Al guitarrista Celil Refik Kaya se’l considera un dels millors intèrprets de guitarra clàssica de la seva generació. Avala l’afirmació els innombrables premis que ha aconseguit. Dimarts 9 d’agost actua a la Basílica de Castelló d’Empúries amb l’Orquestra del Maresme interpretant el «Concierto de Aranjuez», dins el Mediterranean Guitar Fest

Combina la interpretació, la composició i la docència a la Universitat de New Jersey. Aquesta darrera faceta li permet «ensenyar mentre s’està aprenent alhora. El millor és veure el progrés i l’èxit de l’alumne perquè una part de tu sempre viurà en ell».

Va fer el seu primer concert als sis anys. Impressiona. Què va sentir? Com recorda aquell moment?

Com a infant recordo que era una sensació increïble tocar davant d’una multitud enorme i això va ser a la sala de concerts Cemal Resit Rey d’Istanbul, una de les sales de concerts més grans de Turquia. Em vaig divertir tocant i no em vaig sentir massa nerviós. Des dels sis anys, el meu sentiment i passió per tocar en concerts mai m’ha abandonat.

Com va néixer el seu amor per la guitarra? El seu pare, el doctor Mehmet Refik Haya, va ser el seu primer professor. De qui va aprendre ell? Va ser un llegat transmès de pares a fills, potser?

Provinc d’una família de músics i artistes. El meu pare solia tocar la guitarra clàssica, però era un intèrpret professional de rebab, un instrument tradicional turc. El meu avi era un famós fabricant i intèrpret d’uds (instrument similar al llaüt), així que també vaig aprendre a tocar l’ud. Quan era petit, la guitarra era l’instrument cap al qual em sentia més apassionat. Des que vaig sentir el so de la guitarra del meu pare, vaig saber que volia ser un guitarrista clàssic.

Va viatjar a l’estranger per formar-se?

El meu pare i jo viatjàvem a Europa cada estiu per fer classes magistrals, però vaig concloure la meva formació oficial a Turquia. Després d’acabar el meu batxillerat a Istanbul, vaig seguir els meus estudis superiors als Estats Units.

La música de guitarra clàssica té una llarga tradició a Turquia?

Es remunta al segle XVIII durant l’Imperi Otomà. Tot i que es tocava al palau, no era l’instrument més popular. Era un instrument d’acompanyament. Realment es va fer popular com a instrument de concert després de la dècada de 1930. A part de la guitarra, els turcs toquen instruments de corda similars com l’ud, el baglamà (instrument de corda, tipus llaüt) i el llaüt otomà i tenen més de mil anys a Turquia.

Quina classe de música clàssica per a guitarra sent més propera? Potser l’espanyola?

Sempre em vaig sentir molt a prop de la música espanyola i la música de guitarra llatinoamericana. La meva proximitat a la música espanyola es deu a la connexió de modes i frases musicals entre la música turca i l’espanyola. Hi ha molts aspectes d’ambdós estils musicals que els connecten de manera semblant.

Té previst tocar el Concierto de Aranjuez a Castelló d’Empúries. És una obra especial?

El Concierto de Aranjuez és un dels concerts més grans que s’han escrit mai. Aquesta música és tan especial que crec que qualsevol persona de qualsevol lloc del món la pot entendre i aquest és el geni de Joaquín Rodrigo i la bellesa de la música espanyola. Serà un plaer interpretar aquesta obra a Castelló d’Empúries.

Quines complexitats amaga?

El Concierto de Aranjuez és complex pel que fa al diàleg entre l’orquestra i la guitarra. És un repte per a l’orquestra i el guitarrista combinar l’energia i el sentiment. Aranjuez també té grans combinacions d’estils diferents. És de caràcter suau, però també commovedora d’una manera elegant.

Que sigui una obra tan coneguda, la fa encara més exigent a l’hora de ser interpretada?

Sempre m’he aproximat a aquesta peça com una obra elegant, ja que Rodrigo sempre feia referència a la música espanyola antiga, especialment a l’època barroca. Per això crec que l’aspecte noble de la peça amb gran lirisme necessita sortir fora quan un intèrpret la interpreta.

A banda de la seva faceta com a intèrpret, també compon. És una altra via d’expressar el que la música li fa sentir?

Ser compositor i intèrpret és diferent pel que fa a l’expressió artística, però semblant pel que fa als principis de la música. Quan componc, expresso alguna cosa des de la meva pròpia essència. Quan actuo, em poso en el punt de vista del compositor. Tanmateix, m’adono que l’intèrpret i el compositor es fan un, perquè quan interpretes la peça, ja no pertany al compositor.

Rere tot plegat s’hi amaga un treball dur. Com és la seva rutina diària? La música requereix sacrifici?

Sens dubte, molt de sacrifici i disciplina. Sobretot interpretar perquè hi ha un aspecte físic de l’entrenament semblant al d’un esportista. Vaig poder equilibrar la meva vida i la meva guitarra, però diria que vaig sacrificar el meu temps molt més que els meus companys per practicar activitats relacionades amb la guitarra.

Compartir l'article

stats