Quiosc

Empordà

Agullana
ENTREVISTA Xavier Aliaga Escriptor

«La realitat sempre és molt més punyent que la ficció»

«En els moments de dol, el teu entorn pot generar moments de gran plenitud; en l’acompanyament ben fet hi ha una bellesa implícita»

Xavier Aliaga, als jardins de la Societat d’Agullana Josep Ribas

 Ser nominat al Premi Llibreter per «Ja estem morts, amor», és, diu Xavier Aliaga, «un salt endavant». Immers en aquest remolí, divendres passat va visitar el Punt de Lectura d’Agullana. Aquest ho fa Glòria de Castro amb L’instant abans de l’impacte (19 hores).

Xavier Aliaga va despullar-se davant el públic atent d’Agullana. No només va desgranar els laberints de la seva escriptura, sinó que va confessar haver sentit, amb Ja estem morts, amor, el grau d’obsessió necessari per fer créixer una novel·la.

Per què escriu Xavier Aliaga?

Primer perquè era un reflex com a lector, des de petit llegia, i perquè ho necessitava. Era com un projecte com de vida, des de petit, des que tenia deu o onze anys. Hi ha un primer relat que faig amb tretze anys i des d’allí que continuo escrivint. I en algun moment de l’exercici del periodisme es converteix en una via d’experimentació. I quan tot està madur, em llanço a la novel·la.

Diria que Ja estem morts, amor és la seva novel·la més personal o potser la més experimental?

La més personal va ser l’anterior (Les quatre vides de l’oncle Antoine) perquè és una història familiar i jo estic allí com a personatge. Però aquesta és la que he pogut experimentar i treballar més, perquè el procés coincideix amb el temps de la pandèmia. El teletreball i confinament obria un temps que no solia tenir. Dedicava tres hores al dia a desplaçaments i això em va permetre depurar més i pensar més la proposta i fer un treball de síntesi que no hauria pogut fer sense aquell temps o hauria tardat més.

És aquest un llibre dur, fins i tot cru, on parla de la pèrdua més terrible. Estranyament el lector no pot deixar de llegir malgrat fer mal. Era aquesta la seva voluntat?

Sí, perquè, si escrius i fas humor, ha de ser una cosa corrosiva, impactant, i, si fas drama, ha d’obrir-te les carns, que sigui una cosa salvatge. Si no et remou, és que probablement has fet alguna cosa malament, s’acaba veient la impostura de tot plegat. Si parles d’un tema tan dur com el dol, i dins aquest àmbit de les més extremes, has d’afrontar totes les conseqüències. Però no es pot deixar de llegir, perquè obria escletxes a la llum, tractant de mostrar els moments de bellesa o plenitud que poden eixir en un drama.

El narrador sobta d’entrada, una noia adolescent morta. Va costar trobar aquesta mirada?

Era arriscat i no era el projecte inicial. Vaig començar amb un narrador omniscient que em permetia contar la història, però en algun moment apareixen els seus diaris i es converteix en narradora. Saps allò que un personatge a vegades sura? Hi ha un punt de veritat quan els autors diem que no controlem del tot els personatges, que tenen vida pròpia. Anaïs n’és un. I quan ella agafa les regnes provoca canvis molt bèsties: en l’inici, en el final. Va ser un procés súper bonic i no vull frivolitzar, perquè és un tema dur, però creativament em vaig donar moltes llibertats que després tenia por per si no funcionava. Em sentia molt incontrolat.

Per escriure així sobre el dol, cal haver sentit la pèrdua?

Haver passat una experiència paral·lela ajuda, però també l’observació. De tota manera, no deixa de ser un exercici de ficció, la realitat sempre és molt més punyent. Jo ja havia parlat del dol de la meva germana i la mare des del punt de vista personal. Era una cosa que literàriament va colpir la gent, alguns ho van expressar i ho vaig voler afrontar des del punt de vista de la ficció. Pot ser molt dura, però sé que, com els passa als nens quan estan somiant, desperten i el monstre no hi és. Hi ha gent em diu que el punt de partida és molt heavy. Doncs reviseu Manchester by the sea, el film de Kenneth Lonergan que parteix de la mort de les dues filles perquè el pare alcohòlic se’n va de farra deixant la llar encesa, cosa que genera tot de qüestions sobre la culpa. Aquesta parteix d’un element d’atzar.

Tot i això la culpa la senten també.

És inevitable.

Xavier Aliaga i Enric Tubert durant la presentació a Agullana Josep Ribas

Rere el dolor, però, també hi ha instants de llum i d’amor. Sense això, com sobreviure?

Et fa la sensació que no ho pots fer, però ho acabes fent, si tens alguna cosa a la qual ancorar-te. En els moments de dol, el teu entorn pot generar moments de gran plenitud. En l’acompanyament ben fet, no invasiu, hi ha una bellesa implícita que volia reflectir a la novel·la. Quan començava a escriure volia ser un escriptor molt salvatge, escriure coses intenses, però quan et fas gran t’adones que no pots maltractar el lector d’aquella manera, que li has d’obrir portes, finestres per on entri la llum. Els faig entrar en una habitació molt fosca però, al final, els obro les finestres.

Tracta diferents aspectes, entre ells, com de mal vista està la fragilitat emocional. Encara costa.

Quan tractes aquests temes, encara que sigui una ficció, aquesta ha d’estar molt ancorada en allò que passa durant aquests processos. El tema de la fragilitat, el com necessites que et tractin, que és el que no necessites que et diguin, la manera tan difícil que té de reaccionar el teu entorn, gent que ho fa amb més naturalitat, gent que li cosa més, són qüestions que queden reflectides, són pinzellades que surten en el llibre.

No sabem actuar davant el patiment.

I de vegades no estem a l’alçada de les circumstàncies perquè és molt difícil. Però sí que hi ha coses que dir i que fer, simplement has de pensar una mica, investigar. I en l’acompanyament és necessari fer coses i saber què fer i llegir els senyals.

Fa un retrat sincer del món de la premsa, de les interioritats de les redaccions, la confrontació entre paper i digital i com ho viuen els periodistes. També les connivències amb el poder.

Era una novel·la suficientment complexa com per no entrar en més complexitats. Podria haver fet un matrimoni d’arquitectes però hauria d’haver fet un exercici que potser no tenia ni temps ni ganes. Allò fàcil en un projecte difícil era anar-me’n a allò que conec. Tristany i Minerva són reflexos de dues etapes diferents meves: una, en el periodisme cultural, que és l’actual, i una altra en el polític, fa temps. Una novel·la és un món, un argument, uns personatges que viuen en unes circumstàncies concretes, no en una bombolla on passen sols el dol. Tenen la família, el treball…. I havia de reflectir el periodisme. Algú ha vist un acarnissament sobre el tema de la premsa i llavors els hi explico que jo vinc d’allà i que això és així.

La presentació va aplegar un munt de lectors Josep Ribas

El gir últim és provocador i fa que el lector es repensi tota la novel·la de nou.

Exacte, tornem-hi. Jo havia fet una novel·la per a joves, que ha funcionat molt bé al País Valencià, amb vuit o nou edicions, que es plantejava un repte al final, també, un final que ells no s’esperaven i això donava molt de joc en les converses que teníem, obligava a una relectura. No sé si conscient o inconscientment he tractat de fer el mateix en els adults. Això és interessant perquè redimensiona i t’has de plantejar coses sobre el que tu havies llegit prèviament. Com exercici, de relació entre l’escriptor i el lector, em sembla interessant.

Pensava en els relats curts en que es demana que el final sigui impactant.

També és un recurs de les novel·les. En la narrativa catalana actual s’estan escrivint coses magnífiques, la gent escriu molt bé però hi ha una certa tendència a negligir el final. Pot semblar decimonònic però és la meva manera de pensar. Com llegeixes moltes coses i fas molta crítica literària i trobes això i critiques el final, tu has d’aplicar a tu i potser extremar-ho perquè ho has criticat.

Hi ha capítols amb molta entitat pròpia.

N’hi ha un que és quasi un relat.

Ja estem morts, amor ha estat nominat al Premi Llibreter. Què ha significat per a vostè i per al llibre?

Abans havia estat nominat al Premi Finestres, que també em va fer molt de goig. Estar nominat del premi Llibreter és un salt endavant perquè em situa com una novel·la important del 2021. Crec que d’aquí dos o tres anys podré analitzar una mica més el que ha passat amb aquesta novel·la.

I que aguanti a les llibreries és tot un repte.

Desafortunadament això només passa amb molt pocs llibres. Algun llibre anterior meu ha tingut la sort però la realitat és que el període de vigència és molt curt. I hi ha llibres que no s’ho mereixen. Jo vaig on m’ho demanen perquè crec que és important. I si els lectors li han donat la confiança al llibre fins al punt de fer-se’n ja quatre edicions, el mínim que puc fer és respondre als lectors. Ara encara estic eixint de la voràgine però quan pari, d’aquí dos anys, em preguntaré si això ha passat de veritat perquè problablement no tornarà a passar o sí (riu).

Està treballant en algun nou projecte?

Sí, en una altra novel·la. Per una banda, volia tancar el cicle emocional que he fet pràcticament durant una dècada -novel·les molt colpidores i potents- i, per altra, tenia la intenció d’agafar una mica d’alè i tornar a la novel·la negra que la tinc una abandonada. És un gènere que m’agrada perquè et permet la crítica social i l’humor i perquè és un registre molt diferent del Ja estem morts. El cos em demanava aquest canvi i la veritat és que m’ho estic passant molt bé.

Compartir l'article

stats