El país de l'altra riba (Proa) ha suposat el retorn a les lletres, de l'escriptora Maite Salord, per la porta gran, guanyant el premi Proa de novel·la. Un llibre que parla de memòria familiar, d'exili, d'amor, solidaritat i compromís, temes que ja abordava l'autora en novel·les anteriors. Aixó ho va recordar fa uns dies al cicle Punt de Lectura d'Agullana. Salord va confessar amb la veu emocionada, només iniciar la conversa amb els lectors d’Agullana, haver començat a escriure el 1992, just l’any que va morir la seva mare. Ella tenia 26 anys. “Uns mesos abans de morir em va dir que em volia explicar la història de la seva família perquè jo la escrivís”. Però no va poder ser. Va morir als tres mesos. A Salord li va quedar aquella recança dins: “Sabia que era una història dura, de guerra, i que ella havia callat tota la vida però que quan la va voler explicar no va poder”.
A partir d’aleshores, aquella història no explicada se li va convertir en “obssessió i vaig començar a escriure només per explicar-la”. En va fer moltes versions que van esdevindre frustracions. Salord no estava preparada per fer-ho encara. En el procés va publicar narracions curtes, novel·les juvenils fins que el 2005 va escriure La mort de l’ànima, finalista al premi Sant Jordi. Allò li va donar ales però el 2012 es va quedar muda, sense veu, i en aquell silenci va sentir la necessitat de treure del calaix la història de la mare.
Va tornar a començar de zero. El 2014 es va publicar. Era L’alè de les cendres, la història d’una família obrera de Palma que va patir molt durant la guerra i la postguerra. La memòria familiar però també l’amor, que tot ho salva, recorre també la seva darrera novel·la, publicada ara, just set anys després, El país de l’altra riba, amb el qual ha guanyat el premi Proa.
Set anys sense publicar deuen amagar raons poderoses.
Els darrers set anys m’he dedicat a la política a jornada completa i exclusiva (presidenta del Consell Insular de Menorca) i l’escriptura ha quedat molt arraconada. Aquesta novel·la la tenia començada el 2014 i va quedar en un calaix. Amb la pandèmia la vaig recuperar, una mica per necessitat, per poder fugir del que era la gestió de la pandèmia dins l’àmbit polític, que era molt dur.
No l’enyorava, la novel·la?
Sí, i quan la vaig agafar em vaig adonar que la tenia molt més pensada del que jo mateixa sabia. Per això el procés d’escriptura va ser més ràpid perquè la construcció mental ja la tenia.
Hi ha fils que uneixen El país de l’altra riba amb els precedents: La mort de l’ànima (2007) i L’alè de les cendres (2014)?
Vist en perspectiva tenen elements en comú com la identitat, els viatges forçats o la necessitat de tenir persones al costat que et salvin.
A la novel·la ens parla de l’emigració dels maonesos a Alger a mitjan segle XIX, un fenomen desconegut al Principat però no sé si també a Menorca.
La gent el coneix a Menorca perquè van partir uns deu mil menorquins d’una població que no arribava als quaranta mil. D’aquests deu mil en van quedar sis mil, una xifra molt elevada. Per tant, a totes les cases algú té un conegut o un parent que hi va anar i va tornar o que viu a França. És, doncs, conegut, però es podria haver estudiat més perquè, excepte els estudis de Marta Marfany i de Jean-Jacques Jordi, no s’ha fet tampoc amb deteniment.
Està bé parlar-ne.
Cert, ens recorden que no fa tant de temps érem nosaltres que anàvem a aquests països a cercar fortuna i ara són ells que venen a casa nostra. Les motivacions dels fenòmens migratoris continuen sent les mateixes: la pobresa i la repressió. Els menorquins hi van anar al principi de la colonització i amb la guerra civil.
El colonialisme va tenir efectes devastadors a Algèria.
Sí, els francesos van convertir Alger en la segona ciutat de França. La van colonitzar amb tot el que té de brutal una colonització. La població autòctona es va veure sempre arraconada, amb una vida miserable. Tot això desemboca en la guerra de la independència. I, per una part, aquesta novel·la reflecteix el que va representar el darrer exemple de colonialisme, però també que els francesos hi van fer cent anys i, per tant, allò era la seva terra.
Aquesta idea la representa Michel Bisset, un home contradictori, ple d’ombres i llums.
És una persona cruel amb els àrabs però amb en Daniel (un nen jueu que fuig dels nazis) treu la cara més amable i és qui el salva, d’alguna manera. És un personatge amb qui el lector no connectarà a escala ideològica, perquè és un feixista, però té una part humana que Daniel li reconeix.
En Daniel sent fidelitat.
Sí. El títol, El país de l’altra riba, parla d’aquesta riba que és una terra, però també són les persones, en aquest cas, les que tu coneixes, t’ajuden i es converteixen en aquests éssers acollidors.
Evoca la Segona Guerra Mundial, la guerra d’Algèria i la guerra de l’Irak però crec que allò que li interessa són les històries humanes.
La història és el teló de fons per on es mouen els personatges i la que em permet explicar la seva història. M’agrada construir les històries d’aquests éssers anònims que van patir i van viure totes aquestes guerres, que surten als llibres, de portes endins, d’una manera que és la vida real, autèntica, que és la humana.
La memòria familiar recorre tot el llibre, una memòria que sovint pesa als personatges com una llosa, com una herència maleïda. I tot, embolcallat de silencis.
El tema de la memòria familiar i els silencis connecta amb l’anterior novel·la, El país de les cendres on vaig reconstruir una història familiar quan qui me la podia explicar ja no hi era. I aquí, si hi ha un personatge amb el que jo em puc sentir identificada és la Marta que decideix reconstruir la història familiar que desconeix totalment. És curiós però després d’aquests dos darrers llibres se m’ha acostat molta gent que li sap greu perquè ja no és a temps de recuperar la història perquè mai la va demanar, no la sap i, per altra banda, gent que em diu que ha aprofitat per demanar perquè veu que és important conèixer i que si esperen potser no hi seran a temps. De fet, és una manera de construir la pròpia identitat i saber qui ets.
Hi ha que no volen obrir aquesta porta, com és el cas de la Hannah.
Ella té un passat familiar molt difícil de païr. Tots són reaccions humanes. Davant un mateix fet, cada persona reacciona d’una altra manera.
Què en queda, avui en dia, de la herència dels menorquins a Alger?
Els menorquins van fundar Fort de l’Eau, una ciutat que encara existeix i ara té un nom àrab. En queden moltes construccions i al cementiri tot són làpides amb cognoms menorquins.
L’ha visitat?
No, he escrit la novel·la però no hi he estat mai. Hi volia anar abans d’acabar-la però amb la pandèmia no va ser possible. I una persona que hi ha anat moltíssimes vegades i que m’ha ajudat molt a poder jo descriure espais que no he vist, que potser era millor no haver-hi estat. Perquè per descriure Fort de l’Eau i Alger dels anys 50 i 60 em vaig haver de basar en fotografies, en postals, molta bibliografia. Vaig retratar aquells anys, és una mirada no contaminada per l’actual.
Guanyar el premi Proa amb El país de l’altra riba suposo que ha estat un esperó.
Després de set anys sense publicar, quan vaig deixar la política, a la novel·la li faltava una mica per acabar-la i vaig decidir fer-ho per presentar-la al premi Proa. Quan et presentes a un premi poden passar tres coses: que no et facin cas o que el jurat recomani la seva publicació o la premiï. Jo em conformava que la publicaren perquè m’ajudaria a tornar entrar en el món literari. Però vaig guanyar i estic encantada perquè tornar i fer-ho amb aquest premi és un esperó important.
En el llibre hi ha dos fils argumentals, dos temps diferents però entrellaçats.
No és una història lineal, fa molts salts en el temps, hi ha molts personatges i intento que el lector els pugui conèixer, deduïr, en ves d’explicar-lo. És una escriptura més bé lenta. A més, jo no soc d’escriure amb una gran planificació sinó que m’agrada deixar-me anar.
Quan és el moment més delicat?
Sobretot els principis, costen molt.
Contenta per com s’ha acollit?
Sí, a Menorca la gent l’ha rebut molt bé, a totes les Illes i al País Valencià, també. A Alacant hi va haver un fenomen migratori paral·lel al de Menorca també en línia recta. Els alacantins van anar a Orà, on era més fàcil arribar. I estic contenta perquè ara es parla dels menorquins a Algèria que jo penso es podia haver parlat més.
En el llibre hi ha un intent també d’introduir el menorquí.
Sí, sempre intento emprar un model de llengua que sigui un estàndar balear, que evidencia les formes més menorquines sobre el paper: formes verbals, lèxic. Però en aquest cas per poder distingir els menorquins de Fort de l’Eau del narrador he anat una mica més enllà emprant construccions molt menorquines i ha estat un recurs que ha funcionat molt bé. Una cosa que m’ha sorprès és que fins la guerra de la Independència es parlava català a Alger, van mantenir la llengua sempre. És important.
