Era un historiador emocionat; no li agradava el que havia passat a la història d'Espanya, o a la Història d'Espanya, si es vol, però l'explicava amb un amor que també incloïa l'afecte als quals no la interpretaven com ell.

Fernando García de Cortázar era un home educat i conservador, disposat a comprendre la postura dels altres, els historiadors d'esquerra, però ferma en les seves conviccions sobre l'esdevenir històric d'un país impossible de posar d'acord. Va ser sacerdot jesuïta, però no ho va exercir per a explicar les seves posicions davant el que va passar entre nosaltres. És a dir, no va invocar a Déu sinó a la ciència en la qual creia (en la ciència històrica, no en la religiosa) per tractar d'entendre, com ell mateix va titular, els moments emocionants de la història d'Espanya. Va escriure molts llibres, fins a una enciclopèdia, per a impedir que el que havia après s'anés en orris en la qual converteixen (convertim) els mitjans als enciclopedistes, als quals demanem opinions en lloc de demanar-los verificacions.

No va ser possible, en tot cas, que no caigués, com pràcticament tots els seus col·legues, en la disjuntiva sobre qui van ser culpables de la batalla que, en definitiva, ha ocupat a la major part de la història escrita des d'abans del 39. El vaig veure donar discursos, li vaig fer entrevistes, i el vaig veure discutir amb els seus amics i amb els seus adversaris, i mai vaig veure en ell algú que busqués quedar el primer en la diatriba. Sabia, però volia saber el que deien els altres, i en aquest sentit mai va iniciar una polèmica per tenir raó, per exemple, si la culpa va ser de la República o del feixisme, sinó on estava l'arrel d'aquest enfrontament que, d'altra banda, amb diferents disfresses marca avui un país capaç de reiniciar polèmiques que reclamaven vencedors i vençuts com en les pel·lícules de l'Oest.

Era un entusiasta. Tant que va escriure història, fins i tot, per a nens. De la seva manera d'abordar el passat diuen molt els versos que va triar per a presidir una obra singular, Moments emocionants de la història d'Espanya (Espasa Llibres, 2014), una explicació de ficció als escolars que el llegissin. Aquests versos són de Lope de Vega i diuen així: “Oh pàtria! Quants fets, quants noms/ quants successos i victòries grans…/ Doncs que tens qui faci i qui t'obliga/ per què et falta, Espanya, qui ho digui”. Se sol citar, i se sol dir, allò amb què estàs d'acord, i Fernando va formar part de l'exèrcit dels quals es feien també aquesta pregunta de Lope de Vega (“per què et falta, Espanya, qui ho digui”), però va tenir la mala sort de viure en un moment ja molt llarg de l'Espanya que es resisteix a pensar que ajuntant veritats diferents es podria haver arribat fa estona a un canvi de paradigma que no es basi només en la més injusta de les disjuntives, la dels bons i els dolents (de nou, com a l'Oest).

Era un home d'una cordialitat exuberant; caminava com un futbolista del mig camp, buscava sempre en els altres el somriure que ell regalava, però això no li va ordenar un caràcter acomodatic, per exemple, respecte a la imperiosa i terrible presència del terrorisme que va destruir generacions de bascos obstinats a fer valer les seves idees matant als qui s'oposaven a elles. Va ser un home de pau, una bona persona que sempre et saludava desitjant-te vida i bona voluntat.

El reflex d'aquesta actitud humana és la seva ingent obra, però aquesta no seria, a més, exemplar, si ell mateix no hagués estat algú que va voler comptar perquè se sabés que Espanya no es va merèixer mai aquell destí trist. En aquest llibre singular que és el que va fer perquè els nens entenguessin l'odissea espanyola descriu així, en el pla de la ficció, el 14 d'abril de 1931: “Quines hores aquelles! El rei va fugir el 14 d'abril i la gent es va llançar al carrer per a celebrar la proclamació de la República. Va ser un dia molt alegre. Antonio Machado, que ja era vell i va hissar la bandera tricolor a l'Ajuntament de Segòvia, no recordava un altre més alegre. Quan anava a Madrid solia dir-me: ´Tot un règim ha caigut sense sang, sense venjances, per a sorpresa del món sencer`. Ai la República de 1931! Quantes il·lusions va portar! Quantes esperances va despertar!”

L'arrel d'aquesta rondalla que Fernando va dedicar als nens és també l'arrel de la seva manera d'abordar la interminable discussió espanyola, en la qual ara només intervindrà a través dels llibres en els quals va posar tanta passió com ell va distingir quan es referia a la fe que professava.