ENTREVISTA | Sergio Bernal Ballarí i coreògraf

«L’obra de Rodin em va fascinar, en ella hi veus el moviment, la textura»

El ballarí Sergio Bernal ha estat escollit per inaugurar els jardins del nou Celler Peralada

Sedm luctus | FESTIVAL DE PERALADA

Sedm luctus | FESTIVAL DE PERALADA / Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

El ballarí Sergio Bernal ha estat escollit per inaugurar els jardins del nou Celler Peralada. Ho fa amb un espectacle propi, inspirat en tres obres de l’escultor Auguste Rodin, un viatge fascinant a través de l’emoció i la dansa. Sergio Bernal (Madrid, 1990) es confessa «encantat» d’actuar en el Festival de Peralada. «Aquest lloc és fantàstic, la família, l’equip és meravellós i, per a mi, està essent un somni» que es tradueix en la presentació del primer espectacle de la seva companyia.

Sergio Bernal va començar molt jove a ballar.

Als quatre anys i ho vaig tenir clar totalment. És curiós perquè a la meva família ningú balla. Tots són gent treballadora i amb feines molt diverses. Jo tinc un germà bessó i la meva mare ens va apuntar a sevillanas. Una cosa inexplicable. Vam començar amb sevillanas i una mica de flamenc, però el meu germà a la setmana va plegar per anar a futbol. I jo em vaig quedar, fins avui. Neixes amb aquest sentiment, no saps ni que vols fer una carrera perquè no sabia ni que existís. Amb cinc o sis anys vaig veure Billy Elliot, però era a Anglaterra, fora del meu cercle no ho veia gens possible. Però tu vas fent el teu camí, veus el que et mou i el que t’inspira, i fins ara.

Imagino que molt envoltat de dones perquè es veuen pocs nens fent dansa.

Cert, és molt poc comú. De fet, quan ens va apuntar, el meu pare es va quedar molt sorprès.

La seva mare va tenir bon ull.

Totalment, potser em va veure com em movia i va pensar que volia ballar. Li ho haig d’agrair, per descomptat.

Des d’aleshores ha conreat una trajectòria que l’ha dut a ballar per tot el món i a integrar companyies com la de Rafael Aguilar, Carlos Saura esdevenint primer ballarí del Ballet Nacional de España. Li deu molt a la dansa.

Li dec tot. La dansa és una professió dura, tots ho diem, perquè és sacrificada a nivell físic, a nivell espiritual, també emocional, però et retorna tant. Una nit que hagis aconseguit connectar amb el teu treball, perquè no totes les nits són festa o gaudeixes del que fas, ni molt menys. De fet, sempre es diu que els ballarins hem de gaudir però realment qui ho ha de fer és el públic, tu has de fer el teu treball i aconseguir que aquest públic s’emocioni, portar-lo al lloc on vols que estigui ja sigui un lloc de pura bellesa, de pur dolor. Però, per descomptat, una nit que tu t’entregues, que notes que allò es rep, que el públic s’ha emocionat, no hi ha millor regal a la vida, almenys per mi.

Essent primer ballarí al Ballet Nacional decideix impulsar una companyia pròpia amb Ricardo Cue.

Sí, i arriba el Covid. Són coses que passen a la vida i que serveixen. Tots anem construint el nostre camí en base al que la vida ens va portant i ens va traient. Per a mi ha estat una bona experiència, molt dura, ho he passat molt malament, perquè marxes del Ballet Nacional, que era casa meva on em sentia embolcallat, per una decisió pròpia, per ampliar el meu vocabulari, per fer altres coses. Arribes a un estudi, estàs molt temps sol i per a mi va ser el primer xoc i, després, li sumes que quan estàs començant i tens data d’estrena del primer espectacle arriba la pandèmia. És quan et preguntes per què em passa això just ara. Potser no estava preparat, necessitava més temps, més estudi, doncs, havia d’utilitzar-lo.

A Peralada presenta el resultat de tot això: Rodin, l’escultor d’emocions. Com neix aquest muntatge?

A Rodin el vaig conèixer fa dotze anys, quasi acabant els meus estudis, però vaig aprofundir-hi fa uns set anys en un viatge a París, treballant en un projecte d’Yves Saint Laurent. Vaig visitar el Museu de Rodin i em va impactar perquè mires certes obres com El pensador o El petó i les veus, veus el moviment, la textura, la persona. Em va fascinar. L’escultura no té el moviment que, potser, tots els pensaments amb els que ha estat elaborada haurien de ballar i expressar, sense paraules, tots el sentiments, el dolor, l’amor, la passió, la fraternitat... Al veure aquest espai del Celler vaig proposar aquesta idea i els va encantar.

Així va començar tot.

Sí, a partir d’aquí vam començar a crear crear. Rodin era un artista ple d’àngels artístics i dimonis personals. Això et dona una dramatúrgia i un contingut brillant en el que pots expressar tant la bellesa per un costat, que crec que l’art és bellesa i no estètica, i per l’altre costat té passió i dramatisme que el públic necessita per introduir-se, investigar per poder emocionar-se.

L’ha dividit en tres peces: Torse d’homme Louis XIV, El petó i El pensador.

A mi m’encanta l’arquitectura i el que va crear Louis XIV a França és el summum de l’art. El petó és el moment on tots ens trobem, tots hem viscut l’amor, el nerviosisme, la passió, el moment d’intimitat i amb això tothom connecta. I El pensador és on tots els teus dolors, inseguretats brollen de tu mateix i t’esculpeixen i esculpeixen el teu camí a la vida.

Torse... i El pensador comparteix la coautoria de la coreografia amb Ricardo Cue. El petó és de Valentino Zuccheti.

La part de Valentino està més enfocada en el ballet clàssic, una part més verge, més pura. Torse... se centra més en el barroc, amb tècniques més actuals intentant assumir el paper de Luís XIV i en El pensador farem servir la visceralitat el dolor del flamenc. Volem mirar de tocar-ho tot però que sigui amb totes les variants i ventalls que tenim en quant a l’emoció dins cadascun de nosaltres.

Una gran versatilitat.

Sempre dic que quant més llenguatge tens millor et pots moure pel món, el mateix passa en el ballet. En el flamenc has de fer piruetes i això t’ho aporta el ballet clàssic i en aquest necessites l’emoció i la força que et dona l’espanyol. La combinació és molt bona i en aquest tipus d’obres dramàtiques va molt bé poder beure de les dues.

No estarà sol.

M’acompanyen uns músics perquè part d’aquesta és en directe i El petó el faig amb Giada Rossi, ballarina del Ballet Nacional. Fa poc, junts, vam fer una Carme d’Alberto Alonso a Terrassa.