Fa onze anys que Alba Dalmau va publicar el seu primer llibre, Volenska amb el que va guanyar el premi Recvll. Des d’aleshores se li han sumat vuit llibres més i altres premis, el darrer, el premi de narrativa Maria Àngels Anglada per Amor i no (Angle Ed.), una novel·la que ressegueix l’evolució d’una relació poc convencional amb un final operístic
La va sorprendre que li anunciessin rebre el premi Anglada?
Sí, va ser molt inesperat. Quan tens l’obra publicada és com que ja no t’esperes que passin més coses. Normalment amb els premis, totes les experiències que he tingut són prèvies. A obra publicada és molt sorprenent, quan ja no esperes que passi res tens aquesta alegria. Molt bé.
A part d’aquesta, Amor i no li ha dut altres alegries?
Sí, és un llibre molt fàcil de llegir i entra molt bé als clubs de lectura. També parla d’un tema que ens toca a tots: l’amor, les exparelles. És un tema que et fa plantejar quines relacions has tingut amb els ex i totes les altres formes de relacions que surten i que és fàcil parlar-ne. Són divertits els clubs perquè surten mil anècdotes d’ex, de relacions curioses i tothom viu el llibre de manera diferent. Estic voltant bastant amb ell per clubs de lectura i és una fase que ja vaig viure amb l’anterior, El camí dels esbarzers (2019). Amb altres no m’havia passat i semblava que la vida del llibre, un cop publicat, l’abandonaves i ja no en sabies res més.
D’on neixen les ganes d’escriure d’Alba Dalmau?
Neix del que li pot passar a qualsevol: al col·legi, classes de català, castellà, redaccions lliures. Neix d’adonar-me que aquesta part em semblava increïble i m’ho passava molt bé fent-ho. Però cal que entri en aquesta equació un bon professor que t’anima a seguir, a presentar-te a premis, algú que, en el moment indicat, t’agafi, et motivi i t’ajudi.
El títol Amor i no semblaria com inacabat però quan el lector s’endinsa en la història s’adona que hi ha tota una intenció.
No havia de ser aquest títol sinó Avui no es pondrà el sol que remet al final, quan els protagonistes són a la cabana. Però cap al final va sorgir la idea d’un títol més directe i vaig pensar que aquest era clar i no enganyava, com l’escriptura del llibre, que és molt clara. És un títol que inclou que això és amor i alhora no és amor perquè aquesta relació no està contemplada dins els estàndards. A la vegada hi ha el joc casual que si ajuntes tot el títol és Amorino, que vol dir carinyo en italià.
En el llibre juga amb tres narradors, això enriqueix molt, no?
La veu d’ell, la d’ella i una externa. La idea era que quan vèiem només la vida de la Carme l’explica ella; quan és la de l’Yngve ho fa ell i sempre que estan junts hi ha un narrador omniscient que ens permet veure la narració de la forma més neutre possible, que no estigui tenyida per les emocions d’ell o ella. Em semblava que aquesta forma d’explicar-ho feia justícia al que jo volia dir amb la història: que cadascú viu la seva vida com vol, però amb la relació hi ha d’haver un equilibri i aquest narrador és equitatiu. Deixa que sigui el lector que jutgi de què va aquesta relació.
L’acció arrenca a Roma amb la ruptura de la parella. D’entrada ja veus que la Carme i l’Yngve no són personatges convencionals.
Jo volia escriure una història d’amor, però no convencional i vaig pensar com començaven, doncs amb una parella que es coneix i que acaba amb un petó, un casament o amb fills. I com podia capgirar això? Doncs començant al revés: que ho deixen i, a partir d’aquí, a diferència del que ens esperaríem, que seria que es bifurquessin els camins, sí que ho fan, però continuen trobant-se. Com que em feia una por infinita caure en els tòpics de la novel·la romàntica, que només fos una història d’amor, vaig pensar que seria interessant que tinguessin vides personals que també ens interessessin. Així obre una porta a l’art contemporani i una altra a l’òpera.
L’art, l’òpera, fins i tot, la moda són disciplines que apareixen i que influeixen les seves vides. Ja li interessaven abans de fer-les aparèixer al llibre?
Quan jo llegeixo m’agrada disfrutar de la història, però una cosa que valoro molt dels llibres és que em facin aprendre, que em donin informació, que no només em vulguin entretenir. De l’art contemporani no en soc una experta, però m’agrada i intento estar al dia d’exposicions i, quan viatjo, visito el museu d’art modern. De totes les obres que parlo, les he vist en directe i són obres que, per un motiu o un altre, em van impressionar molt. Vaig pensar per què no atribuir-li a ell, era una manera de compartir, amb qui llegeixi aquesta història, aquestes obres d’art i que potser les busqui per internet.
I l’òpera?
No en sabia gens, però sempre havia pensat que m’agradaria saber-ne una mica i quan et poses a escriure un llibre saps que hauràs de fer molt treball de documentació. Va ser l’excusa per fer una incursió en aquest món. Com ja escrius més seriosament i tens llibres publicats, la gent es predisposa molt a explicar-te coses. Així, vaig escriure al Liceu (un dels escenaris de la història) explicant que estava fent això i es van portar súper bé. El cap de sastreria del Liceu em va ensenyar totes les estances relacionades amb vestuari, sastreria, sabateria. Em va ensenyar vestits d’òpera que tenien allà guardats, em van explicar mil anècdotes, vaig entrevistar una modista d’allà, un figurinista...
Tot el que no veu el lector.
Clar però que per escriure, el poc que escric sobre òpera, si no hagués fet tot això no se m’hauria acorregut res. Has de fer dues-centes hores de documentació per després escriure potser tres pàgines, però com m’interessava molt m’ho he passat molt bé.
En el llibre hi ha molts silencis, coses no dites.
També, si fas la reflexió entre el temps real versus el temps literari, aquests personatges tampoc es veuen tant, un dia o dos l’any i és normal que hi hagi molts buits de tot allò que han viscut el temps que no s’han vist. Sí que hi ha una connexió única però el que fa la literatura és modular el temps perquè passin coses molt més impressionants del que de debò passen. Molta gent potser només es veu un cop l’any amb el seu ex i no senten que tenen un amor tan immens. Aquí acumules totes les trobades i fa un efecte espectacular.
