Quiosc

Empordà

Figueres
ENTREVISTA Núria Martí Constans Escriptora

«Adaptant una obra també faig un procés immersiu»

«No és necessari, però és la meva manera de submergir-me en la història perquè, el que vull, és fer arribar el text al lector però també l’autor, és un repte, tanmateix em satisfà molt»

Núria Martí amb el seu primer i el darrer llibre adaptat per lectura fàcil EDUARD MARTÍ

A banda del vessant d'autora, Núria Martí Constans (Calella, 1966) desenvolupa una tasca ingent com a adaptadora de textos a lectura fàcil. Assegura que és un món que la té fascinada, tant que als onze títols que ha adaptat des del 2014 ja se li pot sumar el darrer: l'adaptació de la novel·la Solitud, de l'escalaneca Víctor Català. Núria Martí té molt clar els beneficis de la lectura fàcil i això l’esperona a continuar amb la tasca.

Què la va dur a endinsar-se en el món de la lectura fàcil?

Des de molt jove feia classes al Consorci de Normalització Lingüística. Eugènia Salvador, codirectora de l’Associació de Lectura Fàcil, va venir a fer-nos una xerrada i vaig descobrir un món. Jo havia fet moltes classes a alumnes de nivells bàsics i elementals i em preguntaven llibres que els poguessin ajudar a aprendre la llengua i, és clar, no coneixíem la lectura fàcil, aquesta tot just començava, i els recomanàvem llibres infantils o juvenils, però no satisfeien, moltes vegades, a un lector adult.

Ja tenia aleshores algun llibre publicat.

Sí, un, i havia de decidir si continuava o no i, aleshores, es va convocar el primer premi de novel·la curta de lectura fàcil. M’hi vaig presentar amb Les mateixes estrelles (La Mar de Fàcil), vaig guanyar, es va publicar i va significar l’entrada al món de la lectura fàcil. N’he anat fent com autora i també vaig començar a adaptar.

En què consisteix adaptar?

Convertir llibres d’altri, bàsicament novel·la però també teatre, tot i que poc, a lectura fàcil, reescriure l’obra seguint les directrius internacionals marcades per l’IFLA, publicades el 1997 i revisades el 2010.

Quines són i a què afecten?

Afecten el llenguatge, el contingut i la forma. Fem servir un llenguatge senzill però digne per no infantilitzar. Si convé, expliquem paraules a peu de pàgina, sempre amb molt de compte de no passar-te. Respecte al llenguatge, cal mantenir l’ordre lògic de la frase, pocs sinònims, evitar els adverbis acabats en -ment, la doble negació, n’hi ha molts i els has de tenir present a l'hora d'escriure.

Ha parlat del contingut.

La història s’explica de manera lineal en una sola trama. No hi ha flashbacks, ni salts endavant. Hi ha pocs personatges, perquè són llibres d’unes cent vint pàgines.

El darrer punt és la forma.

Sí, tots aquests llibres s’escriuen en bandera que vol dir que el text no està justificat al marge dret, només a l’esquerra. Jo ja escric així d’entrada, separant per paràgrafs. Hi ha qüestions editorials també: el paper que sigui ben blanc, la lletra una mica grossa, l’espaiat generós, marges a dalt i a baix també generosos. A tots hi ha il·lustracions per ajudar al lector a situar-se. Per escriure el text en bandera ens servim de les pauses naturals del discurs, normalment hi ha una unitat d’acció per línia,de cinquanta-cinc a seixanta caràcters per línia a tenir presents quan escrius. I així, tenint en compte tot això, vaig escriure el primer llibre. Després altres com autora i adaptacions.

Acaba d’adaptar Solitud de Víctor Català. Ha estat molt complex?

Ha estat un repte important, però abans ja havia fet tot un camí. La primera va ser Oliver Twist, de Dickens, un repte molt gran però en un altre sentit. Allà hi havia moltes històries, personatges, flashbacks. A Solitud el repte era el del llenguatge i els simbolismes.

Quin procés va seguir?

L'habitual: primer llegir l’obra que, evidentment, ja havia llegit. Quan faig la lectura miro l’estructura que tindrà l’adaptació. En aquest cas vaig mantenir els capítols perquè Victor Català explica, al principi, en un dels pròlegs, els capítols que té, que se n’han perdut dos, i sí o sí havia de mantenir-los. Després hi havia tota la qüestió dels simbolismes que jo havia de conèixer per mantenir-los a la novel·la. No és que faci una lectura, gairebé la dissecciono abans de posar-me a adaptar-la. Això vol dir veure tot el que hi ha amagat que després el lector pot descobrir o no. Pot haver-hi capes de lectura, però jo li he de posar perquè l’autora li ha posat. Havia de mantenir els símbols.

Ens pot posar un exemple?

Al final de tot apareix un grill. Al llibre, el grill és el símbol de la vida. Jo no podia saltar-m’ho pensant que és una cosa molt petita, sinó que és rellevant dins la història que està farcida de simbolismes. Quan la muntanya és primavera la Mila està alegre, quan fa fred la Mila està angoixada… Són coses que he de mantenir perquè hi ha molt amagat.

El llenguatge té un pes vital.

Va ser un repte important perquè, per exemple, el pastor parla amb un llenguatge dialectal que va fer Víctor Català i que gairebé se’l va treure de la màniga amb una barreja de dialectes. Primer em va caldre entendre-ho bé i després mirar de dir-ho en un llenguatge estàndard, planer, que no sigui complicat i que pugui llegir tothom. Ara bé, és un llibre complex.

El retorn deu compensar.

D’entrada, m’agrada molt la literatura escrita per dones. També vaig adaptar El temps de les cireres, de Montserrat Roig, dos grans pesos pesants de la literatura catalana. Adapto, però sempre transmetent al lector l’obra d’un clàssic català i és la manera que potser molts lectors coneixeran qui era Víctor Català o Montserrat Roig. Els hi estic fent arribar aquestes autores i això és una responsabilitat, però l’assumeixo de gust. Ja porto molt camí recorregut dins la lectura fàcil i m’hi sento molt còmoda. Adaptant també faig un procés immersiu.

Què vol dir?

Que no em limito a la novel·la. Si estic fent Solitud, també llegiré contes de Víctor Català, encara que l’hagi llegit o aniré a l’ermita de Santa Caterina per respirar, mirar, sentir. No és necessari, però és la meva manera de submergir-me en la història perquè el que vull és fer arribar al lector el text però també l’autor. Quan es tracta d’aquests autors o autores tan representatius de la literatura catalana és un repte però, a la vegada, em satisfà molt.

Ajuda a molta gent.

És una sort que tinguem la lectura fàcil. A mi m’ha portat moltes satisfaccions. Se m’han acostat persones plorant perquè han pogut acabar un llibre, que no ho havien fet mai. Això és una satisfacció immensa. He visitat clubs de lectura fàcil com a autora a la presó de Figueres, a Lledoners, a l’antiga presó de Girona, col·lectius que el que fa la lectura fàcil és evadir-los obrint una mica el món. Allà també fa una gran feina la lectura fàcil. També amb col·lectius de gent gran. Jo n’havia conduït un a Salt, tot amb dones grans i allà vam llegir Trampa de foc, una de les meves novel·les situada en una fàbrica tèxtil de Nova York de 1911. Què passava? Doncs que totes havien treballat en fàbriques tèxtils i van estar parlant totes emocionades. La lectura fàcil fa això, aconsegueix fer sentir aquest plaer llegint, perquè aquests lectors també en tenen dret. També pot ser útil a persones que aprenen la llengua, persones amb dislèxia o amb diversitat funcional. Veure’n la utilitat em fa continuar.

Compartir l'article

stats