Empordà

Empordà

Banyoles

Un llibre actualitza el coneixement del patrimoni megalític de Catalunya

La investigació recorre serres, altiplans i planes de tot el país des del Mediterrani fins a la vall d’Aran

Enric Carreras i Sebastià Delclòs, al sepulcre de corredor de La Pallera, al Port de la Selva Josep Tarrús

L’arqueòleg i prehistoriador Josep Tarrús i Galter (Girona, 1949) pot dir que és de les poques persones del país que ha visitat i testimoniat tots els monuments megalítics dels que es té constància i es mantenen encara dempeus. Tot aquest coneixement l’ha bolcat ara a El megalitisme a Catalunya: una visió actualitzada, un llibre que signa junt amb Enric Carreras i Vigorós, i que es converteix, només publicat, en un volum de referència, ja que aplega més de quaranta anys de recerques a tot Catalunya, tant al nord com al sud del Pirineus, un impressionant catàleg actualitzat fins al 2020 que proposa un viatge des del Neolític mitjà inicial a l’Edat del Bronze inicial (4500-1800 aC).

Josep Tarrús, que va ser fins el 2014 conservador del Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles, porta tota la vida investigant aquest patrimoni. Per fer possible aquest llibre ha necessitat la complicitat d’arqueòlegs, estudiosos, de moltes persones vinculades al territori i al món excursionista, gent que no oblida esmentar com la família Agustí d’Olot (pare i fill) o el mateix Sebastià Delclòs, Pitruc, a l’Alt Empordà. La seva ha estat una tasca ingent que s’ha allargat durant dècades. «No ens havíem plantejat fer-los tots fins que no vam acabar l’Empordà», assegura. De fet, l’Alt Empordà és, justament, la zona més rica «tant pel nombre com per la importància» d’aquests sepulcres, ja que són, els monumentals, dels més antics que hi ha al país. «Això passava perquè l’Empordà era una zona més de contacte amb el sud de França i hi havia una entrada ràpida des de l’Atlàntic, des del Garona», explica Tarrús sobre el perquè d’aquesta alta concentració. De sepulcres més moderns, a partir del 2500 al 1500 aC, n’hi ha pocs i, a més, d’autònoms. On se’n localitzen més d’aquests, més senzills, és a l’interior del país.

El patrimoni megalític que ens ha arribat avui en dia no és tot el que hi hagué. Tarrús explica que alguns sepulcres es van destruir durant els anys 20 i 30. Fins i tot, l’expert explica que, per exemple, a Cantallops i Port de la Selva, alguns dòlmens van ser arranats per «poder plantar una vinya més» o es reutilitzaven com a barraques d’eines. Ja cap als anys 60, més a l’àrea de Barcelona, la construcció d’urbanitzacions en va liquidar molts. Per suplir aquests buits, en el llibre hi apareix un dibuix o fotografies antigues i, fins i tot, el lloc on eren, si se sap. En aquest sentit, d’entrada, els autors proposen un viatge històric a l’entorn de la recerca: des de les primeres notícies del segle XIX fins al 1925, la fase de consolidació (1925-1975) fins arribar al darrer període on s’afermen les noves teories i descobriments.

Quelcom que també ha corroborat el llibre és la ubicació correcta dels monuments. Sovint les coordenades que es tenien fins ara eren errònies degut a que les eines amb les que s’havien fixat en el passat no eren massa fiables. Així, la col·laboració de persones que coneixen l’indret exacte, i que els hi han conduït, ha estat vital, sobretot, abans d’iniciar una excursió per localitzar-los. Un altre punt a tenir en compte és la unificació de criteris, ja que no tothom té la mirada de l’arqueòleg i això pot generar, i així ho havia fet, classificacions molt variades. «Mai ningú els havia vist tots i hi havia moltes confusions».

Josep Tarrús va introduir-se en aquest món l’any 1978 seguint a un company que estava fent la tesina a l’Empordà, entre l’Orlina i l’Anyet, i, per extensió, Espolla, Sant Climent Sescebes i Rabós d’Empordà. Duien a terme excavacions per «posar al dia les teories» després d’uns anys en que s’havia aturat força l’estudi. Aleshores hagueren de recórrer a l’home més culte d’Espolla, Joan Claverol, que ja als anys 60 havia acompanyat a altres especialistes. «A base de temps vam anar refent tots els dòlmens publicats de l’Albera i la serra de Rodes-Cap de Creus, per on vam començar», recorda Tarrús. Va ser un moviment que va abraçar tot el país i junt amb l’esforç dels Centres Excursionistes es va fer divulgació organitzant moltes excursions entre gent que els agradava caminar. «Sempre en fa falta, però», assegura l’arqueòleg tot recordant que s’han publicat guies diverses.

El megalitisme a Catalunya: una visió actualitzada s’ha editat a través d’E-DitArx Publicacions Digitals, una editorial molt interessada en la investigació i divulgació del patrimoni. El volum inclou, per descomptat, una llista d’agraïments. Tarrús destacant, sobretot, persones que els han acompanyat en aquest viatge pel món megalític: Josep Agustí, Sebastià Delclòs i David Carreras. El llibre inclou un munt de fotografies. La de la portada la va escollir per la bellesa del lloc, però, a més, conté certa història personal, ja que el dolmen de La Pallera, que està força malmès, és dels pocs que va localitzar ell, en aquest cas, en companyia del seu nebot als anys 80 just després d’un incendi a la Serra de Rodes. Des de l’aparcament, anant cap a Sant Pere de Rodes, van veure una pedra cremada que sobresortia. «Va ser una casualitat», admet Tarrús qui no amaga com d’agraït és aquest món perquè uneix investigació i excursionisme.

Compartir l'article

stats