«És la vida i tot el que perdem o no tenim el que ens fa ser com som»

Mercè Saurina sempre reivindica els seus orígens: nascuda a Camallera i amb arrels a Bàscara, malgrat que ara viu a Quart. Fa set anys que va publicar el recull de relats Entrades exhaurides amb Brau i aquest Sant Jordi ha reaparegut amb El color de la pèrdua i, amb aquell, comparteix gènere i editor.

Set anys, és molt temps entre un llibre i un altre.

Va com va, aquests contes els he anat fent a poc a poc fins que l’estiu passat vaig fer-ne un per tancar-ho, Final de trajecte, on es repeteixen els personatges. Potser no calia, però vaig pensar que estaria bé per deixar-ho aquí.

Veig que li continua interessant el gènere del relat.

M’hi sento molt a gust. Amb les novel·les, que ja en tinc una d’acabada i pendent de revisar, és molt lent. En canvi, amb els relats sento com un ritme intern, vaig fent, vaig fent i em sento còmoda, tot i que tenen tan poca sortida.

El color de la pèrdua són dotze històries breus entrellaçades pels personatges. Una estructura que també recorda a la de la novel·la.

Cert, era una manera de lligar. És allò que diuen dels sis graus de separació, que si tots anéssim buscant... Al final penses que tots estem connectats. És com un microcosmos on apareixen molts personatges relacionats entre ells, però de cadascun s’explica un moment de la vida, com, de fet, ens passa sempre. A més, té un punt que potser enganxa una mica i et fa com estar més alerta.

L’enceta amb una frase molt explícita de Virgina Woolf: «No es pot trobar la pau evitant la vida».

És que tots aquests personatges corren un risc. Bé, de fet, encara que no vulguis també el corres, també no fent res. La frase s’esqueia molt, perquè són personatges que tampoc estan en pau amb ells mateixos, però viuen la vida sabent que hi ha un final. Tampoc volia que fossin relats molt dramàtics, ni, fins i tot, el més tràgic, La generació dels serafins, és trist però no és absolutament dramàtic. D’altres tenen un punt irònic. M’ho vaig passar molt bé.

Parla d’aquesta emoció poderosa com l’amor que també acompanya en la soledat i malaltia.

Tots els contes sorgeixen d’una experiència real, tot i que després se’n van per on volen, però sempre tenen una part de veritat. Aquesta està fermentada literàriament, però almenys una cosa de cada conte és real.

Seria difícil escriure sense partir d’un punt viscut, escoltat.

Sí, jo no puc dir m’assec i escric un conte. M’ha d’haver passat alguna cosa que em provoqui escriure’l o que agafi notes per un altre dia fer-ho.

Molt sovint utilitza els sentits: el tacte, el gust, l’olfacte... Remarcable aquesta evocació.

Quan tu arribes el vespre a casa, tot el que t’ha passat són emocions i percepcions. Em sento còmoda amb el que és més humà: com una olor et porta a un altre lloc.

També fent girs de guió inesperats?

És el que té gràcia.

No es publiquen massa llibres de relats malgrat que els tallers d’escriptura usen molt aquest gènere per introduir els alumnes. Estrany, doncs.

Jo no he anat mai a cap curs ni taller. El relat el tinc molt interioritzat des que era molt jove. No penso a buscar un tema, el to. Començo i després va a la seva.

Li ha dedicat El color de la pèrdua a la mare.

Quan et fas gran retornes molt a la figura de la mare. Que les mares perden i deixen de fer moltes coses, és llei de vida, però vaig voler que fos com un homenatge a ella. Aquestes situacions segur que no les ha viscut, però segurament ja porta viscudes més pèrdues que jo. Tot és molt diferent quan no tens morts, quan ets petit. Abans de tenir morts som altra gent. Per exemple, a Policromia vital el que sembla un conte eròtic després en surt la part humana. No cal que perdis la vida, però pots perdre la salut, un amor o una manera de viure.

Són temes que ja trobem en anteriors llibres seus.

Penso que sempre són els temes que ens mouen, els grans temes de la vida. Parles amb la gent i sempre estem amb problemes de relacions, d’amistat, amb els fills, depressions, ansietat. És la vida i tot el que perdem al llarg d’ella o tot el que no tenim el que ens fa actuar, ser com som. Quan llegeixo vull trobar aquestes coses que a mi m’arriben, que tots vivim cada dia: la tristesa, el dolor, la pèrdua, l’alegria o la felicitat, són el que ens mou.

El color de la pèrdua coincideix amb l’aparició d’un altre llibre, La mirada de l’altre (Cal·lígraf), en aquest cas un poemari.

Aquest va partir d’unes fotos de l’Instagram de l’artista de Vilopriu Jofre Sebastian que fa bàsicament escultura i art a la natura. Ell, la primavera passada, cada dia penjava fotografies espectaculars de cels empordanesos, sense filtre ni res. Les feia mentre anava a passejar el gos. I tothom les seguia. Com treballem junts li vaig dir que me les deixés i vaig començar a fer un poemari amorós, una història d’amor que puja i que al final s’acaba amb els cels que els acompanyen. Alguns poemes són molt lligats als cels, és a dir, prenen molt sentit. N’hi ha més descriptius, altres més reflexius.