Tintín ja parla en cadaquesenc. Ho fa al volum L’illa Negra que Zephyrum Ediciones ha publicat amb la traducció dels cadaquesencs Gerard Duran, Marga Figueras i Lluís Gispert, un àlbum que ha tingut una gran acollida entre els lectors i que van presentar els traductors i l’expert en còmics Jaume Vidal, aquest dissabte passat a la Societat l’Amistat de Cadaqués. Malgrat l’èxit del còmic, que podria generar un segon àlbum, aquest ha permès posar en evidència la fragilitat que viu actualment la parla salada al poble, cada vegada més reduïda a un àmbit familiar i amb poques esperances de futur per la manca de parlants entre les joves generacions, per l’influx de la televisió i per la mateixa immigració.
El mestre jubilat Gerard Duran, la periodista Marga Figueras i el llibreter, també jubilat, Lluís Gispert van conduir durant quatre anys el programa-concurs Gent Salada, a Ràdio Cap de Creus, una proposta singular dirigida als alumnes de l’escola «perquè aquests coneguessin que a Cadaqués es parla una mica diferent» i «per preservar paraules que es van perdent». Així, des de la Societat l’Amistat, se’ls va fer arribar aquesta proposta de traducció que van acceptar malgrat no tenir experiència prèvia. «Vam pensar que sent un còmic seria fàcil, però realment va ser molt intens», explica Figueras. De fet, el primer matí ja van percebre la dificultat de la tasca, ja que només van completar una pàgina. També els va generar encesos debats per posar-se d’acord amb la paraula idònia a escollir. Quelcom amb el que no van tenir problemes van ser amb els renecs del capità Haddock, ja que en aquest àlbum justament no apareix aquest personatge. Els que sí que van personalitzar van ser els agents de policia Dupond i Dupont que, en aquesta versió, han batejat com Pitxot i Pichot (per una errada posa Pixot i Pichot). «Ho vam fer perquè és una família que ha donat molt de nom a Cadaqués», comenta Gispert. L’altre personatge és un goril·la que han passat a anomenar Es Petitot, «en homenatge a un veí del poble que era molt alt i fort».
Els traductors van partir, per recomanació de l’editorial, de la versió francesa. En no tenir massa coneixements d’aquesta llengua, també van ajudar-se de la catalana. Figueras reconeix que, en alguns casos, va ser complex trobar la paraula que només es digui a Cadaqués i, després, a més, transcriure-la. «Hem salat tot el que hem pogut, hem fet servir el mos, l’ont», detalla Figueras tot afegint que a Cadaqués s’han fet molts reculls de mots, versió diccionari, però no sobre la manera de parlar-lo.
Gerard Duran recorda que havia estat lector de Tintín quan era jove i anava a estudi a La Salle, a Figueres, tot i que d’aquest àlbum concret només en recordava la portada. Per traduir-lo, explica, no han pogut partir d’una normativa gramatical escrita, perquè no existeix com a tal malgrat que ell fa dècades que recull papers on ha anat apuntant coses per, algun dia no massa llunyà, classificar-los i escriure’n una. En aquest sentit, Duran és, ara com ara, de les persones que més coneix aquesta parla salada al poble tot i que ha exercit tota la seva trajectòria professional fora, entre Girona i Castelló. Malgrat tot, diu, «l’he pogut mantenir parlant amb la gent d’aquí».
Lluís Gispert, que durant molts anys va regentar la llibreria de referència de Cadaqués, és més taxatiu: «Aquesta parla nostra està comdemnada perquè es morirà; ara ja està a la UCI malgrat les injeccions i l’oxigen que li posem». En aquesta aventura a tres bandes, Gispert explica que han intentat polir al màxim la traducció. Fent-la s’han adonat de la «quantitat de barbarismes» que es parlen, cosa que els va generar dilatats debats. Per exemple, van consumir una tarda sencera quan se’ls va plantejar la traducció de pasillo que sí que es diu a Cadaqués, però és un barbarisme. Finalment, van traduir-lo com a corriol. Val a dir que no totes les vinyetes tenen paraules en cadaquesenc, perquè algunes contenen pocs mots i no els ha permet «fer el joc» cadaquesenc.
Lluís Gispert comenta que aquest còmic és un pas endavant per la parla salada, ja que hi ha molt pocs llibres escrits en cadaquesenc, entre ells els que va fer el seu propi pare, el mític llibreter Heribert Gispert: Cadaqués autèntic? (1998) i Des del banc des Portal (2016), ambdós publicats per Editorial Joventut. «Volem intentar preservar el cadaquesenc o almenys deixar constància que un dia a Cadaqués es va parlar d’aquesta manera», conclou Figueras. Potser amb aquesta mateixa voluntat neixen les altres versions de L’illa Negra en gallec, càntabre, asturià, espanyol sefardí i euskera.
El suport de Gispert, Duran i Figueras a la parla local no s’acaba aquí. En aquest sentit, l’Ajuntament de Cadaqués els va encomanar recentment d’arreglar els noms dels carrers que estaven mal posats o encara tenien la versió castellanitzada de temps de Franco –el carrer del Tro es va dir del Trueno i el del Llamp van posar Relámpago–, o, fins i tot, que no tenien ni nom. Així, a partir de diferents reunions, ha anat sorgint una borsa de noms amb paraules cadaquesenques a la qual sempre es podrà recórrer quan sigui necessari. Aquesta tasca és molt important si tenim en compte que abans el carter no es regia per l’adreça, sinó pel nom del veí, és a dir, sabia perfectament on vivia tothom. Ara, els carters són de curta durada i arriben de fora, raó per la qual necessitaven urgentment fixar el nom dels carrers.
