Al figuerenc Xavier Vives (1939) se’l va conèixer durant molts anys com el Sinatra de l’Empordà. Malgrat haver-se guanyat la vida com a pintor de cotxes, la música sempre l’ha acompanyat des que era un nen i fins ara quan, als seus vuitanta-dos anys, encara té el desig de pujar, de nou, als escenaris. Vol fer reviure el seu violí amb un repertori ple de cançons mítiques com Violetas Imperiales de Carmen Sevilla i Luis Mariano, la melodia del Doctor Zhivago o el mateix Sinatra que van emocionar a tota una generació, segurament la més castigada per la pandèmia.
Xavier Vives va néixer a Figueres, a la plaça de l’Ajuntament. El seu pare era Fernando Vives, «un gran músic i cantant» que tocava amb l’orquestra Ritmos del Casino Menestral fent uns solos prodigiosos, recorda el seu fill. Va ser ell qui va encomanar-li la passió per aquest art, el seu primer mestre i qui va fer-lo estudiar. «Ho vaig agafar amb molt interès», assegura. Tant que es passava hores i hores practicant i estudiant violí i saxofon a la casa familiar. «Els veïns es queixaven d’entrada però després ja em demanaven que les toqués», rememora somrient. Als dotze anys ja va fer solfeig a l’Escolania Parroquial -recorda les ensenyances de mossèn Albert– i posteriorment ja rebria classes dels mestres Sans i Arsenio Corsellas al Conservatori de Girona. Vives assegura que allò que va aprendre, a banda de la música, era «paciència i sacrifici».
La vida de músic la va iniciar al costat del pare, amb l’Orquestra Ritmos. Tenia dinou anys. «Tothom deia que era capaç de donar-li un so al saxo...», comenta tot afegint que mai podrà oblidar quan el gran saxofonista i compositor figuerenc Agapit Torrent el va elogiar. Amb els anys va formar part del Conjunt Veracruz i l’Orquestra Catalunya per, finalment, fer actuacions en solitari o duet.
A banda de la música, Vives tenia altres aficions: l’atletisme i el futbol. «Havia fet molt esport i corria molt de pressa», assegura. Tant que, fins i tot, el campió nacional i atleta Albert Gurt, amic del seu pare, el va cronometrar corrent els cent metres en una ocasió. Gurt va quedar parat de la velocitat que aconseguia. De fet, l’any 1950 va ser campió provincial. Ara, a banda d’anar arreglant l’hort, del que té més ganes és de tornar a tocar davant un públic i dedicar-ho, sobretot, «a les moltes persones que en els temps de la pandèmia van passar moltes males estones o van perdre algun familiar». Se’l pot contactar al telèfon 972 674 009. Només necessita els espais per fer-ho possible. Ell hi posa l’art, la passió i el cor.
