Amb una trajectòria com a periodista a diferents mitjans catalans, l'escriptora Llum Saumell ara imparteix tallers d’escriptura creativa, clubs de lectura i redacta i adapta textos per lectura fàcil des de Bilbao. Té obres de teatre i relats editats a llibres col·lectius. Ara apareix la novel·la La Foradada, guanyadora del premi Vila de Martorell 2021. 

Llum Saumell és de Martorell, viu a Bilbao però fa molts anys que estiueja a l’Escala. Un amic n’hi va parlar i se’n va enamorar. Aquest paisatge és un dels escenaris de la seva primera novel·la La Foradada (Viena) que ha presentat amb Núria Martí, fa pocs dies, a la biblioteca Víctor Català de l’Escala.

La seva relació amb l’escriptura, quan neix?

Sempre he escrit, que recordi. Em vaig dedicar al periodisme perquè em permetia les tres coses que més m’agraden: llegir, xerrar i escriure. Durant molts anys vaig estar a la ràdio, vaig començar als quinze anys, i la meva activitat d’escriptura era fer reportatges, articles, entrevistes. També vaig col·laborar molts anys a La Vanguardia, però paral·lelament mai vaig deixar d’escriure ficció: molts relats curts, teatre...

I ara apareix La Foradada.

Sí, però va ser concebuda fa molts anys. Tinc dos intents de novel·les anteriors que no em van agradar. La vaig presentar a un concurs en castellà però no m’acabava de convèncer, ho veia forçat, vaig pensar que havia de ser en català. La vaig reduir durant el confinament i em va anar molt bé perquè, a banda de dedicar-me a una disciplina, tenia una data per presentar i em va permetre viatjar. Va ser una manera d’escapar.

La va sorprendre el premi?

Sí, molt. Ja els havia guanyat amb relats curts, però no es publiquen, passa com amb la poesia. Ara tothom pot editar, però una publicació amb cara i ulls és complicada i una autoedició, la distribució és fatal. Un llibre publicat, que ja queda dit, més o menys, per sempre, amb això soc bastant exigent. Per això em va fer molta il·lusió el premi i anar-lo a recollir quan encara hi havia confinaments perimetrats, tota una aventura, una gala restringida. Però aquell any hi havia el triple de concursants perquè el 2020 no va haver-n’hi i molta gent va fer com jo, a casa van escriure.

La trama parteix de l’aparició d’un home mort a la cala del Salpatx i la desaparició d’una dona, la Laura, que molts cerquen. D’on parteix la idea?

A mi m’agrada molt la novel·la negra i les sèries policíaques i en el llibre hi ha moltes aclucades d’ull. La novel·la negra té una part de joc que pel lector o lectora pot ser molt entretingut i divertit, a part de l’enigma, però també per la gent que escriu. Tinc una casa a l’Escala, molt a prop dels penya-segats del Salpatx, del Bol Roig, i caminant per allà t’adones que és ben fàcil caure i vaig pensar que seria un bon escenari per una mort. Però la novel·la partia d’una altra trama però, en l’escriure-la, em va sortir en primera persona la protagonista, la Laura, i vaig pensar que calia centrar-lo en ella. És un personatge que em va costar molt. Els altres –en Narcís, la Neus o els policies– tenen uns rols més marcats, però no volia que ella fos víctima, de fet és sospitosa perquè hi ha gent que la va a buscar perquè creu que té alguna cosa a veure amb la mort del seu company, en Kepa. Així, la gent, a part del joc de descobrir qui ha mort el Kepa, també per què la Laura ha de fugir.

Ens parla de violència de gènere, assassins a sou...

La violència de gènere és una de les coses que més ens preocupen sobretot a les dones o ens fan remoure, però també parlo de l’amistat. No és un llibre sòrdid. M’agrada molt el contrast, que en un lloc tan aparentment tranquil com l’Escala, el paradís, hi passin coses. Pot haver-hi una parella aparentment normal, però no sabem tot el que els passa. Això existeix tot i que pot haver-hi una exageració creativa. També parlar com hi ha gent que arriba a ser assassins professionals. Aquí és on neix el personatge de la Vicky amb qui alguns lectors han empatitzat. M’agrada jugar amb qui és bo o dolent.

El temps narratiu és recent.

Sí, són els darrers tres mesos de l’any 2019, de l’últim any normal, però ja es comença a parlar de la pandèmia, primer a Itàlia. Alguns personatges estan confinats a Siena i en parlen. És ficció però passa a llocs i temps reals.

El pes de l’Escala és essencial.

L’Escala és un dels llocs amb més bellesa que he vist mai, ens en vam enamorar. Hi escric molt i molt a gust.

I Siena?

La Laura havia de fugir i vaig pensar que si jo m’hagués de perdre en algun lloc seria a Siena. Hi he estat cinc o sis cops, la majoria de pas. És una ciutat medieval com el traçat del nucli antic de l’Escala, molt curiosa, molt maca. Tant les albades com els capvespres de Siena i l’Escala, essent llocs tan diferents, són molt espectaculars.

Escriure de llocs viscuts sempre aporta més ànima a les novel·les, no?

Fent-ho no n’era conscient, surt així. Per mi escriure, a vegades, també és ordenar. En la vida real hi ha més incoherències que en l’escriptura. En un llibre ets la creadora, la suprema hacedora. El que intento transmetre sí que és real, les pors d’un personatge, les decisions que prenen.