Sílvia Soler (Figueres, 1961) s’ha capbussat amb plaer infinit en els records per escriure L’alegria de viure, un llibre senzill on tothom pot sentir-s’hi reflectit.

Com va néixer L’alegria de viure?

Quan m’estava recuperant de la malaltia i ja em trobava prou bé i tenia la novel·la (Nosaltres, després) acabada i només l’estava corregint vaig començar a escriure això. Gairebé ho vaig fer per distreure’m, m’ha resultat tan fàcil. Vaig anar fent i li vaig dir a l’editora que ja el tenia. Ni ella tenia previst publicar-lo tan d’hora perquè la novel·la encara està ben viva.

I quina sort que ho estigui perquè amb la volatilitat del mercat editorial.

Exacte, aquest llibre ha anat molt bé des del començament, s’ha mantingut moltes setmanes seguides entre els més venuts. Estic molt contenta.

Aquest llibre va arribar potser en un moment emocional bo, amb necessitat d’explicar.

Sobretot d’anar enrere. La meva idea no era fer una cosa tan memorialística però amb quasi tots els temes anava als records d’infància i trobo que és agradable.

Ha estat complicat fer aquest procés de recordar?

No gens, és dels llibres que he escrit amb més facilitat i gust. Fins i tot recordo la sensació d’anar escrivint i pensant que potser igual això no és publicable però m’ho estic passant tan bé que ho escric. Quan l’editora ho va llegir li va encantar. Vaig recuperar uns llibres de l’autora mexicana Ángeles Mastretta, que no són ben bé memòries sinó que són com reflexions, on parla molt de quan era petita. Després de llegir-los de nou vaig pensar que jo també faria una cosa així.

Ha estat com despullar la seva quotidianitat sobre el seu record més privat.

Realment és el meu llibre més personal. A les novel·les sempre hi ha coses meves però mai havia explicat res meu privat, d’una manera literal. I aquí sí, és tot veritat, novel·lat, però veritat. Tampoc trobo que hi hagi res que pugui inquietar a la meva família ni a mi mateixa perquè són records molt innocents.

Records que molts compartim com anar a la platja amb la família, cuidar les plantes o recloure’s per llegir una nova lectura. Els llibres hi tenen molt pes.

Sí, hi tenen molta presència. Parlo de les primeres lectures, de com la meva mare em va guiar, el moment de comprar un nou llibre, el fet d’escriure. Però després altres coses que tothom pot haver experimentat com comprar flors, fer un sopar amb amics...

I no són records que facin mal.

En absolut perquè fins i tot els records més negatius, que també n’hi ha, els faig sortir d’una manera superficial perquè volia que fos un llibre positiu i optimista. Tampoc m’imaginava que sortiria en un moment tan oportú que la gent té tantes ganes de llegir coses optimistes, que convidin a l’alegria.

La presència de la mare recorre tot el llibre, fins i tot, recupera poemes que els hi feia de petits.

Alguns són inèdits i eren de consum intern i molt divertits. Que la mare tingués tant de pes va ser una sorpresa per mi perquè no m’ho havia proposat al començar però sense voler, al parlar de la infància i la família, va sorgir. Per bé o per mal, la meva mare tenia una personalitat molt marcada i dominant. De cop va ser com adonar-me de la influència que havia tingut a la meva vida. No dic que no en fos conscient però escrivint aquest llibre n’he estat més.

La vincula amb l’ofici d’escriure i al plaer que sent amb ell.

Sí, al penúltim capítol explico perquè escric, defensant aquesta manera, tenia ganes d’explicar-me.

En aquest procés de formació evoca com l’àvia li explicava contes que ella creava.

A la família, quan parlem de literatura sempre parlem de l’herència de la mare però no de la de l’àvia paterna, una dona que vivia al carrer Sant Roc de Figueres, molt senzilla, dona d’un carter, que cap dels dos havia estudiat, però ella tenia una gran imaginació i una gran habilitat per narrar. M’hi passava hores escoltant-la explicar contes i improvisant. Així que potser una part del plaer que tinc per narrar potser també em ve d’ella, no tot de la branca Guasch.

En un dels capítols ens convida a passejar amb vostè per les deu cases o pisos on ha viscut.

És amb el que m’ho vaig passar més bé escrivint-lo, va ser el primer. Era una cosa que tenia pendent perquè no tothom té aquesta experiència d’haver viscut a tants llocs diferents. Mai havia reflexionat i escrit sobre què suposava això a la meva vida i em va venir de gust perquè de tot arreu tinc records macos. També l’horrorós de quan havíem de marxar i deixar els amics, l’escola.

L’alegria de viure també és un homenatge als seus pares. Diu que van ser ells els qui van ensenyar-li aquesta alegria.

És ben veritat. La història de la meva família està tan marcada per un abans i un després de la mort del meu pare perquè fins que ell va caure malalt érem molt i molt feliços. Els meus pares eren molt creatius i ens feien fer coses que ens han ajudat a obrir la ment. D’aquest després jo he parlat molt a través de les novel·les –de la mort, el dol, l’absència– i em venia de gust explicar aquesta altra part que va ser molt feliç.

Molts són els lectors que agrairan que obri les portes del seu món més personal.

Tinc un públic molt fidel que em segueix des de fa molts anys i crec que és un regal per a ells.